Els museus catalans i la crisi (i 3): reptes de futur

Què els queda i què en queda dels museus públics catalans després de tots els sacrificis que han hagut de fer en els darrers anys? Les retallades pressupostàries i les mesures d’estalvi que hem explicat en les dues primeres parts d’aquesta sèrie potser els han permès quadrar números i evitar d’endeutar-se, però ha deixat la majoria de centres sense múscul, sense esma i pràcticament sense marge de maniobra davant de qualsevol nova eventualitat. Enfront d’un panorama tan ombrívol, és normal que molts professionals d’aquests museus es preguntin: “I ara què?”. La majoria estan cansats i decebuts. La dimissió, ara fa uns mesos, de la directora del Museu de Lleida, Montserrat Macià, és una clara expressió d’aquest malestar. És possible (i realista) plantejar-se cap projecte a llarg termini mínimament ambiciós? O cal resignar-se a viure al dia? Podem fiar-ho tot a una futura i hipotètica millora econòmica? Vegem-ho.

Continua llegint

Anuncis

Els museus catalans i la crisi (2): màxim estalvi i molts sacrificis

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Des de l’inici de la crisi, paraules i conceptes com “austeritat”, “reducció de costos”, “dèficit de funcionament”, “desequilibri pressupostari” o les famoses “retallades” han entrat amb força en el vocabulari quotidià dels professionals dels museus catalans. Les rebaixes pressupostàries i la pèrdua de personal que explicàvem en la primera part d’aquesta sèrie han obligat la majoria de centres a impulsar mesures més o menys dràstiques per adaptar-se a les noves circumstàncies i poder quadrar els balanços. El primer que han fet totes les institucions ha estat implementar fórmules per intentar ser més eficients i reduir al mínim les despeses corrents. Són mesures imprescindibles, no només en temps de crisi, que es poden adoptar de manera ràpida i amb relativa facilitat perquè no acostumen a ser traumàtiques. La majoria de museus catalans mitjans i petits han introduït canvis en els sistemes d’il·luminació per consumir menys energia i han renegociat a la baixa els preus dels serveis amb els proveïdors. Alguns centres han reduït els costos de transport, neteja i seguretat. Altres han optat per mancomunar ofertes i concursos amb altres departaments i serveis municipals. Tots han reduït al mínim l’ús del paper imprès, suprimint o reduint les invitacions, els fullets o les trameses postals. Internet i les xarxes socials han estat un gran aliat en aquest sentit, i totes les institucions que encara no hi havien acabat d’entrar ara s’hi han hagut de familiaritzar i adaptar, de grat o per força.

Continua llegint

Els museus catalans i la crisi (1): personal i partides sota mínims

Museu de Lleida

© Museu de Lleida, Diocesà i Comarcal

L’any 2010 els titulars dels diaris deien: «Els museus, asfixiats per la crisi». Hem arribat al 2013: de què hem de parlar ara? (…) La situació és molt kafkiana: que tot es resumeixi a dir que no tenim diners…, però si no n’hem tingut mai, de diners, els museus! No hi hem anat mai, de grassos.”

Amb aquestes paraules tan dures i contundents s’expressava la presidenta de l’Associació de Museòlegs de Catalunya, Carme Clusellas, en una entrevista que li va fer Maria Palau el març de 2013 al diari El Punt Avui. A més d’expressar la seva frustració pels problemes crònics de finançament que arrosseguen els museus públics catalans des de fa anys, amb crisi o sense, Clusellas també alertava sobre el moment crític en què es troben molts centres: “Jo crec que se’n tancaran, perquè ara mateix la situació és insostenible i anirà a pitjor“. Tot i que les dificultats són generalitzades i han arribat també a les grans institucions de referència de Barcelona (MNAC, MACBA, etc.), les circumstàncies són particularment dures per als museus mitjans i petits situats fora de la capital catalana, amb l’agreujant que les seves problemàtiques sovint no troben el ressò que es mereixen en els grans mitjans de comunicació. Per contrarestar aquesta mirada sovint massa centralista, amb aquesta entrada enceto una sèrie de tres posts que vol oferir una panoràmica sobre la situació dels museus públics arreu del territori a partir de les notícies aparegudes a la premsa local i comarcal i de les consultes efectuades a una desena d’institucions. En aquest primer lliurament s’analitzen els efectes de la difícil situació econòmica sobre els dos pilars fonamentals de qualsevol institució cultural: els pressupostos i el personal.

Continua llegint

Sobre la relació entre museus i bloguers. La meva visió

Els blogs no es van inventar ahir. Tampoc en el camp de l’art, la història i el patrimoni: la tasca constant de pioners com El dado del arte o Altres Barcelones, per citar-ne només dos de perfils ben diferents, així ho acredita. Últimament, però, sembla que els bloguers vinculats al patrimoni cultural estan (o estem) “de moda”. Alguns museus i institucions culturals han començat a fer explícit el seu interès pel món bloguer organitzant convocatòries específiques per a aquest col·lectiu. I gràcies principalment a Santos M. Mateos, incansable agitador de les xarxes, també ha revifat l’etern i recurrent debat sobre la relació entre museus i bloguers.

Justament ara fa pocs dies, el Museu Episcopal de Vic organitzava una trobada de bloguers a la qual vaig tenir l’honor de ser convidat i que incidia en aquests dos aspectes. D’una banda, la jornada tenia l’objectiu de presentar als assistents l’exposició temporal Pintar fa mil anys. Els colors del ròmanic, una magnífica mostra que vam poder recórrer amb la comissària, Judit Verdaguer, i a la qual dedicaré una propera entrada. D’altra banda, la trobada també va servir per debatre i posar en comú les nostres inquietuds sobre la relació entre museus i bloguers en una sessió de treball coordinada per Santos M. Mateos. Els fruits i les conclusions d’aquest debat els exposarà i valorarà millor el coordinador, però per animar el debat vull compartir públicament la meva visó sobre l’assumpte. Som-hi doncs!

Continua llegint

Encerts i desencisos del micromecenatge de Pedralbes

Capçalera del projecte Verkami de Pedralbes

Queda algú que no hagi sentit a parlar encara del crowdfunding o de Verkami? En molt poc temps, les plataformes de micromecenatge s’han revelat com una eina extraordinàriament útil per fer aflorar petits mecenes interessats en finançar projectes que difícilment podrien tirar endavant sense la seva ajuda. Diverses propostes culturals presentades en els darrers mesos (discos,  llibres, pel·lícules, etc.) han estat possibles gràcies a aquest sistema de recollida de fons. Unes propostes que no només han aconseguit reunir amb èxit els diners que demanaven. També han obtingut un notable ressò als mitjans de comunicació i, sobretot, a les xarxes socials, que constitueixen el principal canal de difusió i dinamització de les campanyes de crowdfunding.

Vistos els èxits i avantatges del micromecenatge, era només qüestió de temps que apareguessin els primers projectes vinculats als museus i al patrimoni. I si tenim en compte la difícil situació econòmica en què es troben moltes institucions patrimonials, està clar que el crowdfunding té molt d’espai per créixer en aquest àmbit. Fa uns mesos ja vam esmentar el projecte del Museu Abelló de Mollet, un dels primers sorgits del sector museístic. I fa només uns dies acabava amb èxit la campanya que ha impulsat el Museu-Monestir de Pedralbes per tal d’obtenir fons per restaurar les pintures gòtiques de la capella de Sant Miquel. Endegada pel Museu d’Història de Barcelona (MUHBA), de qui depèn la gestió del monestir, ha estat la proposta més ambiciosa que ha realitzat fins ara un museu català a través de les plataformes digitals de micromecenatge. Una iniciativa que té unes intencions molt lloables i raonables, i que serà molt positiva per al monument, però que a mi m’ha generat alguns dubtes i desencisos que voldria compartir i debatre amb vosaltres a través d’aquest post.

Continua llegint

Exposant la col·lecció (2): l’aposta pedagògica del MNAC

Primer àmbit de 'El museu explora'

El Museu Nacional d’Art de Catalunya va inaugurar la temporada expositiva 2012-2013 amb una proposta singular que suposa una petita revolució dins la tradició d’exposicions temporals del MNAC. La mostra El museu explora. Obres d’art a examen volia explicar al visitant diversos secrets i detalls tècnics que s’amaguen darrere algunes obres mestres de la col·lecció i que són fonamentals per entendre i reconstruir la història de les peces. Els diferents casos presentats abastaven gairebé tots els aspectes que envolten l’obra d’art: el procés de concepció i realització, els materials i tècniques utilitzats, l’evolució i les modificacions sofertes al llarg dels segles, els problemes de conservació, etc. Són trets curiosos i significatius que l’equip d’especialistes del museu ha anat descobrint i estudiant en els últims anys i que es van voler posar a l’abast del públic en aquesta mostra, fent un gran esforç pedagògic i divulgatiu. Una proposta fresca i original que val la pena analitzar de manera més detallada, encara que ja hagin passat dos mesos des de la clausura de l’exposició. Espero fer honor a aquella màxima que diu: val més tard que mai!

Continua llegint

Exposant la col·lecció (1): les ceràmiques de Jacqueline

Entrada a l'exposició temporal del Museu PicassoLa crisi està portant els museus a focalitzar l’atenció sobre les seves pròpies col·leccions a l’hora de dissenyar les exposicions temporals. Ho comentàvem en l’entrada del mes passat sobre les exposicions en temps de crisi i es pot constatar fàcilment analitzant els programes d’aquesta temporada dels principals museus públics de Catalunya. Òbviament, en major o menor mesura els fons propis sempre han tingut presència en les mostres temporals, però mai com ara no havien assolit un protagonisme tan gran en les propostes expositives.

Muntar una exposició temporal formada fonamentalment per peces pròpies té moltes virtuts i avantatges, però el més important en els temps que vivim és que permet rebaixar dràsticament el cost de la mostra, ja que implica reduir al mínim les despeses en transport i assegurança de les obres prestades, que en la majoria dels casos constitueix la partida més onerosa. Tot i així, aquest model expositiu és també molt arriscat, ja que una part del públic pot considerar-lo poc atractiu. Així, l‘èxit o el fracàs d’aquest tipus de propostes queda totalment supeditat al difícil repte d’aconseguir fer interessants i atractives unes obres que no són noves i que, en molts casos, és possible que ja siguin àmpliament conegudes pels visitants potencials de l’exposició.

Per veure els diferents camins escollits pels museus catalans a l’hora de presentar els seus fons sota un prisma nou, encetem una sèrie de posts on analitzarem les propostes expositives dels grans museus públics d’art de Barcelona. Comencem pel Museu Picasso, on fins l’1 d’abril s’hi pot visitar la mostra Ceràmiques de Picasso. Un regal de Jacqueline a Barcelona.

Continua llegint

Hopper, la llum de Nova York i els misteris insondables de l’art

'Casa al capvespre' de Hopper

Foto: © Wikipaintings

Fins fa alguns mesos, l’obra pictòrica d’Edward Hopper no m’havia cridat especialment l’atenció. Coneixia l’artista i algunes dades bàsiques de la seva trajectòria, però no havia fet cap pas per conèixer millor la seva obra. Com a molt, havia aconseguit retenir en la memòria la imatge d’algunes de les seves pintures més cèlebres. Tot i així, aquest estiu, aprofitant una escapada a Madrid, no em vaig voler perdre la important retrospectiva que li va dedicar el Museu Thyssen-Bornemisza, una exposició que encara es pot veure al Grand Palais de París fins al 28 de gener. Contràriament al que podia esperar, Hopper em van entusiasmar. Em van agradar els seus colors, sempre intensos i contrastats però sense arribar a semblar mai irreals. Els enquadraments, d’una modernitat inqüestionable. També el malestar, el tedi i la incomunicació que transmeten les escenes íntimes dins d’estances sufocants. I sobretot les arquitectures, uns potents paisatges urbans, irònicament desèrtics i mancats de vida, que per mi constitueixen en una de les expressions plàstiques més genuïnes i sinceres de la identitat nord-americana.

Poques obres de la mostra em van deixar indiferent. La majoria em van agradar; algunes una mica, d’altres molt. Però n’hi va haver una, Casa al capvespre (House at dusk, 1935), que em va colpir profundament. Simplement, em va emocionar. La peça té, clarament, alguna cosa que la fa especial. Alguna cosa que, en el meu subconscient, la distingeix de la resta d’obres de la mostra.

Continua llegint

La col·laboració entre museus i empreses: l’exemple del MNAC

Sala dedicada a la restauració de 'La conversió de sant Pau'Fins al 13 de gener el MNAC exposa en una de les seves sales el balanç de resultats d’una fita singular: la recuperació d’una pintura del fons del museu que, gràcies a un acurat estudi i una profunda restauració, s’ha revelat com una peça important de Juan Bautista Maíno (1581-1649), pintor espanyol del Segle d’Or que va contribuir a difondre l’estil naturalista de Caravaggio a la península Ibèrica. Més enllà del contingut expositiu i del feliç desenllaç que s’hi explica, l’operació és rellevant i singular, sobretot, per la manera com s’ha sufragat: la Fundació BNP Paribas ha patrocinat la restauració i n’ha assumit íntegrament el cost, de 30.000 euros. La xifra, força elevada, s’explica pel mal estat en què es trobava la pintura, que havia patit fins i tot els efectes d’un incendi. Sense aquesta ajuda decisiva, el procés de recuperació hauria estat molt més llarg o, fins i tot, podria haver quedat congelat a l’espera de disposar del finançament necessari. La conversió de sant Pau, títol de l’obra recuperada, esdevé, així, tot un model de bones pràctiques i un exemple a seguir en la relació entre museus i empresa, en la col·laboració necessària entre institucions públiques i món privat. Es tracta, però, d’un cas insòlit o aïllat? Fins on arriba la implicació de les empreses i particulars en el finançament i l’impuls de museus, centres artístics i béns patrimonials?

Continua llegint

Les exposicions temporals en temps de crisi

1-1

Foto original: © Guillem Carbonell

El 19 de febrer de 2009, el Museu Nacional d’Art de Catalunya inaugurava l’exposició Sorolla. Visió d’Espanya. Col·lecció de la Hispanic Society of America. La mostra estava patrocinada per Bancaixa, que va pagar la restauració de les obres del pintor valencià que decoraven la biblioteca de la institució de Nova York i les va portar de gira per l’Estat espanyol. La vetllada  inaugural, a la qual van assistir les principals autoritats catalanes, va ser impressionant. Tots els assistents van ser obsequiats amb el luxós catàleg de la mostra i van poder gaudir d’un càtering abundant i variat. Vista en perspectiva, la inauguració sembla desmesurada. L’exposició tenia un cert interès, i és veritat que va aconseguir xifres rècord de visitants. En aquest sentit, el MNAC va fer bé en acollir-la. El seu discurs, però, era simple i escàs. De fet, tampoc crec que pretengués aprofundir en res: estava pensada sobretot per enlluernar.  I tot i que l’exposició segurament no passarà a la història pel seu contingut, sí que ho farà per ostentar les lones publicitàries més grans que s’han vist mai a Barcelona per un esdeveniment cultural. Des de Montjuïc es podien llegir perfectament les grans lletres del cartell que hi havia penjat al Passeig de Gràcia. Quan penses qui finançava tot aquest excés (recordeu que l’entrada a la mostra era gratuïta, és a dir, la pagava Bancaixa), comences a entendre per què Bankia ha anat pel pedregar…

Ja fa uns quants anys que els professionals que treballen en museus d’art comenten que el model actual d’exposició temporal està esgotat i que cal renovar-lo. Ja es deia i es repetia abans que arribés la crisi més intensa, en l’època en què s’inaugurava la mostra de Sorolla, i es comenta amb més força en els últims mesos. Per bé o per mal, les retallades de fons que han patit les institucions obligaran a accelerar la redefinició o refundació del model. Però per saber què caldria canviar, potser és necessari definir primer quins són els requisits irrenunciables en una exposició temporal. Per mi, hi ha cinc components o objectius fonamentals, tots igualment importants i igualment imprescindibles. Tres són habitualment reconeguts i defensats públicament i dos més, tot i que també són bàsics, sovint s’intenten mig amagar. Són, en certa manera, ‘inconfessables’.

Continua llegint