Les exposicions temporals en temps de crisi

1-1

Foto original: © Guillem Carbonell

El 19 de febrer de 2009, el Museu Nacional d’Art de Catalunya inaugurava l’exposició Sorolla. Visió d’Espanya. Col·lecció de la Hispanic Society of America. La mostra estava patrocinada per Bancaixa, que va pagar la restauració de les obres del pintor valencià que decoraven la biblioteca de la institució de Nova York i les va portar de gira per l’Estat espanyol. La vetllada  inaugural, a la qual van assistir les principals autoritats catalanes, va ser impressionant. Tots els assistents van ser obsequiats amb el luxós catàleg de la mostra i van poder gaudir d’un càtering abundant i variat. Vista en perspectiva, la inauguració sembla desmesurada. L’exposició tenia un cert interès, i és veritat que va aconseguir xifres rècord de visitants. En aquest sentit, el MNAC va fer bé en acollir-la. El seu discurs, però, era simple i escàs. De fet, tampoc crec que pretengués aprofundir en res: estava pensada sobretot per enlluernar.  I tot i que l’exposició segurament no passarà a la història pel seu contingut, sí que ho farà per ostentar les lones publicitàries més grans que s’han vist mai a Barcelona per un esdeveniment cultural. Des de Montjuïc es podien llegir perfectament les grans lletres del cartell que hi havia penjat al Passeig de Gràcia. Quan penses qui finançava tot aquest excés (recordeu que l’entrada a la mostra era gratuïta, és a dir, la pagava Bancaixa), comences a entendre per què Bankia ha anat pel pedregar…

Ja fa uns quants anys que els professionals que treballen en museus d’art comenten que el model actual d’exposició temporal està esgotat i que cal renovar-lo. Ja es deia i es repetia abans que arribés la crisi més intensa, en l’època en què s’inaugurava la mostra de Sorolla, i es comenta amb més força en els últims mesos. Per bé o per mal, les retallades de fons que han patit les institucions obligaran a accelerar la redefinició o refundació del model. Però per saber què caldria canviar, potser és necessari definir primer quins són els requisits irrenunciables en una exposició temporal. Per mi, hi ha cinc components o objectius fonamentals, tots igualment importants i igualment imprescindibles. Tres són habitualment reconeguts i defensats públicament i dos més, tot i que també són bàsics, sovint s’intenten mig amagar. Són, en certa manera, ‘inconfessables’.

Els tres objectius reconeguts són:

– Posar en relleu la col·lecció del museu. Sempre que sigui possible, una exposició temporal hauria de servir per posar en valor els fons propis de la institució, enriquint-ne els coneixements i els significats a partir d’un discurs que les vinculi a les peces d’altres museus i col·leccions. No estic dient que s’hagin de vetar les exposicions de fons exclusivament aliens, però obviar o menystenir aquest objectiu va en perjudici del mateix museu i, el que és pitjor, pot fer que el seu model a la pràctica no es diferenciï gaire del dels centres expositius sense col·lecció pròpia.

– Generar coneixement. No té cap sentit organitzar una exposició temporal si aquesta no comporta nous estudis, reflexions o visions sobre les obres que en formen part. Un museu no només ha de conservar i difondre, sinó que té l’obligació d’aprofundir en el coneixement de les seves obres i anar-ne actualitzant periòdicament el significat perquè no perdin vigència. Sense nous coneixements, una exposició és un simple aparador visual mancat de sentit, sense nord i sense ànima.

– Reforçar i actualitzar els lligams amb altres institucions museístiques. Les exposicions temporals dinamitzen els contactes entre el museu organitzador i els centres que poden ser prestadors potencials d’obres. És evident que aquests vincles haurien d’existir i s’haurien de cultivar sempre, però les exposicions faciliten que es produeixin més sovint i que vagin més enllà de freds contactes institucionals, ja que obliguen els professionals de diferents seccions del museu (conservadors, restauradors, correus, tècnics, etc.) a treballar i col·laborar intensament.

1-2

Els altres dos objectius fonamentals, sovint ‘inconfessables’, són:

– Servir de potent eina de difusió. L’activitat ordinària dels museus no acostuma a generar notícies que despertin l’interès mediàtic. Per tant, els diferents impactes informatius que comporta una exposició (presentació de la proposta, inauguració, contingut expositiu, activitats vinculades, tancament de la mostra i balanç de resultats) constitueixen la principal plataforma, si no l’única, que garanteix als museus una mínima presència periòdica als mitjans de comunicació. A més, com que cada nova exposició n’acostuma a substituir una d’anterior, les notícies de les diferents mostres es distribueixen de manera ordenada i esglaonada al llarg de l’any, optimitzant el seu impacte mediàtic i facilitant les tasques de difusió dels centres museístics.

– Atraure visitants. Agradi o no, per a la majoria de museus les exposicions temporals són fonamentals per quadrar les dades anuals de visitants. Per això, en part, n’han de fer. Aquesta servitud és fruit de l’obsessió per les xifres dels responsables culturals, i cal que les institucions en siguin conscients i ho reconeguin per ser honestes amb elles mateixes i amb el seu públic. Tot i ser, doncs, un objectiu forçat en part per circumstàncies externes, la voluntat d’atraure visitants hauria de ser assumida sense complexos pels museus i s’hauria d’enfocar amb una visió positiva no (excessivament) mercantilista. Les exposicions temporals capten sobretot públic local que podem dividir majoritàriament en dos grans perfils: visitants que ja coneixen la col·lecció del museu i només hi tornen quan els ofereixen alguna cosa nova, i visitants que coneixen poc o gens la institució però a qui atrau el tema de la mostra temporal. En tots dos casos són perfils molt interessants que constitueixen un important públic potencial. A través de l’exposició, el museu ha d’intentar, d’una banda, fidelitzar els qui ja havien estat al centre i aconseguir que tornin més sovint, i de l’altra, aconseguir que el segon grup es familiaritzi amb el museu, se’l senti més proper i hi torni en una altra ocasió més endavant. En relació a aquest objectiu, el més important des del meu punt de vista és no supeditar mai el contingut de la mostra a la premissa de l’atracció de visitants. No es tracta de fer exposicions en funció de la popularitat, de les possibilitats que creiem que tinguin més públic, sinó d’intentar fer-les prou atractives per atraure com més públic millor.

1435-MAM13

© Museu Nacional d’Art de Catalunya

Evidentment, cada exposició és un món, i és difícil que totes puguin arribar a complir les cinc condicions de manera totalment satisfactòria. L’important és tenir sempre present aquests objectius i intentar acostar-s’hi en la mesura que sigui possible. En qualsevol cas, l’aspecte més determinant no són els diners, sinó la voluntat. Per tant, que estiguem en crisi no impedeix acomplir els objectius esmentats, tot i que cal reconèixer que ho dificulta una mica més. De fet, ja en plena crisi, s’han fet algunes exposicions que considero que han assolit en bona part els cinc objectius que he descrit. Un cas molt clar és la mostra Realisme(s). L’empremta de Courbet, que es va poder veure al MNAC l’any 2011. S’hi va exhibir una selecció molt significativa d’obres de Gustave Courbet, artífex i principal representant del Realisme, al costat de les pintures més importants dels artistes catalans seguidors d’aquest moviment, molts dels quals són encara pràcticament desconeguts pel gran públic. La mostra era rodona, perquè assolia diferents fites destacables, més enllà del mèrit de portar per primera vegada a l’Estat diverses obres fonamentals de Courbet. La més important és que, posant les obres catalanes al costat i al mateix nivell que les del mestre francès, el museu aconseguia prestigiar els artistes autòctons i donar relleu i visibilitat a una part de la seva col·lecció que fins llavors havia despertat molt poc interès. Gràcies al ‘ganxo’ de Courbet, el MNAC va poder donar donar a aquests fons uns nivells de difusió, de visitants i de protagonisme que no s’haguessin aconseguit mai en una exposició en solitari.  Millor impossible.

Sense perdre de vista els objectius exposats, quins canvis haurien d’introduir els museus en el seu model d’exposició temporal per poder continuar oferint propostes interessants, malgrat la crisi i els importants problemes de de finançament que comporta? Dit d’una altra manera, com seran les temporals dels propers anys? Aquestes són les perspectives que veig més clares de cara al futur:

Exposicions més petites i més modestes. Segurament, la conclusió més òbvia i evident. Cada vegada costarà més veure exposicions ambicioses, amb la presència de grans noms de l’art internacional i amb moltes peces cedides per museus estrangers.

Potenciació dels fons propis. Davant la manca de recursos i les dificultats de poder portar obres de fora, els museus centraran l’atenció en la seva pròpia col·lecció, oferint-ne noves lectures o rellançant alguns fons que fins ara no havien rebut prou atenció. Això és el que ja estan fent els principals museus públics de Barcelona. Les primeres exposicions d’aquesta temporada al MNAC, el MACBA i el Museu Picasso ja estan constituïdes exclusivament (o gairebé) per obres de la pròpia col·lecció del museu.

Enfortir la coordinació i la col·laboració entre museus. En temps de dificultats, la rivalitat mal entesa entre institucions té menys sentit que mai. S’imposa la col·laboració activa, de grat o per força. I seria imperdonable que aquesta cooperació no fos especialment estreta entre museus que depenen de la mateixa administració. Unes administracions que hauran de promoure i facilitar que els seus centres vagin tots a la una. Justament, l’acord de coordinació i delimitació de tasques firmat fa poques setmanes entre el MNAC i el MACBA, amb l’impuls i la participació decisiva del Departament de Cultura, és un símptoma clar d’aquesta atmosfera de cooperació que hauria d’imbuir tot el sistema català de museus.

Seduir amb el discurs, més que amb les obres. Massa sovint, en època de vaques grasses, s’ha volgut atraure el públic a les exposicions temporals enlluernant-lo amb la presència d’obres i artistes molt reconeguts. El nom d’aquests autors i la imatge de les seves peces esdevenien el ganxo que havia de garantir una bona entrada, i el protagonisme que adquirien en el context de l’exposició sovint anava en detriment de la lectura i la bona comprensió del discurs on s’inserien aquestes obres. De fet, no crec que sigui gens casual que les exposicions monogràfiques hagin tingut tanta predicació en els darrers anys: la simplicitat del seu discurs i del muntatge expositiu permeten centrar tota l’atenció en les obres i en el seu autor. I si són coneguts, l’efecte crida està assegurat.

Amb la crisi i les dificultats de poder exposar peces cèlebres que atreguin el públic per si mateixes, el discurs expositiu té l’oportunitat de recuperar el paper central que mai no hauria d’haver perdut. Els museus hauran de ser capaços de seduir el públic amb una història potent i atractiva, encara que sigui més complexa, independentment de les obres i dels artistes amb els quals es basteixi aquesta línia discursiva. Els museus hauran de definir millor què ens volen explicar, i no centrar-se tant, com han fet sovint fins ara, en què ens volen ensenyar.

Comunicació més agosarada i que surti dels clixés. Atraure el públic a unes exposicions sense obres ni artistes de renom requerirà dosis molt més elevades de creativitat comunicativa. La difusió i comunicació museística funciona massa sovint amb mètodes i mitjans massa convencionals, que es reprodueixen una vegada i una altra  sense que s’hi introdueixin grans canvis. Caldrà que els responsables de difusió i comunicació trenquin aquesta monotonia i cerquin noves estratègies per aconseguir cridar l’atenció del públic potencial. Unes estratègies que s’hauran d’ajustar, més que mai, a les particularitats i la idiosincràsia pròpies dels grups socials als quals vulguem atraure i cridar l’atenció. En aquest sentit, cal apuntar un detall important i poderós: es poden elaborar propostes originals i creatives que, alhora, costin molt pocs diners. En aquest sentit, les xarxes socials hi jugaran un paper fonamental.

– Potenciar les activitats complementàries. Les activitats són fonamentals per donar vida a la mostra, per evitar que sigui només un monòton anar i venir de gent. De propostes a l’entorn de l’exposició n’han existit sempre, però ara s’haurien de potenciar i encarar amb més convicció, aconseguir que fossin encara més atractives per convertir-se en un bon ganxo que animi a acostar-se al museu i a la mostra. Unes activitats ben plantejades diversifiquen l’interès de la mostra i n’augmenten la valoració per part del públic. Un exemple recent força interessant  són els itineraris pel barri gòtic de Barcelona que el MNAC va organitzar amb motiu de l’exposició Catalunya 1400. L’objectiu d’aquesta proposta era mostrar l’entorn on s’havien creat les obres exposades i veure altres peces d’aquesta època que encara es conserven in situ en espais com la catedral de Barcelona. La proposta, tot i que es feia lluny del museu i es podia seguir sense visitar l’exposició, en realitat ajudava molt a contextualitzar les peces i ampliava el recorregut i el discurs de la mostra cap a obres igualment importants. A més de fer més atractiva i entenedora l’exposició, la ruta ajudava a apropar el museu a la ciutat, un dels reptes irresolts que han d’afrontar els responsables d’aquesta institució. I el més important: al públic va respondre i les visites van assolir xifres notables d’afluència.

1-4

– Impulsar el feedback amb els visitants. La millor manera d’aconseguir que els visitants se sentin implicats en una proposta expositiva és interpel·lar-los directament, buscar que s’involucrin més intensament en la mostra, més enllà de contemplar les obres exposades. Les propostes d’interacció, que s’han començat a fer amb més o menys entusiasme en els darrers anys, per força hauran d’anar a més en els propers anys, a cavall de l’impuls de les xarxes socials. En la darrera exposició del Museu Thyssen de Madrid, una monogràfica dedicada a Edward Hopper, es van poder veure algunes propostes en aquest sentit. A part de recrear en tres dimensions un dels quadres més famosos del pintor, Morning Sun, per tal que els visitants experimentessin la sensació d’entrar literalment dins del quadre, també van organitzar un concurs  a través de Twitter que oferia com a premi un catàleg de la mostra.

Aquests són només alguns dels canvis que jo crec que viuran les exposicions temporals. Hi esteu d’acord? Què hi afegiríeu?

Advertisements

14 thoughts on “Les exposicions temporals en temps de crisi

  1. Bon article, Martí. I felicitats pel bloc.

    Jo hi afegiria un element més que hem parlat molts cops: la necessitat d’una major implicació en el que passa al nostre entorn per tal de recuperar centralitat social i generació d’opinió. De fet és una proposta transversal que aglutina algunes idees que apuntes al text: potenciació de feed-back, implicació i participació del públic.

    • Moltes gràcies, Vàngelis!
      Pel que en sé, alguns museus ja s’han preocupat de cercar una major implicació amb els veïns i la societat del seu entorn més immediat. El MACBA i el Museu Picasso han engegat iniciatives interessants en aquest sentit. No sé fins a quin punt han aconseguit la resposta que buscaven, però almenys des dels responsables del museu es percep la voluntat que el seu centre no estigui aïllat enmig d’un entorn social que, almenys en el cas del MACBA, no és ni fàcil ni senzill. No sé si el teu comentari anava per aquí, o et referies a una implicació més global amb el conjunt de la societat.

      • Gràcies Martí,

        sí, anava per aquí. Com a institucions amb voluntat pública considero que una de les seves línies de treball podria ser la resposta a temes d’actualitat des dels múltiples discursos museològics que representen. Potser ara més que mai, ja que el valor de la cultura es pretén posar sota sospita. En resum, donar respostes a temes actuals i recuperar el seu espai com a centres de trobada i coneixement.

  2. El que més m’agrada del que dius és la lectura positiva de la crisi. La crisi obliga a posar els peus a terra i a deixar enrera actituts forassenyades. Aprofundir en les coleccions pròpies, adreçar-se a un públic proper, incidir en l’entorn del museu haurien de ser els principals àmbits de treball i objectius dels museus. Felicitats pel bloc!!

    • Moltes gràcies, Manel!!!
      No m’atreviria a dir que la crisi és positiva, la posició de què partíem tampoc era un sistema de museus on es lliguessin els gossos amb llonganisses, però almenys en les grans institucions (i parlo només en relació a les exposicions) estic segur que les limitacions pressupostàries obligaran a reflexionar molt més les decisions que es prenen, a ser molt més precisos i conseqüents amb les opcions per les quals s’opta. I sobretot, el que estic segur és que obligarà a ser molt més creatius, a cercar propostes més imaginatives que suposin un cost menor…. en definitiva, obligarà a esprémer-se més el cervell, i això sí que sempre és positiu.
      Això parlant dels grans museus, eh? En els petits la situació ja era força dramàtica en època de vaques grasses. Ara suposo que deu ser del tot desesperant.
      Gràcies!!! :DD

  3. Et recomano molt, en aquest sentit, la visita i el seguiment a la proposta entorn Antonio López que ha fet la Fundació Sorigué a Lleida. Si bé es tracta d’una entitat privada, han conseguit prorrogar ja dos cops, han posat en valor part del seu fons, segueixen col.laborant amb el creador (en el seu continu work in progress en algunes obres),…realment interessant! Salutacions i felicitats per l’article,

    • Hola Montse!
      Conec la proposta! Vaig veure l’exposició ara fa unes dues setmanes i em va encantar, no només els continguts, sinó la col·laboració i les sinergies constants entre la família Sorigué i el pintor per enriquir la mostra de manera prou flexible per no interrompre la feina de l’artista. I aquest coneixement profund entre els Sorigué i López es nota sobretot en el caràcter íntim i personal de moltes de les obres cedides, Sens dubte, entens molt millor la seva obra i dóna a l’exposició un caràcter íntim que et fa sentir còmplice d’aquesta bona relació.

      Moltes gràcies pel comentari i per les felicitacions! 😀

  4. Molt bona entrada, Martí! Profunda, analítica i realista. Això sí, he de dir que l’expo de Sorolla té els seus símils en les exposicions multitudinàries i “enlluernants” (com bé dius) que s’exhibeixen actualment al carrer Recoletos de Madrid: “El Legado de la Casa de Alba”, al flamant i majestuós Ajuntament recentment inaugurat; retrats del Pompidou i expo de Gaultier a la Fundació Mapfre; el sempre exitós i exòtic Gauguin al Thyssen; o el “Joven Van Dick” al Prado. Totes elles repletes de dones amb abric de bisó fent cua, no cal dir-ho. Sembla que la crisi no hagi arribat a la capital!

    • Moltíssimes gràcies, Dani, celebro que t’hagi agradat!

      I efectivament, a algunes institucions de Madrid la crisi sembla que no els afecti. I el pressupost de l’exposició sobre la Casa d’Alba és un autèntic despropòsit, sobretot tenint en compte l’enorme dèficit que acumula l’Ajuntament de Madrid i les nombroses retallades que s’han fet a l’àrea de Cultura municipal. A més, com pots veure en aquest enllaç, les condicions de la cessió dels fons de la duquessa són exageradament beneficioses per a l’aristòcrata i gairebé lesives per l’interès públic representat pel consistori. En resum un autèntic escàndol. Així qualsevol munta exposicions, amb crisi o sense!!

      http://www.eleconomista.es/evasion/gente-y-estilo/noticias/4511464/01/13/la-duquesa-de-alba-hace-el-negocio-del-siglo-con-su-exposicion-en-madrid.html

      • La veritat és que esgarrifa, després de tantes retallades. Puc entendre que una entitat privada vulgui lluir-se gastant una quantitat ingent de diners, però quan es tracta de capital públic, això no s’hauria de permetre. M’estranya que la notícia no hagi tingut més difusió…

  5. Retroenllaç: Exposant la col·lecció (1): les ceràmiques de Jacqueline | embadalits

  6. Primer de tot felicitar-te per l’article i el blog en general de debò! Molt bo. Potser en aquest aspecte els Museus i espais d’interpretació del patrimoni podrien fixar-se amb les seves cosines germanes les biblioteques. La xarxa de biblioteques ens aquests últims anys s’han anat convertint en autèntics centres culturals, plens de vida i activitats. Un goig. Caminem cap allà! Felicitats altra vegada!

    • Moltes gràcies pel comentari i per les felicitacions, Jordi Sunyer! Últimament el tinc una mica abandonat, el pobre blog, a veure si m’hi torno a posar!

      Justament un dels reptes dels museus és aconseguir que la gent perdi la por i el respecte a entrar-hi, que anar a veure un museu sigui, per a la majoria de la població, un gest tant natural com entrar en una biblioteca. Aquest, crec jo, hauria de ser un dels objectius prioritaris dels professionals de museus.

      Moltes gràcies!

  7. Retroenllaç: Exposant la col·lecció (2): l’aposta pedagògica del MNAC | embadalits

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s