Museus que van i vénen (1): Qui ha plorat pel Barbier-Mueller?

2-1Haurà estat quinze anys al carrer de Montcada, just davant del freqüentadíssim Museu Picasso, però per a massa barcelonins la seva dilatada presència a la ciutat haurà passat pràcticament desapercebuda.  Com a molt, recordaran vagament el gran cap olmeca que s’exhibia des de 2002 en un aparador-vitrina que donava al carrer, cridant poderosament l’atenció amb les seves faccions ferrenyes i una mirada severa. Quants dels que es van sentir atrets per aquesta obra, però, van decidir-se a entrar al museu per saber-ne més? Quants van arribar a saber mai que no es tractava d’una peça autèntica, sinó d’una reproducció?

Ja han passat més de dos mesos del tancament del Museu Barbier-Mueller i continua resultant sorprenent la manca de reaccions davant d’aquesta notícia. Sembla que la venda i el trasllat dels fons s’hagin produït enmig de la més absoluta indiferència. Suposo que l’àmplia (i molt oportuna) difusió de la xifra que els propietaris demanaven a l’Ajuntament per vendre-li la col·lecció, 20 milions d’euros, haurà fet pensar a les possibles contràries al tancament que el millor era mantenir-se en un silenci prudent. En la situació de greu crisi en què ens trobem, no té gens de bona premsa fer dispendis milionaris, i menys encara si es tracta d’inversions culturals. Tot i així, 20 milions d’euros és una xifra molt elevada però no exorbitant per a l’Ajuntament d’una població potent com Barcelona. Si realment les forces vives de la ciutat haguessin cregut que calia retenir la col·lecció, el preu segurament no hagués estat un problema, encara que això hagués generat severes reaccions en contra. El cas és, però, que cap personalitat rellevant del món cultural barceloní no ha volgut mullar-se a favor del Barbier-Mueller. De fet, tampoc s’han generat grans cues davant del museu en els seus últims dies de vida, encara que la mitjana de visitants hagi augmentat lleugerament. Era d’esperar una mica més de caliu per acompanyar una col·lecció que havia estat tants anys a la ciutat. La realitat, però, és que ben pocs barcelonins han acudit a acomiadar-se’n.

2-4

I malgrat tot, la desaparició del Barbier-Mueller hauria de ser considerada una notícia trista. Com molt bé deia Bernat Puigtobella en un article a Núvol, no passa cada dia que tanqui un museu. Una notícia així sempre és una gran pèrdua, perquè implica el fracàs sense pal·liatius d’un projecte cultural, el truncament d’una proposta i d’unes perspectives que no s’han acomplert. Per què ha fracassat el projecte del Barbier-Mueller a Barcelona? Segurament hi ha hagut múltiples causes, però n’apuntaria quatre que crec que hi han jugat un paper decisiu:

Un naixement precipitat fruit d’un cert oportunisme. El museu es va inaugurar l’any 1997, en plena ressaca de la Barcelona postolímpica. El propietari, que anteriorment ja havia exposat  la col·lecció en altres ciutats de l’Estat, la va oferir a l’Ajuntament barceloní, i el consistori, que hi va veure una oportunitat d’or per reforçar el pol museístic del carrer Montcada, no s’ho va pensar dues vegades. Els motius que es van esgrimir aleshores per justificar l’operació, que fins al moment del tancament encara es podien llegir en alguns dels plafons explicatius, no deixen de sonar una mica extemporanis, febles, i fins i tot un punt frívols: els col·leccionistes haurien escollit Barcelona perquè va ser aquí on els Reis Catòlics van rebre Cristòfol Colom després del primer viatge que el va portar fins a Amèrica. L’obertura del museu es presentava així com un reconeixement a la ciutat per la seva contribució en el descobriment del nou món. Un argument agafat pels pèls que podia haver servit per justificar la instal·lació de la col·lecció en qualsevol altra ciutat de l’Estat vinculada a Colom, o en qualsevol dels països de cultura iberoamericana. Si es va establir a Barcelona va ser, simplement, perquè l’Ajuntament, segurament amb bon criteri, es va mullar i va apostar pel projecte. Així, el desembarcament de la col·lecció Barbier-Mueller potser hauria d’haver anat acompanyat d’uns compromisos més sòlids i estables entre les dues parts, i d’unes justificacions més profundes, no tant fruit de l’oportunitat del moment. El museu, doncs, diria que ja va néixer llastat per una sensació d’interinatge, de temporalitat, que no va ajudar gens a la seva consolidació.

2-3

– La constant incertesa i indefinició sobre el futur de la col·lecció. Les hemeroteques són plenes de notícies sobre les negociacions entre l’Ajuntament i els propietaris dels fons, uns continus estira-i-arronsa que acabaven sempre en simples pròrrogues del préstec, però sense la voluntat d’anar més enllà ni aprofundir en el vincle entre la ciutat i la col·lecció. En els acords, a més, sempre s’hi mantenien clàusules que donaven moltes garanties i una àmplia llibertat d’acció als propietaris i, en canvi, molt poca seguretat i estabilitat al museu i al consistori. L’amenaça latent de la possible sortida de la col·lecció, finalment confirmada, ha impedit que l’Ajuntament i la ciutat hagin apostat a fons per les obres exposades. Unes peces que, a més, no han estat sempre les mateixes, sinó que han anat variant en nombre i característiques en funció dels acords assolits en cada moment.

El progressiu convenciment, per part dels responsables municipals, que calia una alternativa més estable a la col·lecció del Barbier-Mueller. La incertesa i, en el fons, la manca de confiança entre les dues parts, devia fer pensar a l’equip de Cultura del consistori que calia cercar una alternativa en el cas que el préstec del fons Barbier-Mueller no s’acabés consolidant. Aquest pla B, que ha acabat cristal·litzant en el projecte del Museu de les Cultures del Món, presentat recentment, ha permès a l’Ajuntament oferir a la ciutadania una alternativa homologable, en importància i naturalesa, a la col·lecció perduda. A més, presentant la nova proposta gairebé simultàniament a l’anunci de la marxa del fons Barbier, els responsables municipals han aconseguit maquillar el trauma que suposa la desaparició d’aquest museu i s’han estalviat les crítiques per la manca de capacitat negociadora amb els propietaris de les obres. Un museu en substitueix un altre, i així tothom content. I el més important: el nou projecte, tot que també està constituït en bona part per peces procedents de col·leccions privades, parteix d’una cessió, la de la col·lecció Folch, que en haver estat negociada per vint anys ofereix d’entrada unes condicions molt més estables, sòlides i garantistes que el continu ball de dates i condicions viscudes amb el Barbier-Mueller.

L’escassa rendibilitat econòmica del museu. Aquesta és, per mi, la motivació clau que ha desencadenat la decisió definitiva de la venda i el trasllat de la col·lecció. Els propietaris, crec jo, han vist sempre el museu com una inversió: l’Ajuntament els conservava i difonia unes obres que, en estar en exposició pública sota l’empara institucional, mantenien un prestigi i una visibilitat que sens dubte havia d’afavorir molt la seva valoració en el mercat artístic en el cas hipotètic d’una futura venda. En el moment en què la propietat, de manera totalment lícita, ha considerat que la col·lecció cedida a Barcelona estava massa estancada i no se n’obtenia la rendibilitat desitjada, han acabat jugant la carta de la subhasta un cop descartada la negociació amb el consistori. També és cert que feia deu anys que l’Ajuntament s’havia compromès a cercar finançament per adquirir la col·lecció, i tot indica que mai no s’han arribat a fer passos ferms en aquest sentit. Sigui pel motiu que sigui, els propietaris han decidit que era hora de tancar aquesta etapa i han venut la col·lecció sense, aparentment, massa remordiments.

2-2

Més enllà dels motius pels quals ha tancat aquest museu, caldria preguntar-nos per què la marxa de la col·lecció Barbier-Mueller ha remogut tan poques emocions a Barcelona. Per mi, els motius estan clars. Tot i que cal reconèixer que la institució reforçava i diversificava el pol museístic del carrer de Montcada, en el fons la seva presència sempre ha estat més orientada als visitants i turistes que no pas als barcelonins, i possiblement per això no ha acabat mai de fer-se un lloc en l’imaginari col·lectiu de la ciutat, mai ha estat vista per la ciutadania com una cosa pròpia, inalienable. Entenguem-nos, mai no ha arribat a obtenir ni la meitat de l’estima pública de què gaudeix el quadre La Càrrega a Olot o les obres del Museu Dalí de Figueres, dos elements patrimonials que són propietat de l’Estat però que els veïns senten tan propis, tan locals, que difícilment podrien sortir de les ciutats on es troben sense generar un important conflicte social i cultural.

Algú podrà dir que la naturalesa i procedència dels fons de la col·lecció Folch, que està cridada a ocupar el buit deixat pel Barbier-Mueller, són tan allunyades i alienes a la realitat cultural i artística barcelonina com ho era la col·lecció privada suïssa. I tindrà moltíssima raó. Però allò que tenen en comú totes les peces que conformaran el nucli central del futur Museu de les Cultures del Món és el fet d’haver estat recollides i col·leccionades per dos personatges singulars, Albert Folch i Eudald Serra, que sí que estan íntimament lligats a Barcelona. Aquests fons, doncs, posseeixen una potent connexió emocional amb Barcelona que la col·lecció Barbier-Mueller ni tenia d’entrada ni va aconseguir arribar a teixir mai. En aquest sentit, recomano als responsables del futur museu que siguin generosos amb les figures de Folch i Serra i expliquin bé la seva trajectòria i les seves peripècies arreu del món a la recerca de peces. No només perquè són les personalitats que donen sentit a la col·lecció, sinó perquè són la baula necessària perquè els barcelonins se la facin seva i la sentin com a pròpia.

Al capdavall, malgrat la pèrdua evident que suposa la marxa de la col·lecció Barbier-Mueller, el seu ràpid reemplaçament per la proposta del nou museu fa que el balanç final no sigui, en el fons, tan negatiu. Sobretot perquè l’operació permetrà oferir un marc digne a una col·lecció que, malgrat el seu indubtable interès, fins ara no havia pogut ser exhibida en les condicions, la visibilitat i el protagonisme que mereixia. Exposant-la com cal al carrer Montcada es recompensa la generositat de la família, que sempre s’havia mostrat molt predisposada a cedir-la a les institucions. De fet, el responsable de museus i arxius de l’Ajuntament, Josep Lluís Alay, s’ha compromès a donar facilitats als col·leccionistes privats “perquè siguin generosos amb Barcelona”. Espero realment que sigui així, i que el nou Museu de les Cultures del Món pugui anar creixent i fent-se un lloc en l’imaginari de la ciutat. Seria un error imperdonable que la història es repetís i haguéssim de veure com col·leccions barcelonines importants són retirades, dispersades i venudes per culpa del desinterès institucional. Estic convençut que no serà així, perquè no deixarem que passi.

Anunci de tancament del museu

Advertisements

2 thoughts on “Museus que van i vénen (1): Qui ha plorat pel Barbier-Mueller?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s