Museus que van i vénen (i 2): la franquícia de l’Ermitage

Edificis que podrien acollir la seu de l'Ermitage a BarcelonaLa crisi i la reducció dràstica d’inversions en el sector de la cultura i el patrimoni feia pensar que els nous projectes culturals que es plantejarien a partir d’ara serien sempre el resultat d’anàlisis rigoroses que avaluessin els pros i contres de cada proposta per garantir que fos útil, viable i, sobretot, que donés resposta a necessitats i problemàtiques reals. El debat obert a l’entorn del desembarcament a Barcelona d’una franquícia del museu Ermitage de Sant Petersburg, però, posa de manifest que encara hi ha lloc per a propostes confuses i precipitades, plenes de dubtes i ombres que ningú s’encarrega de dissipar. Més enllà de les formes i la manera com ha sorgit la idea, el més greu i preocupant d’aquest projecte és l’absoluta manca de debat i reflexió sobre les conseqüències que tindria l’arribada d’aquesta sucursal  en l’ecosistema museístic barceloní i català. A mi no em serveix de res que es cantin les excel·lències del projecte si no s’avaluen i debaten com cal les oportunitats però també els riscos i perjudicis que pot suposar. Perquè, en som prou conscients de fins a quin punt aquest nou equipament pot incidir en el nostre sistema de museus?

Quan, el dia 13 d’octubre, el diari El País va destapar la notícia i va donar a conèixer els primers detalls del projecte, tot semblava indicar que es tractava del típic globus sonda que cerca sondejar la reacció de la ciutadania i la predisposició de les administracions i els possibles inversors davant d’una idea que estaria encara a les beceroles. El ressò obtingut per la notícia i els nous detalls que es van anar desgranant en diversos diaris en els dies posteriors semblaven confirmar aquesta sensació. En aquest cas, qui hauria inflat el globus seria el Port de Barcelona, una institució que disposa d’una àmplia autonomia en la gestió de les infraestructures i les zones portuàries i que, des de fa temps, intenta aconseguir nous ingressos i busca treure profit dels edificis i espais públics que es troben sota la seva jurisdicció.

Projecte de l’Ermitage Barcelona vist des del Moll de la Fusta

© ArsSpatium

El projecte de l’Ermitage seria, per al Port, totalment rodó: a més de rehabilitar i rendibilitzar uns edificis actualment en desús i en condicions força pèssimes, obtindria una part dels beneficis d’explotació del centre museístic i, sobretot, aconseguiria un important cop d’efecte que li permetria rellançar amb força una zona que, malgrat la presència de l’Hotel W, no ha aconseguit atraure fins ara ni els inversors ni el públic exclusiu que es buscava. De fet, ara com ara continua sent una zona força inhòspita i solitària. Dit d’una altra manera, el Port buscaria i segurament aconseguiria repetir aquí els importants rèdits que va suposar, en el seu moment, la construcció del complex del Maremàgnum. La insistència de l’Ajuntament sobre el fet que el desembarcament de l’Ermitage no costaria “ni un euro” als ciutadans evidenciava que la iniciativa i la idea del projecte havia sorgit del sector privat, amb la connivència o la participació directa del Port. És per això que, des que s’ha començat a parlar d’aquest possible museu, en cap cas ningú ha plantejat ubicar-lo en cap altre lloc que no siguin les instal·lacions portuàries.

A mesura que passaven els dies i apareixien les primeres crítiques, però, va semblar que el projecte començava a decaure i que acabaria dormint el son dels justos amb altres propostes sonda mai concretades. La situació, però, va canviar de manera radical arran del viatge d’Artur Mas i Ferran Mascarell a Moscou. El president de la Generalitat i el conseller de Cultura es van reunir amb la viceministra de Cultura russa i van firmar un protocol d’intencions amb l’objectiu de facilitar el desembarcament a Barcelona d’una delegació de l’Ermitage. I no només això: s’informava que l’any que ve s’obriria una seu provisional on s’exposarien les primeres peces del museu rus mentre duressin les obres de la seu definitiva. El suport institucional de la Generalitat convertia una idea inconcreta i molt vague en un projecte tangible amb moltíssimes possibilitats de tirar endavant.

El president Mas i el conseller Mena durant la reunió amb la vi

Malgrat tot, han anat passant els dies des de la firma del protocol (que va tenir lloc, no ho oblidem, en plena precampanya electoral) i sembla que la proposta no s’acaba de concretar, més enllà d’algunes imatges molt vistoses de com podria quedar el nou centre museístic difoses per un dels seus promotors, el dissenyador Ujo Pallarés. De fet, aquesta mateixa setmana l’Ajuntament ha reconegut que encara no ha rebut cap proposta concreta del projecte ni s’ha iniciat cap mena de tràmit. La futura delegació de l’Ermitage, doncs, continua envoltada de dubtes, ombres i moltíssimes inconcrecions.

Sigui com sigui, com ja he dit, el que a mi més em sorprèn i em preocupa d’aquest projecte és l’absoluta manca de debat i reflexió sobre la idoneïtat o no d’aquesta nova institució museística, tant per part de les institucions públiques com des dels sectors culturals. El paper de les administracions és, en aquest sentit, especialment preocupant. Més enllà del suport institucional al projecte, han adoptat públicament un paper de mers observadors neutrals, com si aquest desembarcament no hagués de tenir cap efecte sobre les polítiques culturals i museístiques que han desenvolupat fins ara i que impulsaran en el futur. L’important no és si costa o no diners al contribuent. El que a mi realment em preocupa són els efectes (potser positius, però també negatius) que la presència d’aquesta franquícia pot suposar per als museus de la ciutat. En aquest sentit, em van deixar estupefacte les declaracions d’Artur Mas des de Moscou, emeses per TV3, on afirmava que la presència de l’Ermitage a Barcelona seria molt positiva perquè completaria un panorama museístic que ja és internacionalment molt potent gràcies al Museu Dalí, la Fundació Miró i el Museu Picasso. Realment, només importen les col·leccions més conegudes i reconegudes internacionalment? I el MNAC i el MACBA? Quin lloc ocupen en aquest esquema els dos museus públics més importants del país?

L’absència de reaccions des del món de la cultura també resulta sorprenent, tot i que segurament la majoria ha optat per la prudència mentre esperen que es confirmi o no el projecte. Bona part dels gestos d’aprovació, queixes o comentaris s’hauran fet, ara com ara, en privat. Públicament, ben poques figures del món de la cultura s’han atrevit a parlar-ne. Molts dels que ho han fet, com Xavier Bru de Sala o Vicent Todolí, n’han opinat en contra, però la seva oposició al projecte no ha anat més enllà d’aquest pronunciament públic.

Guggenheim-Bilbao

El debat sobre l’oportunitat i el valor dels museus franquícia està viciat per l’enorme èxit que suposa l’exemple del Guggenheim Bilbao. Com que aquest cas ha triomfat, sembla que totes les propostes siguin viables i que totes hagin de tenir èxit. D’entrada, s’obvia que Bilbao era una població amb una oferta museística molt poc coneguda i molt mal posicionada culturalment no només a nivell internacional, sinó també a nivell basc i estatal. A més, la franquícia va ser només una peça més d’una enorme operació de regeneració de la ria de Bilbao i del rellançament de la ciutat com una gran urbs europea. Com a ‘marca’ cultural Bilbao no existia, i es va creure que el prestigi de la marca Guggenheim podia ajudar a impulsar-la, en una simbiosi perfecta. S’ha de reconèixer que l’experiència ha estat un èxit total, espatarrant. Però que hagi de funcionar allà no vol dir que pugui funcionar a Barcelona, encara que sigui a una escala i amb una ambició menors. En són un molt bon exemple les franquícies del mateix Ermitage que no han reeixit i s’han acabat tancant, com les de Londres i Las Vegas (sí, ho heu llegit bé, Las Vegas).

En el cas de Barcelona, el punt de partida d’una hipotètica franquícia museística és molt diferent: la ciutat ja està més que posicionada internacionalment, el seu model turístic fa temps que ha mort d’èxit i ja és un centre rellevant des del punt de vista de l’art contemporani. Necessita realment una delegació com l’Ermitage per reforçar una posició que ja ho està molt, de reforçada? D’altra banda, tot i que és factible que el nou museu sigui complementari amb la Miró i el Picasso, què passarà amb el MNAC? No el pot perjudicar enormement? El museu té un problema de visibilitat. Encara no s’ha aconseguit presentar-lo davant dels visitants estrangers com el centre que millor representa l’ànima artística de Barcelona i de Catalunya al llarg dels segles. No té prou rellevància internacional, i la seva col·lecció és vista per a molts com a massa ‘local’. No es veurà perjudicat pel fet de tenir tant a la vora un museu amb una col·lecció molt més coneguda internacionalment?

Entrada principal de l’Ermitage Barcelona segons Ujo Pallarés

© ArsSpatium

Per concloure, he de dir que encara estic esperant que algú em doni raons sòlides i ben argumentades sobre què pot aportar l’Ermitage a Barcelona. No dic que no n’hi hagi, no dic que no pugui tenir elements positius: dic que ningú s’ha molestat a buscar-los i a explicar-los als ciutadans. Es parla d’oportunitat i de gran ocasió, però per a què? Amb quins objectius? L’operació és prou important perquè considerem inacceptable que se’ns respongui amb un simple “casa molt bé amb l’oferta artística de Catalunya”, com va dir el conseller Mascarell des de Moscou. Què es vol aconseguir amb aquesta aposta? Què pot aportar a la ciutat i als seus museus? Si entre tots no responem bé aquestes preguntes, el desembarcament de l’Ermitage es farà de manera improvisada i sense cap estratègia ben plantificada al darrere. Ni s’aprofitaran com cal els beneficis que pugui aportar la nova institució ni es minimitzaran convenientment els efectes negatius que pugui tenir en el panorama museístic de la ciutat. No obrir a temps l’anàlisi i la reflexió seria, doncs, un gravíssim error. Quan ens hi posem?

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s