Hopper, la llum de Nova York i els misteris insondables de l’art

'Casa al capvespre' de Hopper

Foto: © Wikipaintings

Fins fa alguns mesos, l’obra pictòrica d’Edward Hopper no m’havia cridat especialment l’atenció. Coneixia l’artista i algunes dades bàsiques de la seva trajectòria, però no havia fet cap pas per conèixer millor la seva obra. Com a molt, havia aconseguit retenir en la memòria la imatge d’algunes de les seves pintures més cèlebres. Tot i així, aquest estiu, aprofitant una escapada a Madrid, no em vaig voler perdre la important retrospectiva que li va dedicar el Museu Thyssen-Bornemisza, una exposició que encara es pot veure al Grand Palais de París fins al 28 de gener. Contràriament al que podia esperar, Hopper em van entusiasmar. Em van agradar els seus colors, sempre intensos i contrastats però sense arribar a semblar mai irreals. Els enquadraments, d’una modernitat inqüestionable. També el malestar, el tedi i la incomunicació que transmeten les escenes íntimes dins d’estances sufocants. I sobretot les arquitectures, uns potents paisatges urbans, irònicament desèrtics i mancats de vida, que per mi constitueixen en una de les expressions plàstiques més genuïnes i sinceres de la identitat nord-americana.

Poques obres de la mostra em van deixar indiferent. La majoria em van agradar; algunes una mica, d’altres molt. Però n’hi va haver una, Casa al capvespre (House at dusk, 1935), que em va colpir profundament. Simplement, em va emocionar. La peça té, clarament, alguna cosa que la fa especial. Alguna cosa que, en el meu subconscient, la distingeix de la resta d’obres de la mostra.

L’art agrada quan activa els nostres sentits i els fa reaccionar. Normalment la reacció que se n’obté és positiva: les creacions artístiques generen un plaer estètic perquè la seva contemplació és agradable a la vista i a l’intel·lecte. Però a vegades l’art també ens agrada quan ens espanta o ens genera malestar: és el que passa, per exemple, davant la contemplació de Saturn devorant un fill de Goya, una obra que atrau per la seva brutalitat, per la monstruositat d’allò que s’hi representa. Una peça que ens sentim empesos a observar amb avidesa encara que ens repudiï allò que hi veiem.

En moltes pintures que ens agraden resulta relativament fàcil deduir què és exactament allò que ens atrau. L’origen del plaer, si ho podem dir així, és concret i localitzable: neix de l’atracció pels colors que esquitxen el llenç, de l’harmoniosa distribució dels tons, de l’equilibri de la composició, del tema representat, de la bella resolució dels personatges, etc. Però, quan alguna obra aconsegueix emocionar-nos de veritat, podem arribar a saber per què? D’on prové aquesta emoció profunda, que va més enllà de la raó i l’estètica? En la meva opinió, això passa quan la nostra connexió amb la peça esdevé, per algun motiu, un vincle personal. Quan l’obra d’art aconsegueix apel·lar als nostres sentiments, als nostres records, a algun ressort vinculat al nostre jo més íntim.

Una noia pintant a  Central ParkIntentaré explicar-me sense teixir teories barates, si és que no he caigut ja en aquest error. Per què em va emocionar Casa al capvespre? Tot i que m’és difícil saber-ho amb exactitud, jo crec que és perquè l’escena que s’hi representa em va evocar alguns dels moments més dolços del viatge que vaig fer a Nova York fa pocs anys. L’edifici d’apartaments al costat d’un parc pot haver-me recordat el meu hotel, l’Astor in the Park, gens mític però situat en un entorn residencial molt autèntic, ple d’edificis similars al del quadre i, sobretot, amb unes vistes impressionants sobre Central Park. O potser em recorda un altre parc, l’immens i solitari Prospect Park de Brooklyn, on ens vam arribar a perdre literalment durant una estona en un sufocant migdia d’agost, sota un sol radiant. Un estiu i un sol novaiorquesos que, d’altra banda, serien fàcils de reconèixer en el cel càlid i net de núvols de Casa al capvespre. És per l’efervescència de tots aquests records que aquesta obra és especial per mi? Bé, la pregunta del milió seria: m’hagués emocionat aquest quadre si abans no m’hagués entusiasmat Nova York?

Edifici típic de Nova York, fotografiat per mi

Aquesta última pregunta ens porta a fer-nos-en una altra: pot emocionar-nos un quadre exclusivament a través de la seva aparença estètica? O dit d’una altra manera: poden els artistes aconseguir tocar-nos les fibres més sensibles mitjançant l’ús de determinats recursos plàstics? És evident que hi ha molts aspectes artístics i tècnics que poden contribuir a fer aflorar els nostres sentiments. Des que Giotto va descobrir que una marcada expressivitat en el rostre dels personatges accentuava la devoció i la pietat dels fidels, l’art occidental es va convertir en una competició incansable per aconseguir insuflar un dramatisme veraç i commocionant a les escenes religioses. Una competició en la qual els artistes barrocs van esdevenir en uns mestres insuperables.

'Toc d'oració' de Modest Urgell

© Museu Nacional d’Art de Catalunya

Però, i una escena de paisatge, de quina manera pot fer aflorar els sentiments? Evidentment, a través de la llum. Els pintors romàntics van aprendre ben aviat que la claror tènue i vermellosa d’una posta de sol era un mètode infal·lible per omplir de malenconia els seus paisatges i l’ànim d’aquells que els contemplaven. Un recurs que van utilitzar fins a l’esgotament. També van saber explotar els ambients misteriosos que el sol dibuixa quan es filtra a través de determinats fenòmens atmosfèrics, com ara la boira. N’és un bon exemple l’obra de Caspar David Friedrich que va inspirar la meva foto de portada, Caminant damunt d’un mar de boira.

'Caminant damunt d'un mar de boira' de Friedrich

En aquest sentit, cal reconèixer que un dels aspectes pictòrics que fan especial l’obra Casa al capvespre és, precisament, la seva llum. En el quadre, Hopper ha aconseguit immortalitzar la claror incerta d’aquell moment de la tarda en què el sol encara no està prou baix per considerar que s’ha iniciat la posta però la llum natural ja no té la força suficient per il·luminar convenientment carrers i estances. Una claror molt particular, única, que en el llenç capta i captiva fàcilment la mirada de l’espectador. Un espectador que no s’adona de fins a quin punt és avançada la tarda dins d’aquesta escena urbana fins que no percep que els llums de les cases i, sobretot, els fanals del carrer, estan encesos.

La claror ambigüa i esmorteïda de l’inici de la posta va ser el primer que va cridar-me l’atenció en veure Casa al capvespre a l’exposició del Museu Thyssen. La segona pregunta del milió que caldria fer, seria: la llum va ser aquí decisiva perquè aquesta obra m’impactés tant? La resposta segurament és afirmativa, però també cal fer notar que a la mostra hi havia altres escenes crepusculars tant o més impressionants que la del llenç que ens ocupa, com la Posta de sol sobre les vies del tren, que tot i que em van semblar atractives plàsticament no em van despertar una emoció intensa. Podríem dir doncs que la llum va ser decisiva, sí, però no suficient…

Posta de sol sobre les vies del tren

Foto: © Wikipaintings

Per què ens emocionen a vegades algunes obres d’art? Ens haurien commogut de la mateixa manera cinc anys abans o cinc anys després? De quina manera incideixen en el nostre subconscient? Impacten les obres d’art només sobre aquelles persones que hi estan predisposades, o tothom pot, tard o d’hora, sentir-se trasbalsat per la contemplació d’una peça artística? Moltes preguntes sense resposta que ens permeten constatar que l’art és encara un gran misteri ple d’incògnites per resoldre. I aquí rau, segurament, bona part de la seva gràcia. Potser el millor serà que no les poguem resoldre mai.

Anuncis

4 pensaments sobre “Hopper, la llum de Nova York i els misteris insondables de l’art

  1. M’encanta aquesta reflexió! Aquesta emoció/reacció davant els quadres és la mateixa -no sé si estaràs d’acord amb mi- que la que tenim a l’escoltar determinades peces musicals: unes ens recorden un moment de l’adolescència, altres un viatge, un record, una amistat, un familiar, algú que ja no hi és…

    Endavant amb les teves reflexions!

  2. Moltes gràcies, Dani! Celebro que t’hagi agradat!

    Estic absolutament d’acord amb tu! De fet, està clar que la música és l’art més emocional de tots, el que és capaç de parlar d’una manera més clara als nostres sentiments i al nostre subconscient. D’això ja se’n va adonar Oscar Wilde quan va escriure el magnífic assaig sobre la crítica d’art titulat “El crític com a artista”. Et deixo només dues cites que deixen clar que la importància cabdal que Wilde dóna a la música:
    – “La música mai no pot revelar el seu últim secret. Per aquest motiu és el tipus perfecte d’art”.
    – “La música ens crea un passat que ignoràvem i ens omple d’un sentiment de dolor ocult a les nostres llàgrimes”.

    Si et fa gràcia i t’interessa llegir tot el que diu Wilde, tinc el llibre a casa 😀

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s