Exposant la col·lecció (2): l’aposta pedagògica del MNAC

Primer àmbit de 'El museu explora'

El Museu Nacional d’Art de Catalunya va inaugurar la temporada expositiva 2012-2013 amb una proposta singular que suposa una petita revolució dins la tradició d’exposicions temporals del MNAC. La mostra El museu explora. Obres d’art a examen volia explicar al visitant diversos secrets i detalls tècnics que s’amaguen darrere algunes obres mestres de la col·lecció i que són fonamentals per entendre i reconstruir la història de les peces. Els diferents casos presentats abastaven gairebé tots els aspectes que envolten l’obra d’art: el procés de concepció i realització, els materials i tècniques utilitzats, l’evolució i les modificacions sofertes al llarg dels segles, els problemes de conservació, etc. Són trets curiosos i significatius que l’equip d’especialistes del museu ha anat descobrint i estudiant en els últims anys i que es van voler posar a l’abast del públic en aquesta mostra, fent un gran esforç pedagògic i divulgatiu. Una proposta fresca i original que val la pena analitzar de manera més detallada, encara que ja hagin passat dos mesos des de la clausura de l’exposició. Espero fer honor a aquella màxima que diu: val més tard que mai!

D’entrada, El Museu explora ha estat rellevant perquè, com dèiem en començar, es desmarca clarament del tipus d’exposició temporal que s’ha pogut veure al MNAC en els darrers anys. Una tipologia basada en el model expositiu clàssic que segueixen la majoria de grans museus d’art, i que es podria resumir en tres punts fonamentals:

  • Les peces són les protagonistes úniques i indiscutibles de la mostra.
  • El discurs expositiu es fonamenta en unes línies argumentals molt bàsiques i queda totalment supeditat a les peces.
  • El protagonisme que s’atorga a les obres exclou o minimitza la presència d’altres recursos expositius, com audiovisuals, recursos pedagògics, etc.

L’opció del MNAC pel model expositiu clàssic pot semblar lògica si tenim en compte que és un dels museus més antics del país. El centre és hereu directe del Museu d’Art de Catalunya, inaugurat l’any 1934 (fa poc, de fet, va celebrar el seu 75è aniversari), i l’origen de la seva col·lecció es remunta a finals del segle XIX. Igualment, el fet de ser considerat el buc insígnia de l’art català fa que conceptualment se l’hagi volgut equiparar o aproximar al model dels grans museus nacionals europeus, que en general són poc innovadors des del punt de vista expositiu. I finalment tampoc cal perdre de vista que aquest model d’exposició temporal és, al capdavall, l’opció més fàcil, perquè és el model més generalitzat i, aparentment, el més neutre conceptualment i ideològicament.

L'exposició 'Convidats d'Honor'

Tot i així, no hem d’oblidar que el MNAC, tot i ser fruit d’una llarga tradició històrica, en el fons és un museu molt nou. La seva estructura jurídica actual data de 1990, i cal tenir molt en compte que va estar gairebé quinze anys tancat, total o parcialment. Per a molta gent, especialment els més joves, és com fos un museu nou de trinca. Tot i els greus perjudicis que va suposar per a la visibilitat del centre i els seus fons, aquest llarg període de tancament va marcar una ruptura mental i conceptual amb el passat de la institució que es podria haver aprofitat per intentar generar noves dinàmiques o per reformular el model o els paràmetres expositius del centre, almenys en la vessant més efímera i movible que representen les mostres temporals. No ha estat així: fins ara el museu generalment ha anat alternant exposicions monogràfiques, centrades en un artista o en una escola, amb d’altres de cronològiques, totes de tall clàssic.

Sense arribar a ser transgressora, El Museu explora. Obres d’art a examen ha suposat una sacsejada important als esquemes vigents fins ara que segur que serà positiva de cara al futur, especialment en un context de crisi que obligarà a repensar a fons els models d’exposició temporal, tal com ja vaig comentar en un dels primers posts del blog.

Tot i que la mostra s’havia anat gestant en els darrers dos anys, el fet que s’hagi materialitzat a a l’inici de l’actual temporada expositiva segurament no és casual. 2012 va ser un any complicat per al MNAC. L’arribada de Pepe Serra a la direcció del museu es va produir en un moment en què la institució només tenia una exposició planificada, dedicada al gòtic internacional. El relleu va coincidir, a més, amb una important reducció del pressupost del centre. En aquest difícil context, El museu explora era la millor opció per a la tardor de 2012 i els inicis de 2013: el procés de gestació ja estava molt avançat i el seu cost de producció era molt més baix que altres exposicions de dimensions similars, perquè havia d’incloure gairebé exclusivament obres de la col·lecció del museu.

L’ànima i factòtum de la mostra ha estat Mireia Mestre, cap de l’Àrea de Restauració i Conservació Preventiva del MNAC. Ella va concebre la idea i va ser qui, com a comissària, en va definir les línies mestres i els principals continguts. En molts sentits aquesta exposició ha estat una aposta personal seva, en la qual ha sabut involucrar no només els treballadors que formen part de l’àrea de restauració, que s’hi han bolcat de manera entusiasta, sinó també el conjunt de l’equip del museu.

Entre els nombrosos aspectes que valdria la pena comentar de El Museu explora. Obres d’art a examen, vull destacar els següents:

– Com he dit abans, la pràctica totalitat de les obres exposades a la mostra formen part de la col·lecció del MNAC. Aquest fet és bastant inèdit en la història recent del museu en una mostra d’aquestes dimensions. Segurament, per trobar una altra exposició on la col·lecció pròpia hi tingués un pes tan absolut caldria remuntar-se a Prefiguració del Museu Nacional d’Art de Catalunya. Organitzada l’any 1992, quan el MNAC estava tancat per obres, aquesta mostra volia presentar el nou projecte museístic del centre i exhibir, a manera d’aperitiu, una selecció d’algunes de les seves obres més emblemàtiques totalment restaurades.

El discurs expositiu insta a observar les obres des d’una perspectiva nova. Malgrat la bellesa i l’atractiu de les peces, el muntatge deixava molt clar al visitant, ja des del primer àmbit, que el focus d’atenció no havien de ser les obres pròpiament dites sinó allò que es volia explicar i il·lustrar a través d’elles. Això obligava a canviar la nostra actitud davant les peces exposades: no es tractava de contemplar-les lliurement, com faríem en una exposició tradicional, sinó que se’ns convidava a explorar-les de manera més detallada per cercar-hi aquells trets formals que el muntatge volia fer notar i destacar. Aquesta mirada més activa i més dirigida suposa un canvi respecte a la manera com estem acostumats a gaudir d’una exposició i constituïa un dels principals al·licients de la mostra.

Espai dedicat a la 'Majestat Batlló'

La tria de les peces destaca per la seva ambició, diversitat i representativitat. Per explicar alguns detalls singulars sobre materials artístics o sobre casos de restauració l’equip del museu podria haver escollit perfectament obres menors o, fins i tot, peces de les reserves. Els responsables de la mostra, però, tenien clar que calia posar tota la carn a la graella i exposar els casos més interessants, singulars i atractius. Per això es va incloure en el discurs algunes de les obres mestres de la col·lecció, com la Majestat Batlló. Una selecció de peces tan conegudes podia semblar arriscada, ja que hi havia el perill que una part del públic pogués tenir una certa sensació de dejà vu. Al mateix temps, però, també suposava un al·licient, ja que presentava algunes obres molt cèlebres sota un prisma nou, diferent. A la vista dels resultats, la tria sembla haver estat encertada. El conjunt de peces exposades també cridava l’atenció per la seva varietat i representativitat. Hi havia exemples de totes les tècniques, de tots els estils i de totes les èpoques, des del romànic fins a l’art contemporani. Una riquesa que cal agrair i valorar.

Espai dedicat al Crist de 1147

– La presentació de les peces prioritza el missatge per davant dels formalismes. Per tal que els diferents aspectes que es volien explicar en la mostra poguessin ser percebuts de manera clara i diàfana pels visitants, els responsables del muntatge expositiu no van tenir manies a l’hora de presentar les peces de manera que aquests trets quedessin clarament al descobert, encara que això impliqués disposar les obres de manera poc ortodoxa. Ho vam poder veure en el Crist de 1147, separat de la creu que l’acompanya i presentat d’esquena per poder apreciar la seva cavitat interior, en l’obra Tornant del tros, penjada de cap per avall per indicar-nos l’orientació original del llenç en relació a la pintura subjacent, o en el grup de quadres presentats de revers per tal d’analitzar la informació que ens pot proporcionar la part posterior dels llenços.

'Tornant del tros' de cap per avall

Aquesta disposició singular de les obres en cap cas volia ser un recurs cridaner o efectista, sinó que estava totalment justificat des del punt de vista del discurs i del contingut expositiu. Això no exclou, però, que pogués sorprendre i impactar els visitants. En qualsevol cas, si tenen un sentit, aquestes petites transgressions són positives perquè contribueixen a dessacralitzar les obres d’art, a baixar-les del pedestal imaginari en què molta gent les enlaira, i posen en evidència de manera gairebé descarnada la naturalesa material i física de les peces.

– Una clara voluntat pedagògica. Cada cas presentat a El museu expora anava acompanyat d’un petit text explicatiu clar, concís i perfectament comprensible per a un públic general no especialitzat. En general, tots els textos evidenciaven un gran esforç tant de síntesi com de pedagogia. Això ens indica que l’equip de l’exposició tenia molt clar que si el visitant no entenia allò que veia la mostra deixava de tenir sentit. En aquesta línia, cal valorar la valentia i empenta dels responsables de la mostra, que no es van arrugar ni davant dels casos més complexos i difícils d’explicar. Tampoc no els va fer por incloure imatges de gràfics, analítiques o estrats que podien resultar críptics per a un públic no iniciat. Malgrat la complexitat d’alguns recursos, la seva presència mai no era gratuïta i el seu significat quedava força clar gràcies a unes indicacions breus però efectives.

Un espai expositiu amb abundants anàlisis tècniques

Una finalitat divulgativa. Generar coneixement hauria de ser un objectiu primordial en qualsevol exposició temporal. En el cas de El museu explora, però, l’equip organitzador no volia obtenir noves dades sobre les obres exposades sinó, justament, difondre les que havia anat generant i recopilant l’equip de restauració del museu al llarg de dècades de treball i d’investigacions. Aquesta era, de fet, la finalitat principal de la mostra. La gratuïtat de l’entrada és un gest significatiu que evidencia una aposta clara per obrir al màxim de gent aquesta difusió, i que cal agrair especialment tenint en compte l’esforç i el sacrifici que suposa.

En el recorregut expositiu, la comissària Mireia Mestre hi va incloure des d’aspectes coneguts de fa temps fins a descobertes més recents o, fins i tot, investigacions que encara són en part inèdites perquè no se n’han publicat els resultats. I el que és, possiblement, un dels aspectes més interessants: no només es van exposar exemples d’investigacions tancades i reeixides, sinó també casos encara pendents, que no han estat resolts amb èxit o per als quals no s’ha trobat una solució. És el cas, per exemple, de l’escultura El violinista, de Pablo Gargallo, que presenta greus deformacions per culpa de la incompatibilitat dels materials utilitzats en la seva creació. 

– Obertura a l’art contemporani. Un dels espais del recorregut expositiu que em va sorprendre més gratament va ser el darrer àmbit: a través d’ell, Mireia Mestre donava plena entrada dins la mostra a l’art contemporani més recent. S’hi exposaven les obres de diversos artistes actuals que, a través de les seves creacions, han reflexionat sobre alguns dels temes candents del debat artístic que es plantejaven al llarg de l’exposició: l’autenticitat de l’obra d’art, la dicotomia entre l’original i la còpia, els equívocs al voltant de l’autoria o, fins i tot, els problemes de conservació de la peça artística i la seva restauració. Una tria d’obres plena de picades d’ullet autoreferencials. Em van semblar especialment brillants i encertades les creacions plenes d’humor i ironia de dos artistes catalans: Perejaume i Joan Fontcuberta.

La irònica visió de Perejaume sobre la restauració

La presència d’aquest àmbit al final del recorregut resultava especialment oportuna per dos motius: d’una banda, denotava una mirada àmplia i oberta al conjunt de la creació artística que anava més enllà dels aspectes formals i científics més concrets i “tradicionals” que centraven bona part del recorregut expositiu. De l’altra, l’obertura a l’art contemporani trencava totalment el fals tòpic del restaurador com un científic centrat en la seva tasca i totalment aliè a les noves aportacions i mirades sobre l’art i, també, sobre la seva pròpia feina. En aquest sentit, el toc d’ironia final que aportava l’obra de Perejaume Restauració de dues pedres al Port del Comte, que amb la seva mirada fresca i irreverent  semblava voler relativitzar la importància i la transcendència de l’ofici del restaurador, constituïa tota una declaració d’intencions per part de la comissària.

– Recursos audiovisuals puntuals però de qualitat.  En cinc dels casos presentats a la mostra, les obres i els textos anaven acompanyats d’un vídeo explicatiu. Entre les peces que disposaven d’aquest suport hi havia algunes de les obres més atractives i emblemàtiques de l’exposició, com la Majestat Batlló o el Crist de 1147. Dels cinc audiovisuals, tres van ser elaborats pel museu i destaquen per la seva gran potència visual, amb un ampli desplegament de fotografies, grafismes i reconstruccions virtuals. La seva estructura i el seu disseny, així com el seu discurs altament didàctic, segueixen la línia marcada pel vídeo que ja havíem vist en la petita exposició sobre La conversió de sant Pau. Pel que fa als altres dos vídeos, un era un document històric dels anys 50  i l’altre, un fragment del programa Fotografies del canal 33 on s’explicava la tècnica utilitzada en una de les obres exposades. La presència d’aquests audiovisuals era molt oportuna en tots els casos. Cal valorar tant la qualitat dels vídeos realitzats per a l’ocasió com la bona idea de recuperar els altres dos. Així mateix, és molt d’agrair que tots aquests treballs encara estiguin disponibles a la xarxa.

‘El violinista’ de Pablo Gargallo / ‘The violinista’ by Pablo Gargallo from MNAC on Vimeo.

– Presència de recursos pedagògics i interactius. Al llarg del recorregut expositiu s’hi podien trobar diversos taulells pedagògics disposats sobre una espècie de tambors ubicats als angles de les sales. Aquests recursos volien facilitar la comprensió de determinats aspectes tècnics relacionats amb les obres d’art a partir de l’observació i, sobretot, de la manipulació de diversos materials. Tot i que quedaven una mica arraconades, aquestes propostes d’experimentació resultaven força interessants, especialment per al públic jove i per al menys iniciat en aspectes artístics.

Recurs pedagògic per aprendre a diferenciar les teles

A més dels recursos pedagògics, a la mostra també s’hi podien trobar algunes propostes d’activitats interactives, especialment orientades cap als visitants més petits. Aquestes propostes, però, semblaven menys treballades, com si s’hi haguessin incorporat més que res per complir l’expedient. De fet, si no recordo malament només n’hi havia dues. Els vaig trobar a faltar potser un cert valor afegit, més enllà del fet de voler distreure el visitant i cercar una certa interacció entre ell i el museu. Tot i així, em va sorprendre l’èxit que tenien fins i tot entre aquells que ja no eren tan nens. Totes les propostes elaborades van ser compartides a la xarxa social Flickr, en dues galeries específiques (una per a les paletes, l’altra per als monuments).

Taller de paletes per a Flickr

– L’espai dedicat al pas del Sant Enterrament, un dels més reeixits. Aquest apartat, a part de ser un dels més potents i atractius de la mostra, és per mi un dels exemples més paradigmàtics de les qualitats i les virtuts de l’exposició. El muntatge girava a l’entorn d’una peça del fons del museu que fins ara no havia estat mai exposada al públic, tot i ser obra de l’escultor Damià Campeny, un dels millors artistes neoclàssics catalans. Tot un encert, doncs, el fet de presentar-la al públic per primer cop. Les obres més petites exposades en els murs que l’envoltaven, provinents de la col·lecció del museu però també d’altres institucions, ens descrivien exhaustivament tot el procés de concepció del pas, contextualitzant-lo perfectament. Finalment, l’estudi de l’obra es completava amb unes radiografies a tot color que, a més de donar-nos una informació molt valuosa sobre els materials i el sistema constructiu del pas, tenien una enorme força visual i plàstica. Més que simples radiografies, semblaven creacions d’un artista contemporani que hagués volgut versionar i alhora homenatjar el conjunt monumental de Campeny. En definitiva: una conjunció perfecta dins un muntatge sorprenent i impactant.

El pas de Setmana Santa de Damià Campeny

– Problemes i mancances. Malgrat els nombrosos encerts de l’exposició El Museu explora, en el muntatge s’hi podien apreciar alguns problemes que és de justícia comentar. El més destacable era la dificultat de seguir el recorregut expositiu dissenyat originàriament per la comissària, a causa, sobretot, de la confusa distribució dels àmbits en el tronc central de la mostra. De fet, l’estructuració de l’exposició en àmbits i apartats temàtics, que semblava tan clara sobre el paper, in situ resultava molt més difusa. Per al visitant que resseguia la mostra sense fixar-se en com estaven agrupats els diferents espais això no suposava absolutament cap problema, però per a qui volia anar per odre i seguir la numeració indicada a la part superior de cada apartat, intentar desxifrar el sentit de la visita podia arribar a ser desesperant. Crec que els responsables de la mostra eren conscients d’aquesta manca de claredat. Però més que posar alguns plafons informatius més, com van fer, potser hauria valgut la pena eliminar la numeració dels apartats perquè cadascú recorregués l’exposició de manera molt més lliure.

Glossari als murs dels passadissos

D’altra banda, el glossari imprès als murs dels dos passadissos de circulació de la mostra era molt vistós i cridaner, però a la pràctica resultava poc útil. Dubto que cap dels visitants que, en llegir els plafons explicatius, tingués dubtes sobre el significat d’alguns dels termes científics que estaven marcats amb una G es desplacés fins al passadís dels glossaris per aclarir-ne el sentit. Especialment si el dubte els assaltava en la primera part del recorregut, quan encara no s’havien trobat amb el primer passadís i, per tant, no sabien què significava aquesta G. El que els resultava especialment útil era el glossari portàtil, imprès en un paper plastificat, però si no s’hi parava atenció al principi de la mostra era impossible que els visitants sabessin que existia.

Pel que fa a les mancances, molts visitants que van gaudir de El Museu explora van trobar a faltar algun tipus de publicació impresa que els servís de recordatori o els permetés poder continuar consultant una part dels continguts més enllà del període de vida de l’exposició. És una llàstima que les rigideses pressupostàries del museu hagin impedit la publicació del catàleg o d’altres materials on es recollís la vessant més pedagògica de la mostra. Però tenint en compte que els continguts exposats no caduquen, potser es podria contemplar l’edició d’algun tipus de publicació així de cara al futur.

Per acabar, cal constatar que malgrat que l’entrada a l’exposició fos gratuïta no sembla que aquesta hagi tingut una gran afluència de públic. És una llàstima que aquesta voluntat d’acostar-se als ciutadans no hagi obtingut una recompensa més gran, especialment si pensem en el sacrifici que suposa renunciar a aquests ingressos. Potser s’hauria d’haver fet un major esforç de difusió de la mostra, tenint en compte que la seva singularitat podia ser difícil d’entendre pel gran públic i que no disposava de cap gran peça o artista que servís de reclam. No sé si es va fer cap campanya per atraure escoles i instituts, però crec que El Museu explora podia haver estat una bona oportunitat per seduir i apropar al museu un dels segments de públic més difícils: els adolescents. Les curiositats tècniques i formals de les obres d’art segur que els podien despertar més interès que la mera contemplació de les peces. Si no es va pensar en aquest públic, m’atreveixo a apuntar-ho com a suggeriment de cara al futur.

Espai dedicat a la paleta de Marià Fortuny

En conclusió, l’exposició El museu explora. Obres d’art a examen demostra que es poden fer grans propostes amb un mínim de recursos si hi ha enginy i voluntat d’arriscar-se. Amb això no vull dir que totes les exposicions hagin de ser com aquesta, sinó que és possible compaginar mostres més clàssiques amb d’altres més innovadores i més agosarades. Unes exposicions que, a més, no necessàriament han de ser cares, sinó que poden ser fins i tot més barates.

Anuncis

3 pensaments sobre “Exposant la col·lecció (2): l’aposta pedagògica del MNAC

  1. Novament, un post genial! Va ser una gran exposició. Em va fer recordar que l’any 2010, el Museo Thyssen de Madrid va incorporar a l’exposició temporal sobre Ghirlandaio, algunes imatges en raigs X a la darrera sala i va ser una de les més celebrades. Felicitats! 🙂

    • Moltes gràcies per la teva valoració entusiasta, Eva!
      Jo també vaig poder veure l’exposició sobre Ghirlandaio i em va encantar!! Com a esforç de contextualització d’una obra d’art, és segur la millor mostra que he vist mai!
      De ‘El Museu explora’, com més hi penso, el que trobo més genial és tot l’esforç de pedagogia que hi ha al darrere! En aquest sentit és una mostra genial, rodona. Bé, suposo que ja es nota, perquè crec que no m’he deixat cap detall per comentar, he he he 😉

  2. Bravo per l’anàl·lisi de l’exposició, Martí. Es nota una gran fluidesa en el llenguatge que has emprat i en el desenvolupament de les tevés idees i comentaris. Comparteixo ben bé el que dius. Va ser una brillant exposició, de pressupost limitat i sobretot molt pedagògica. Amb aquest breu comentari rebo el baptisme al teu blog, al qual encara no havia dit res! Sorry!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s