Sobre la relació entre museus i bloguers. La meva visió

Els blogs no es van inventar ahir. Tampoc en el camp de l’art, la història i el patrimoni: la tasca constant de pioners com El dado del arte o Altres Barcelones, per citar-ne només dos de perfils ben diferents, així ho acredita. Últimament, però, sembla que els bloguers vinculats al patrimoni cultural estan (o estem) “de moda”. Alguns museus i institucions culturals han començat a fer explícit el seu interès pel món bloguer organitzant convocatòries específiques per a aquest col·lectiu. I gràcies principalment a Santos M. Mateos, incansable agitador de les xarxes, també ha revifat l’etern i recurrent debat sobre la relació entre museus i bloguers.

Justament ara fa pocs dies, el Museu Episcopal de Vic organitzava una trobada de bloguers a la qual vaig tenir l’honor de ser convidat i que incidia en aquests dos aspectes. D’una banda, la jornada tenia l’objectiu de presentar als assistents l’exposició temporal Pintar fa mil anys. Els colors del ròmanic, una magnífica mostra que vam poder recórrer amb la comissària, Judit Verdaguer, i a la qual dedicaré una propera entrada. D’altra banda, la trobada també va servir per debatre i posar en comú les nostres inquietuds sobre la relació entre museus i bloguers en una sessió de treball coordinada per Santos M. Mateos. Els fruits i les conclusions d’aquest debat els exposarà i valorarà millor el coordinador, però per animar el debat vull compartir públicament la meva visó sobre l’assumpte. Som-hi doncs!

Què poden aportar els bloguers als museus?

Els blogs culturals, tant si tenen molts o pocs seguidors com més o menys posts, són un canal de difusió que els museus haurien de tenir en compte, ja que en molts d’ells s’hi parla sovint de les seves col·leccions, exposicions i activitats. Per la seva idiosincràsia, és impossible que els blogs arribin a tenir mai la força, la influència i la capacitat de transmissió dels grans mitjans de comunicació com la televisió o la ràdio. Les entrades que s’hi publiquen, per tant, difícilment aportaran desenes de nous visitants a un museu o en una exposició concreta. Però, pel seu caràcter especialitzat, sí que poden tenir una certa capacitat d’influència sobre els segments de públic més interessats en l’art i el patrimoni. També poden contribuir a crear o difondre corrents d’opinió sobre els museus entre els lectors potencials especialment sensibilitzats amb aquestes matèries.

D’altra banda, els blogs no estan sotmesos a la necessitat d’immediatesa de la majoria de mitjans de comunicació de masses i, en general, són utilitzats i concebuts pels seus autors com una eina de reflexió més lenta i pausada. Això fa que s’hi trobin descripcions, anàlisis, opinions o, fins i tot, notes de color més o menys insòlites i inèdites que són difícils de trobar en els grans canals informatius, tant per manca de temps com d’espai.

En definitiva, tot allò que poden aportar els blogs no serà mai tant una qüestió de quantitat sinó, sobretot, de qualitat, si se’m permet dir-ho així sense que se’m mal interpreti.

Què volen o esperen de nosaltres, els museus?

En l’àmbit català, i fins fa relativament poc, crec que podem dir que museus i bloguers convivien sense interaccionar gaire. Si els responsables museístics s’interessaven per allò que es deia de les seves institucions als blogs, en general aquesta curiositat no s’explicitava gaire, més enllà d’algun retuit i d’alguna col·laboració o intercanvi puntuals. En el camp de les galeries i de l’art contemporani em sembla percebre que la relació era més intensa i des de fa més temps, suposo que perquè la dinàmica comercial de les primeres les obliga a ser més proactives a l’hora de difondre les seves exposicions.

En l’últim any, però, diversos museus catalans han organitzat convocatòries específiques per a bloguers per tal de donar a conèixer a aquest col·lectiu les seves darreres exposicions temporals. També s’han convidat bloguers a la presentació del projecte Taüll 1123 i a l’edició d’enguany del festival Tàrraco Viva, convocats en aquest cas per Cafès de Patrimoni amb el patrocini de l’organització.

Bloguers Museu Marítim

Bloguers convidats a l’exposició ‘Víkings’ del Museu Marítim de Barcelona escoltant la sostdirectora del museu, Elvira Mata

La pregunta que immediatament sorgeix a la vista d’aquestes primeres iniciatives d’obertura dels museus cap als blogs és: som davant d’una tendència incipient que tendirà a consolidar-se o es tracta només d’una moda passatgera? Evidentment el temps ho dirà, però cal tenir molt present que en el món de les noves tecnologies i de les xarxes socials a vegades s’hi entra més perquè “s’hi ha de ser” que no pas perquè al darrere de cada decisió hi hagi una estratègia planificada. I que consti que aquí no estic parlant només de museus (en les empreses també passa el mateix) ni, en cap cas, de les institucions que han convocat els primers actes amb o per a bloguers.

Suposo que la continuïtat de les trobades amb bloguers i la consolidació d’una relació estable entre els museus i aquests actors dependrà, en bona mesura, de si les institucions consideren que aquestes convocatòries i les sinergies que generen són o poden ser útils per als seus interessos. Per dirimir-ho, però, caldrà que els centres patrimonials reflexionin de portes endins per concretar què n’esperen i quin ha de ser l’objectiu d’aquestes trobades. I caldrà, també, que intentin explicitar almenys la part més substancial d’aquestes línies mestres als bloguers, perquè com escriu encertadament Santos M. Mateos en un dels seus posts de referència sobre aquest assumpte, els contactes entre uns i altres està tan a les beceroles “que les regles del joc per establir i mantenir una relació entre museus i bloguers encara estan per escriure”.

Arribats a aquest punt, voldria fer algunes consideracions sobre tres aspectes que considero potencialment conflictius a l’hora d’establir les bases d’aquest vincle museus-blogs:

– La valoració quantitativa de l’impacte d’un post. Els museus estan acostumats a treballar amb mitjans de comunicació que disposen d’unes xifres d’audiències i d’impacte molt precises sobre tot allò que s’emet o es publica. Per tant, poden obtenir dades molt concretes sobre la difusió de les informacions que els afecten o els interessen. En el cas dels blogs, en canvi, el càlcul de l’audiència i, sobretot, de l’impacte és molt més difús i imprecís. És cert que tots els blogs tenen dades sobre el nombre de lectures, però molts pocs les fan públiques, i menys de cada una de les entrades. Hi ha plataformes com Klout que intenten valorar la capacitat d’influència a nivell global d’un prescriptor digital en funció dels seguidors i les interaccions que acumuli en les diferents xarxes, però la seva acceptació i consolidació com a mesurador de referència es troba lluny de ser unànime.

Per tot plegat, és difícil que ara com ara els museus puguin obtenir prou dades per avaluar quantitativament l’impacte d’allò que es publica als blogs. Així, si l’interès de les institucions per la seva tasca de difusió es fonamenta només en les xifres d’audiència, que a part de ser significativament més baixes són pràcticament inexistents o poc fiables, és probable que perdin aviat l’interès pls continguts generats pels bloguers. En aquest àmbit, doncs, crec que és més molt interessant valorar què s’hi diu i com es diu que no pas centrar-se en el número de lectures o de retuits.

Bloguers Fundació Miró

Visita de bloguers a l’exposició ‘Davant l’horitzó’ de la Fundació Miró, explicada amb gran detall per la seva comissària, Martina Millà

– Allò que el museu espera d’un bloguer quan el convida a un acte. Sembla obvi que, si ets bloguer i et convoquen a la presentació d’una exposició, el museu espera que facis un post parlant (aparentment s’entén també que bé) d’aquesta mostra. Però no crec que sigui tan obvi. Entenc que un museu, si et convida, ho fa perquè facis difusió d’aquesta exposició i del museu segons el teu criteri, ja que s’entén que és justament per aquest criteri que t’han convidat. Des del meu punt de vista, a més, aquesta difusió que s’espera del bloguer hauria de contemplar no únicament el blog sinó totes les xarxes on aquest tingui perfil, i també hauria d’admetre i acceptar amb normalitat la possibilitat que hi critiqui el que no li ha agradat. De fet, es tracta d’esperar més o menys el mateix que s’espera d’un periodista cultural quan se’l convoca a una roda de premsa.

Hauria de ser així, crec jo, però com que les normes o convencions de la relació entre museus i bloguers encara no estan escrites, et trobes constantment preguntant-te i dubtant sobre què pensen realment els responsables dels museus que et conviden. Si no fas un post o critiques alguna cosa, poden sentir que estàs defraudant o ‘traint’ la seva invitació? Deixaran de convidar-si no satisfàs les seves expectatives?

Evidentment, és difícil i gairebé contraproduent per a museu explicitar verbalment als bloguers allò que teòricament espera d’ells. Però si aquestes convocatòries tenen continuïtat, els objectius i les preferències de cada museu acabaran sent força clars quan s’hagi fet més d’una trobada i més de dues, a partir de les diferències en el perfil, el nombre i la identitat dels bloguers convidats en cada ocasió. Per això és important que el museu tingui en compte que la selecció dels autors invitats no és innòcua i que la tria d’uns o altres marcarà el tarannà de cada institució davant dels bloguers. Si el museu convida només els més actius, els de referència, els que tenen més seguidors o els més especialitzats estarà enviant missatges diferents però igualment diàfans sobre els seus interessos. I si el museu deixa de convidar bloguers que han estat crítics o aquells que no han fet un post de cada convocatòria, també.

D’altra banda, els dubtes en què et mous quan les regles del joc encara s’han d’escriure s’accentuen quan el museu o institució que et convida sufraga una part de les despeses per assistir-hi, ja sigui transport, àpats o allotjament. Els periodistes dels mitjans ‘clàssics’ hi estan més acostumats, però com a bolguer per mi és una cosa nova i m’aclapara una mica. Em fa sentir en deute, i entenc que no hauria de ser així. I em fa debatre amb mi mateix sobre si això condiciona el meu treball com a bloguer. En casos com aquests, però, crec que els museus haurien de ser els primers a tenir clar (i si cal, a deixar-ho clar implícitament) que el fet de sufragar tal o qual despesa no vol condicionar la tasca del bloguer, encara que aquest, a diferència del periodista acreditat, no sigui un professional remunerat i pogués interpretar-ho com un pagament en espècies de la seva feina.

Bloguers Vic

Bloguers convidats pel MEV escoltant les explicacions de la comissària de ‘Pintar fa mil anys’, Judit Verdaguer

– Què fa un museu amb els continguts sorgits d’una trobada. Abans fins i tot d’acollir una primera trobada de bloguers, considero que el museu hauria de tenir clara l’estratègia de difusió dels continguts que sorgiran de la convocatòria. Perquè, al capdavall, té sentit convocar un acte d’aquestes característiques si no s’aprofita el potencial comunicatiu dels posts i tuits (o el que sigui) que generi? En aquest sentit, crec que és vital que el museu estableixi un mínim de feedback a posteriori amb els assistents, perquè si els bloguers invitats tenen la sensació que la institució els ignora poden pensar que el seu interès envers els seus blogs no era del tot sincer.

També crec que és important que aquest feedback i la difusió que faci el museu del contingut generat per la trobada segueixi una línia clara que sigui equànime amb tots els bloguers convidats. Per exemple, si el museu fa una piulada o una repiulada per difondre el post d’un bloguer, per coherència hauria de fer el mateix amb els dels altres assistents. I no pas per una qüestió de susceptibilitats, sinó perquè tractar tots els convocats per igual és l’actitud que més s’avé amb l’esperit de les trobades en grup.

En relació a tot això també em pregunto: els museus que han convocat bloguers han valorat i analitzat quina imatge s’ha donat del museu i de les seves exposicions a partir del que s’ha dit d’ells en les plataformes dels bloguers convidats? I si s’ha fet, en quins termes i valorant què? Si no s’ha fet, crec que pot ser un exercici molt útil perquè la mirada des de fora sempre es fixa en detalls i en aspectes que des de dins són difícils de percebre. També crec que és molt sa prendre nota d’allò que s’apunta que no funciona o no ha acabat de reeixir, perquè encara que pugui doldre pot ajudar a minimitzar problemes i errors de cara al futur. Es tracta, en definitiva, d’aprofitar tot allò que pot ajudar a millorar l’estratègia del museu de cara al futur. Perquè com diu sempre Carmemix, que no ens falti mai l’estratègia!

Què agraïríem als museus, els bloguers?

Com a bloguer, al màxim a què aspiro ara com ara és només que els museus i espais expositius tinguin present que hi ha un grup de gent, normalment amb una formació o una experiència laboral especialitzada en aquest sector, a qui li agrada escriure sobre el que fan i deixen de fer els museus. I independentment de si aquests museus estan interessats o no a dedicar-nos trobades específiques, crec que hi ha diversos aspectes logístics relativament fàcils de resoldre i que poden facilitar molt la nostra tasca:

– Facilitar l’entrada. Tots els periodistes acreditats tenen entrada lliure i franca a tots els museus. Ja entenc que per als bloguers l’accés no pot ser tan automàtic, perquè ara com ara tampoc no hi ha cap acreditació que ens identifiqui, però crec que seria interessant que els bloguers poguéssim accedir lliurement a les exposicions i museus que visitem perquè, encara que no en fem un post en aquell moment, la informació i l’experiència que en traiem és fonamental per a la nostra tasca.

– Facilitar la realització de fotografies o l’ús de les imatges del museu. És evident que un bloguer no dedicarà un post a un tema si no pot il·lustrar-lo amb imatges per demostrar que coneix de primera mà l’assumpte del qual parla i per fer més amena i visual la lectura de les entrades. Disposar de fotografies dels temes de què volem parlar és, per tant, fonamental. Per això seria molt d’agrair que els museus permetessin als bloguers captar imatges d’exposicions i actes. En cas que s’argumenti que això no és possible de cap manera per motius de drets, demanaria als museus i espais expositius que almenys facilitessin als bloguers fer ús de les imatges que la majoria de centres pengen a xarxes com Flickr.

– Facilitar documentació sobre l’exposició i la institució. També seria d’agrair, almenys per mi, que museus i espais expositius ens permetessin disposar de material documental sobre els centres i les exposicions que vagin més enllà del típic fullet i de les molt bàsiques notes de premsa. Parlo, per exemple, dels dossiers de premsa (en aquells museus que encara no els pengen al web) o, perquè no dir-ho, del corresponent catàleg. En general, és útil qualsevol material que ajudi a conèixer més a fons com s’ha gestat el projecte i que permeti consultar dades documentals o tècniques importants (en cas d’exposicions d’art, per exemple, el nom dels autors, procedència de les obres, etc.).

Per acabar, no vull entrar a fons en el debat sobre si els bloguers, quan se’ls convoca, poden compartir sessió i espai amb periodistes o requereixen una trobada específica. Només vull fer notar que ni periodistes ni bloguers tenim un perfil homogeni, i que tot depèn del tarannà i els interessos de cadascun dels integrants dels dos grups. Determinats bloguers poden afegir-se perfectament a una roda de premsa i determinats periodistes poden trobar-se molt còmodes en una sessió amb bloguers. No es tracta, per tant, de compartiments tan estancs ni segregats com podria semblar d’entrada.

Posts d’altres autors sobre la qüestió:

Santos M. Mateos: “Bloggers & Museos. Pistas, prevenciones y anecdotario”.

Antoni Rojas Rabaneda: “Bloggers navegant pels museus”.

Advertisements

4 thoughts on “Sobre la relació entre museus i bloguers. La meva visió

  1. Retroenllaç: Bloggers & Museos. Pistas, prevenciones y anecdotario «

  2. Martí, tot i que ja t’ho he dit en un altre espai, crec que val la pena deixar-ho per escrit aquí: el teu post és molt valuós. Ho és tant per la gent que ens interessa aquest tema que afecta la comunicació dels museus, com sobretot per als propis museus: qui tingui la necessitat d’iniciar una relació estable amb bloggers, té aquí una bona guia per saber per on tirar en certs temes.

    Com no podia ser d’una altra manera, i tot i que no has volgut entrar a fons en el tema, crec que val la pena tenir en compte el teu comentari final sobre la coincidència o no de periodistes i bloggers en una mateixa convocatòria. En la teva doble condició de blogger i periodista, la teva opinió sobre el tema és especialment valuosa.

    És possible que en un futur no molt llunyà formi part de la normalitat, però ara per ara no ho és (quants museus de casa nostra han fet convocatòries de bloggers: pocs, molt pocs). Per tant, que els museus diferenciïn ambdós col·lectius és, en general, la millor opció ara per ara. I ho és per estalviar-se mal entesos i problemes amb els periodistes.

    Per suposat que finalment tot depèn del tipus d’activitat i convocatòria, que pot fer que aquesta coincidència sigui possible i fins i tot convenient. Però en general, i a dia d’avui (en un futur ja es veurà) segurament l’opció més encertada sigui diferenciar. Qualsevol acció de comunicació ha d’intentar solucionar problemes, no generar-los. I si convocar periodistes i bloggers de forma conjunta pot generar algun tipus de problema, millor no fer-ho. En qüestions comunicatives sempre és millor ser preventiu que no pas reactiu.

    Un cop més, felicitats per un article tan nutritiu.

  3. Prenc nota. Un post molt nutritiu com diu en Santos, que posa en evidència que estem encara en un moment de més intuicions que certeses pel que fa a l’ús de les xarxes socials per part dels museus. Jo mateix no acabo d’asumir la meva faceta de bloguer doncs em considero un professional del patrimoni que expressa opinions i experiències professionals en el seu blog amb l’únic afany de compartir-los amb col·legues i persones interessades. Precissament el fet d’haver estat convidat recentment com a bloguer en un parell d’ocasions m’ha portat a preguntar-me si ho soc realment i això em porta a interrogar-me sobre la teva definició de bloguer.

    En el meu cas només compleixo la meitat dels requisits per a ser considerat bloguer doncs, igual que tu, no publico de manera constant ni regular. I això em porta a pensar que en la teva definició de bloguer hi manca una condició: la voluntat de voler ser bloguer i la consciència de ser-ho.

    • Ostres Manel, ets la integritat i la sensatesa en estat pur.

      T’haig de reconèixer que jo he guanyat una cosa gràcies a la teva faceta com a bloguer: finalment, després de molts anys, ens hem conegut en persona. Un regal (i paro de tirar-te floretes, que sinó sortirà l’Esther Solé i ens demanarà que pirem a un motel!).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s