Des de l’inici de la crisi, paraules i conceptes com “austeritat”, “reducció de costos”, “dèficit de funcionament”, “desequilibri pressupostari” o les famoses “retallades” han entrat amb força en el vocabulari quotidià dels professionals dels museus catalans. Les rebaixes pressupostàries i la pèrdua de personal que explicàvem en la primera part d’aquesta sèrie han obligat la majoria de centres a impulsar mesures més o menys dràstiques per adaptar-se a les noves circumstàncies i poder quadrar els balanços. El primer que han fet totes les institucions ha estat implementar fórmules per intentar ser més eficients i reduir al mínim les despeses corrents. Són mesures imprescindibles, no només en temps de crisi, que es poden adoptar de manera ràpida i amb relativa facilitat perquè no acostumen a ser traumàtiques. La majoria de museus catalans mitjans i petits han introduït canvis en els sistemes d’il·luminació per consumir menys energia i han renegociat a la baixa els preus dels serveis amb els proveïdors. Alguns centres han reduït els costos de transport, neteja i seguretat. Altres han optat per mancomunar ofertes i concursos amb altres departaments i serveis municipals. Tots han reduït al mínim l’ús del paper imprès, suprimint o reduint les invitacions, els fullets o les trameses postals. Internet i les xarxes socials han estat un gran aliat en aquest sentit, i totes les institucions que encara no hi havien acabat d’entrar ara s’hi han hagut de familiaritzar i adaptar, de grat o per força.
Malgrat que aquestes mesures d’estalvi eren necessàries i garantiran als museus la màxima eficiència de cara al futur, en la majoria de centres no han estat suficients i ha calgut adoptar decisions més dràstiques que, en molts casos, segueixen patrons similars i tenen efectes sobre els mateixos àmbits:
– Horaris d’obertura. Tot i que és una mesura que no agrada, alguns museus no han tingut altre remei que reduir les hores d’obertura al públic per adaptar-se a les noves realitats pressupostàries i de personal. Òbviament, quan ha calgut fer-ho s’ha procurat retallar sobre les franges horàries de menor afluència de públic. El Museu de Lleida, per exemple, s’ha vist forçat a tancar una hora abans cada dia i a no obrir els divendres a la tarda, la franja setmanal en què l’entrada era més fluixa. Els museus que disposen de més d’una seu o que s’encarreguen de la gestió de diversos monuments han hagut de reduir al mínim els horaris dels equipaments menys visitats. És el que ha passat, per exemple, amb alguns dels museus i monuments de Sant Boi, Gavà o Vilanova i la Geltrú. Altres institucions, tot i no retallar el total anual d’hores d’obertura, han modificat els horaris per intentar fer-los més eficients de cara als visitants. És el cas del Museu del Cinema de Girona, que ha optat per obrir els dilluns de juliol i agost a canvi de tancar els diumenges a la tarda de maig, juny i setembre.
.JPG "Les termes romanes de Sant Boi és poden visitar de divendres a la tarda a diumenge al matí")
Alguns museus en una situació econòmica particularment delicada han optat per la mesura més dràstica: tancar el centre a les visites generals i obrir-lo només a demanda per a visites concertades. El cas més conegut és, segurament, el del Museu d’Art i Història de Reus. A finals de 2012 l’Ajuntament va decidir tancar-lo i convertir-lo en un “magatzem visitable” que només obrirà en algunes dates determinades i quan ho requereixin els grups escolars. Una decisió contundent que ha estat molt qüestionada i criticada. Els detractors del tancament consideren que aquesta mesura malmet greument la imatge pública del museu i li impedeix, a la pràctica, d’exercir la seva funció com a institució pública al servei de tots els ciutadans. Alhora, també alerten que l’estalvi aconseguit no és tan elevat com podria semblar d’entrada, ja que encara que el museu estigui tancat cal continuar garantint la conservació de la col·lecció. I això, inevitablement, genera unes despeses fixes en seguretat i climatització. En casos com aquest, crec que cal preguntar-se si l’estalvi assolit és realment proporcional al perjudici que es causa a la institució.
Copyright © 2009-13. Grup Hermes. Diari El Punt Avui
Sigui com sigui, en la majoria de museus la reducció d’horaris és una opció que ha estat en un moment o altre sobre la taula. I si en molts no s’ha fet ha estat perquè el seu personal fa temps que fa tots els papers de l’auca. Segur que en alguns centres no és estrany trobar el mateix director atenent els visitants a la recepció.
– Preus de les entrades. Diverses institucions han augmentat els preus de les entrades, i en algunes on l’accés era gratuït ara es fa pagar. Tot i que des de fora aquesta pot semblar una bona opció per augmentar els ingressos, la majoria de gestors consideren que els efectes sobre la recaptació són més simbòlics que reals. En general, es tracta de mesures que han estat impulsades pels responsables polítics i que la majoria de tècnics ha acceptat més aviat a contracor.
– Exposicions. Les mostres temporals són una de les grans damnificades d’aquesta crisi. Tot i que la majoria de museus no les han eliminat, tots els centres han optat per fer-ne menys i allargar-les en el temps per tal de treure’n el màxim rendiment. Així mateix, per tal de reduir els costos al mínim, la majoria han estat concebudes pel personal tècnic de la casa a partir dels fons propis de la institució. Com en tots els àmbits, aquí la crisi ha obligat els professionals dels museus a aguditzar l’enginy i a brodar les relacions públiques. En aquest sentit, vull destacar tres propostes expositives que m’han semblat especialment encertades i molt oportunes en l’actual context de crisi. Tres mostres que demostren que, a vegades, les bones iniciatives poden ser molt econòmiques i, fins i tot, ens poden ajudar a guanyar uns calerons.
© Museu del Cinema de Girona
D’una banda, el Museu del Cinema ha adaptat dues exposicions temporals que en els darrers temps s’havien pogut veure al centre per tal de reconvertir-les en en mostres itinerants que ajudin a aportar alguns ingressos extra al museu. Amb uns canvis mínims, el museu genera així una font de finançament addicional, modesta però gens menyspreable. D’altra banda, la Biblioteca Museu Víctor Balaguer va aconseguir l’any passat fer una exposició temporal de cost zero, on s’exhibien un grup de peces artístiques de primer nivell que no formaven part de la col·lecció del centre. Com s’ho van fer? Les obres provenien del fons artístic del Banc Sabadell, que les va cedir gratuïtament. Per sufragar els costos addicionals, l’equip del museu va recórrer a la xarxa de complicitats que han anat teixint amb les associacions d’empresaris de la zona. De no ser per aquesta proposta, el museu no hauria pogut acollir cap exposició temporal l’any 2012.
© Biblioteca Museu Víctor Balaguer
Finalment, també volia destacar l’exposició que va organitzar l’any passat el Museu de Lleida: Fragments d’un passat. El retaule gòtic de l’església de Sant Joan de Lleida. En aquesta mostra s’hi exhibien sis compartiments del retaule que Pere Garcia de Benavarri va pintar per a aquella emblemàtica església lleidatana, i que actualment es conserven al Museu Nacional d’Art de Catalunya. A més d’apropar temporalment aquestes peces al seu lloc d’origen, l’exposició oferia al visitant l’oportunitat de contemplar juntes per primera vegada les sis taules del retaule que es conserven a Catalunya, ja que al MNAC, per manca d’espai, no s’hi exposen mai totes alhora. Es tractava, doncs, d’una proposta rodona que va tenir, a més, un cost baix, ja va saber aprofitar les sinergies i els avantatges que comporta per als dos museus el fet de pertànyer a la mateixa administració, la Generalitat. Si s’acaba concretant la creació d’una única col·lecció pública d’obres d’art, esperem que serveixi per afavorir i esperonar intercanvis profitosos com aquest. I celebro també que aquesta mostra del Museu de Lleida sigui la primera d’una sèrie, titulada Opera Dispersa, que vol acostar al públic lleidatà un conjunt d’obres que en algun moment o altre han format part del seu patrimoni i que, malgrat que avui es troben lluny del seu lloc d’origen, són una part indestriable de la seva història.
© Museu Nacional d’Art de Catalunya
– Activitats. El catàleg d’activitats que acullen i ofereixen els museus també s’ha reduït de manera dràstica des de l’inici de la crisi. A part de veure’s forçats a fer-ne menys, la majoria de centres ha intentat rebaixar-ne el cost, apostant per propostes més modestes i prioritzant aquelles que no comporten despeses addicionals. Hi ha diferents vies per aconseguir que les activitats tinguin un cost zero o gairebé zero pel museu, i cada centre ha anat creant i desenvolupant les seves pròpies estratègies per apropar-se a aquest objectiu. Les principals fórmules low-cost a què han recorregut els museus catalans en aquests anys de crisi són:
- Activitats que poden ser pensades, organitzades, produïdes i executades pels mateixos recursos humans del museu: tallers didàctics, visites comentades, tallers i visites familiars, itineraris dins i fora del museu, etc.
- Activitats autofinançables, és a dir, aquelles en què l’import que paga el visitant per participar-hi cobreixi la totalitat de la despesa que comporta organitzar-les.
- Activitats subvencionades per les administracions o que s’han pogut finançar amb patrocinadors.
- Activitats organitzades en coproducció amb altres institucions, entitats o associacions culturals.
- Activitats d’empreses externes que adapten la seva oferta al pressupost de què disposa el museu. Alguns centres prefereixen curar-se en salut, i per no gastar més del compte demanen als seus proveïdors habituals d’activitats que els facin arribar només aquelles propostes que s’ajustin a la partida disponible. Els diuen: “tenim aquests diners. Què ens podeu oferir?”.
- Activitats realitzades pels voluntaris que col·laboren periòdicament o de manera puntual amb el museu. La majoria de centres, especialment els més petits, han cercat la complicitat d’aquelles persones que se sentien properes al museu o a la seva col·lecció. Oferint-los i facilitant-los l’organització d’activitats, no només han aconseguit un estalvi sinó que també han contribuït a apropar la institució a la societat.
© Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya
Vistos els ajustos draconians que han hagut de fer molts museus catalans, té futur el model museístic català? Cal anar cap a canvis més profunds? Els centres tenen marge per pensar en nous plans i projectes a llarg termini, o s’han de limitar a sobreviure com puguin fins que passi la crisi? Quin és l’estat d’ànim dels professionals? Com veuen ells la perspectiva dels propers anys? En parlaré en el proper post, que tancarà aquesta sèrie temàtica.
– Entrada publicada originalment el 6 de setembre de 2013 –
embadalits 
Hola! Et felicito pels teus dos primers post. S’ajusten a la realitat del sector. Em prenc la llibertat de linkar-te el meu darrer article de la revista Mnemòsine (AMC), on es detalla el contrast de la situació del sector amb les noves inversions museogràfiques que s’han fet recentment o que estan en curs,
Feu clic per accedir a 136_5.1.%20Cronica.%20Mnemòsine%207.pdf
Moltes gràcies Xavier!
Precisament en el darrer post vull parlar de futur i pensava esmentar alguns dels projectes museístics que, malgrat les dificultats, han pogut tirar endavant en els últims anys. Gràcies al teu enllaç he tingut notícia d’alguns que no tenia controlats, i per no deixar-me’n cap incorporaré l’enllaç del teu article en el text del tercer post.
Moltes gràcies per llegir-me! Una abraçada!
Posts interessants, Martí, sobre tot aquest segon, ja que el primer només diu el que tothom ja sap: no hi ha diners i falta personal en els museus. Ara bé, crec que és massa còmode de donar la culpa de la situació actual dels museus a la falta de finançament únicament.
En tot el debat sobre els museus i la crisi em falta una molt bona dosis d’autocrítica per part del sector. Sempre partim de la idea que el museu hagi gestionat els diners públics a la perfecció, però no és així! No és un món en blanc i negre on els polítics que no donen diners son els dolents i els museus son els bons.
La crisi és una oportunitat fantàstica per a que el sector museístic s’espavili. A veure què en dius en el tercer article de la sèrie…
Benvinguda i moltes gràcies pel teu comentari, Jacqueline!
La meva voluntat (no sé si reeixida) és que allò que escric al blog arribi no només als professionals del sector, sinó també al públic general. Crec que es parla poc de les problemàtiques dels museus, especialment si ho compararem amb altres sectors culturals. Les dificultats que experimenta el sector teatral i el musical per culpa de l’augment de l’IVA cultural, per exemple, han tingut un ampli (i merescut) ressò als mitjans de comunicació. En canvi, la situació crítica que viuen molts museus encara és desconeguda per molts ciutadans (potser perquè senzillament no els interessa o no els interessa prou, però això són figues d’un altre paner). Per poder entendre els sacrificis que han hagut de fer moltes institucions, i que detallo en aquest post, calia fer primer una presentació general de la situació. Escrivint-lo, de fet, vaig descobrir problemàtiques que desconeixia completament, com els problemes que genera el retard en el cobrament de les subvencions.
Exposada la situació i els sacrificis que s’han hagut de fer, el tercer post se centrarà en les perspectives de futur i els projectes a llarg termini, i és aquí on parlaré una mica de quina manera la crisi ha servit o pot servir de revulsiu per canviar algunes coses. Espero, en aquest sentit, abordar ni que sigui mínimament alguns dels aspectes o visions que has trobat a faltar en els dos primers posts.
Pel que fa la manca l’autocrítica que comentes, no estic del tot d’acord amb tu. És veritat que no tot és culpa dels polítics que retallen pressupostos i que problemes de mala gestió i de malbaratament també n’hi ha hagut. En cap cas tinc una visió maniquea de la realitat dels museus, i si els posts t’han pogut donar aquesta impressió és que alguna cosa he fet malament.
Jo crec que, qui més qui menys, en major o menor grau, els professionals i gestors de museus han fet autocrítica. Segurament no tots, però probablement molts més dels que han transcendit públicament. El problema és que hi ha por de criticar obertament i, sobretot, públicament els errors de la pròpia institució per les conseqüències que això pugui tenir. El futur és incert i ningú es vol arriscar a quedar-se sense feina. Una altra cosa és que s’hagi vist que s’havien fet coses malament i s’hagi intentat rectificar internament, amb èxit o no.
La demostració que n’hi ha i n’hi ha hagut, d’autocrítica, és que qui ha pogut parlar amb absoluta llibertat no s’ha estat de criticar de manera descarnada i sense embuts el paper dels gestors culturals en els anys de vaques grasses. L’entrevista a Carme Clusellas que enllaçava en el primer post n’és un magnífic exemple: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/624456-alguns-museus-moriran-a-poc-a-poc-dinanicio.html
En qualsevol cas, en parlar d’autocrítica és important que no obviem un detall rellevant. Fixa’t que en aquests posts jo m’he centrat a parlar de museus mitjans i petits. I a diferència dels grans centres, que en la majoria de casos gaudeixen de l’estatus d’organisme autònom, en moltes d’aquestes institucions el marge de decisió i d’autonomia dels tècnics i gestors és, sovint, excessivament reduït. Els professionals gestionen la seva àrea de decisió amb més o menys encert, però quan se’ls imposa una decisió des de dalt poca cosa hi poden fer. Evidentment la poden discutir, intentar convèncer de la seva inconveniència o negociar per intentar reconduir-la, però si l’ordre és ferma el seu marge per oposar-s’hi és gairebé inexistent.
De totes maneres, més enllà de si les coses s’han fet bé o no, crec que cal plantejar una reflexió profunda sobre el futur dels museus, sobre quin model d’estructura i de gestió és el millor, intentar fomentar la creativitat i la innovació a tots els nivells i afrontar sense embuts un dels problemes fonamentals dels museus avui dia: la manca de connexió i d’empatia amb una part importantíssima de la societat.