Els museus catalans i la crisi (i 3): reptes de futur

La directora del Museu de #Lleida, Montse Macià, presenta la seva renúncia per motius personals. http://t.co/LteBObQDSM—
CatInfo Lleida (@Cati_Lleida) November 24, 2014

Què els queda i què en queda dels museus públics catalans després de tots els sacrificis que han hagut de fer en els darrers anys? Les retallades pressupostàries i les mesures d’estalvi que hem explicat en les dues primeres parts d’aquesta sèrie potser els han permès quadrar números i evitar d’endeutar-se, però ha deixat la majoria de centres sense múscul, sense esma i pràcticament sense marge de maniobra davant de qualsevol nova eventualitat. Enfront d’un panorama tan ombrívol, és normal que molts professionals d’aquests museus es preguntin: “I ara què?”. La majoria estan cansats i decebuts. La dimissió, ara fa uns mesos, de la directora del Museu de Lleida, Montserrat Macià, és una clara expressió d’aquest malestar. És possible (i realista) plantejar-se cap projecte a llarg termini mínimament ambiciós? O cal resignar-se a viure al dia? Podem fiar-ho tot a una futura i hipotètica millora econòmica? Vegem-ho.

Fonts de finançament alternatives

L’escassetat pressupostària, el problema més urgent ara com ara per a la majoria de museus, no sembla que pugui tenir solució ni a curt ni a mitjà termini. La majoria de gestors dubten que s’hagi tocat fons i  tenen assumit que les partides es poden mantenir durant molt temps en nivells de simple supervivència, perquè encara que la situació econòmica es redrecés les administracions prioritzaran abans l’augment de les partides socialment més urgents. Caldrà acostumar-se, per tant, a la precarietat.

Per intentar obtenir una mica d’aire, molts museus han provat de recórrer a fonts de finançament alternatives. Però, tot i que hi ha moltes vies per explorar, ara com ara no sembla que cap pugui obrar miracles. Els centres han exprimit al màxim el lloguer d’espais i han reforçat els contactes amb empresaris i comerços, però amb la crisi la publicitat i els patrocinis també s’han reduït dràsticament. Per acabar-ho d’adobar, la fusió de les caixes d’estalvi catalanes ha fet que la contribució cultural d’aquestes entitats a través de l’obra social hagi desaparegut, fet que ha suposat un cop molt dur per als museus que tenien a la vora caixes amb una identitat territorial molt marcada que apostaven fort per les cultura de la seva àrea d’influència.

Agraïm patrocini a Prefabricats Pujol d l'exposició #VPerezPallares. Sense ells, el projecte no hagués estat possible pic.twitter.com/32T59GEa1K

— Museu de Lleida (@museudelleida) December 3, 2014

D’altra banda, noves formes de finançament, com el crowdfunding, poden ser útils per ajudar a tirar endavant iniciatives concretes, però es tracta d’aportacions puntuals que en cap cas resoldran els problema pressupostari ni arribaran a compensar mínimament el que s’ha perdut per la crisi.

El problema de la legitimitat

Malgrat la necessitat urgent de resoldre les dificultats econòmiques, el gran perill que assetja els museus catalans en l’actualitat no té tant a veure amb els diners com, sobretot, amb la legitimitat. En els anys de bonança, els esforços de les administracions es van centrar a deixar els museus i col·leccions a punt per al segle XXI, realitzant importants inversions en equipaments museístics. Algunes d’aquestes obres fins i tot s’han executat en plena crisi, tot i que sovint a un ritme més lent del previst o amb retallades sobre el projecte original. Ens ho il·lustra molt bé Francesc Xavier Menéndez a la seva Crònica resum d’esdeveniments museístics 2011-2012 publicada al número 7 de la revista Mnemòsine.

Una de les sales remodelades del Museu de les Terres de l’Ebre. – © Museu de les Terres de l’Ebre

La crisi, de fet, no ha impedit que alguns centres hagin seguit comptant amb un suport públic prou sòlid que els ha permès tirar endavant nous projectes. És el cas, per exemple, del Museu de les Terres de l’Ebre, que el desembre de 2011 inaugurava un nou discurs i una nova presentació museogràfica que reformulava de dalt a baix l’antic Museu Comarcal del Montsià. Dos anys després, el desembre de 2013, s’obria el nou Museu de la Mar de l’Ebre, impulsat per l’Ajuntament de Sant Carles de la Ràpita i que és gestionat per l’equip del museu ampostí. Uns altres equipaments que també exhibeixen prou bona salut són els de Tàrrega: al juny de 2012 es va inaugurar el Museu de la Mecanització Agrària a l’antiga fàbrica de Cal Trepat i el març de 2014 el Museu Comarcal de l’Urgell va obrir una nova i interessant exposició permanent: Tragèdia al Call. Són només dos exemples que demostren que, quan hi ha voluntat política (i l’administració competent no està al límit de la fallida), els diners acaben sortint.

El Vinseum de Vilafranca del Penedès és un dels museus que ha pogut executar part del seu projecte de reforma malgrat la crisi. – © Vinseum

Ningú no dubta que la majoria d’obres d’infraestructura museística impulsades arreu de Catalunya eren necessàries, però crec que, en general, es va caure en l’error de pensar massa en l’edifici i massa poc en els reptes i necessitats de cada centre més enllà del seu espai físic. Potser es va pensar honestament que, només invertint en la dignificació dels espais, els centres museístics ja guanyarien legitimitat davant l’opinió pública. Però és evident que només amb l’edifici no n’hi ha prou. I de fet, malgrat la sacsejada que ha suposat la crisi, les inversions en museus sovint encara es continuen basant en paràmetres obsolets, centrats exclusivament en el continent. En part, per què no dir-ho, per motius d’interès electoral. Tothom coneix alguna administració que en els darrers anys ha impulsat i fins i tot executat nous projectes (museus, centres d’interpretació… ) malgrat tenir sota la seva responsabilitat espais patrimonials en una situació clarament precària. I tot per poder presumir d’inversions culturals a final de mandat encara que això signifiqués despullar un sant per vestir-ne un altre.

Els #museus catalans tenen un greu problema de dependència de les ajudes públiques. Gràfic demolidor d'@exp_catalunya http://t.co/Wyns52RDxv—
Martí Casas i Payàs (@Tinet2puntzero) November 14, 2014

Els anys de privacions, però, han canviat el paradigma del que la societat considera una inversió pública exemplar. Ara s’exigeix sobretot que aquestes siguin útils i rendibles, no només socialment, sinó també, en molts casos, econòmicament. I les magres xifres de visitants que presenten molts museus fa que una part de la societat pensi que no compleixen cap d’aquestes dues premisses. I això implica un qüestionament constant de la feina que fan i, fins i tot, de l’esforç econòmic que suposen. Per tant, els museus necessiten guanyar públic per reforçar la seva contribució social i trencar amb la injusta imatge elitista i distant que ha propiciat que molts ciutadans no se sentin propers a tot allò que proposen.

El repte de guanyar visitants

Com s’aconsegueix aquest objectiu? Molts gestors aposten per obrir les portes dels museus de bat a bat per aconseguir que tinguin més presència i pes en la vida pública, afavorint que hi passin coses (actes, conferències, jornades, trobades) que puguin anar més enllà del contingut i els camps d’actuació estrictes del museu, però on aquest pugui aportar un plus de valor afegit que el diferenciï d’un simple centre cívic. Quin és el límit? Que aquestes iniciatives no entrin en contradicció amb l’esperit i la missió del museu. L’objectiu és clarament que els ciutadans se sentin més seu l’equipament i s’hi apropin sense prejudicis.

Les ‘Trobades de Música Mediterrània’ de Torroella són coherents amb els objectius i la missió del museu que les organitza i, alhora, transcendeixen els límits de la institució.

Malgrat que tot canvi en la política museística és sempre susceptible de controvèrsia, crec que una major obertura seria valorada positivament per la ciutadania. Les experiències que s’han fet són positives: obrir les portes al museu a activitats culturals diverses acostuma a omplir-los de públic nou i diferent. Queda el dubte, però, de si aquesta obertura desperta l’interès dels nous visitants per la institució i si en millora la seva imatge. I, d’altra banda, sempre hi haurà qui enyorarà aquella imatge dels museus com a temples del saber inaccessibles per a no iniciats, tal com reivindicava l’escriptor Manuel Baixauli en un article a El País – Quadern.

Altres gestors aposten per anar més enllà, i implicar d’alguna manera els museus en el drama social que es viu en molts municipis. Aquests professionals defensen que els centres no poden mantenir-se al marge de l’impacte que la crisi ha tingut sobre les capes més dèbils de la societat. El dubte és, un cop més, de quina manera seria possible articular-ho sense que el museu veiés qüestionada o diluïda la seva essència. Què es pot fer des d’un museu per als més necessitats, a part de facilitar-los l’accés, que no suposi deixar de ser un museu?

Reivindicar l’impacte econòmic i social del patrimoni

Més enllà de les receptes per aconseguir guanyar nous públics, els museus i els seus professionals s’han de reivindicar per aconseguir fer-se valdre més davant dels poders polítics i econòmics. El patrimoni cultural té un impacte econòmic i social que potser no sempre queda reflectit en els ingressos de taquilla però que és innegable. Un estudi recent del Departament de Cultura així ho posava de manifest: segons l’Informe estratègic del sector del patrimoni cultural a Catalunya, el sector patrimonial aporta 3.660 milions d’euros anuals a l’economia catalana. Una xifra gens menyspreable que hauria de servir per treure pit davant d’aquells que només saben veure i presentar el patrimoni com una càrrega.

Portada de l’Informe estratègic del sector del patrimoni a Catalunya.

Per això crec que:

– Al món econòmic cal recordar-li més sovint l’extraordinària contribució que els museus i béns patrimonials brinden al sector turístic sense demanar-li pràcticament res a canvi. L’atractiu de destins com Barcelona o la Costa Brava depèn en bona part de les joies patrimonials que els turistes saben que hi trobaran. Què n’obtenen aquests monuments del sector turístic a canvi de contribuir-los a fer negoci? En general ben poc, i a vegades encara se’ls paga amb queixes i retrets perquè no poden o no els deixen exprimir-los més.

– Al món polític i a les administracions cal reclamar-los que donin exemple i que siguin els primers a atorgar als museus i al patrimoni cultural l’atenció que mereixen. També cal demanar-los que siguin valents i defensin quan calgui les inversions culturals realment necessàries davant d’aquells que les posen en dubte. I ho remarco perquè sovint s’adopten actituds tèbies o, fins i tot, contràries. Quin mena de missatge es transmet als ciutadans quan es deixa que un centre com el Museu d’Art Jaume Morera, passi anys i panys en una situació provisional després de desallotjar-lo de la seva seu per fer-hi un Parador de Turisme? O quan les administracions es desentenen de les responsabilitats econòmiques i de gestió que els pertoquen en museus que funcionen de manera consorciada, ja sigui al MACBA, al Museu de Lleida o al MEV de Vic? Davant de fugides d’estudi com aquestes per part de polítics i administracions, no s’enduu la ciutadania la impressió que el patrimoni i els museus són secundaris i prescindibles?

– Als gestors del patrimoni, evidentment, també els queda feina per fer. S’han de conjurar per ser més generosos i proactius i aprendre a treballar en xarxa d’una manera més intensa del que s’ha fet fins ara. Segurament aquesta és una de les coses bones de la crisi: ha accelerat i accentuat la col·laboració entre centres i la coordinació en xarxa de les col·leccions. Segurament sense crisi també s’hagués assolit, però les estretors econòmiques ho ha accelerat.

També cal aprendre a cercar objectius comuns que permetin al sector unir-se en la reivindicació de fites que beneficiïn tothom. Unes causes comunes que ajudin a llimar recels i permetin superar o, com a mínim, esquivar l’etern problema de les capelletes. La unió fa la força, també en aquest cas. I amb gestos unitaris plens de convicció la credibilitat del sector hi guanyarà. Perquè tothom ha de tenir molt clara una cosa: mentre no es posi fil a l’agulla amb el problema de legitimitat i de reconeixement públics dels museus i el patrimoni cultural, les febleses del sector es mantindran vives fins i tot més enllà de la crisi més severa.