Encerts i desencisos del micromecenatge de Pedralbes

Capçalera del projecte Verkami de Pedralbes

Queda algú que no hagi sentit a parlar encara del crowdfunding o de Verkami? En molt poc temps, les plataformes de micromecenatge s’han revelat com una eina extraordinàriament útil per fer aflorar petits mecenes interessats en finançar projectes que difícilment podrien tirar endavant sense la seva ajuda. Diverses propostes culturals presentades en els darrers mesos (discos,  llibres, pel·lícules, etc.) han estat possibles gràcies a aquest sistema de recollida de fons. Unes propostes que no només han aconseguit reunir amb èxit els diners que demanaven. També han obtingut un notable ressò als mitjans de comunicació i, sobretot, a les xarxes socials, que constitueixen el principal canal de difusió i dinamització de les campanyes de crowdfunding.

Vistos els èxits i avantatges del micromecenatge, era només qüestió de temps que apareguessin els primers projectes vinculats als museus i al patrimoni. I si tenim en compte la difícil situació econòmica en què es troben moltes institucions patrimonials, està clar que el crowdfunding té molt d’espai per créixer en aquest àmbit. Fa uns mesos ja vam esmentar el projecte del Museu Abelló de Mollet, un dels primers sorgits del sector museístic. I fa només uns dies acabava amb èxit la campanya que ha impulsat el Museu-Monestir de Pedralbes per tal d’obtenir fons per restaurar les pintures gòtiques de la capella de Sant Miquel. Endegada pel Museu d’Història de Barcelona (MUHBA), de qui depèn la gestió del monestir, ha estat la proposta més ambiciosa que ha realitzat fins ara un museu català a través de les plataformes digitals de micromecenatge. Una iniciativa que té unes intencions molt lloables i raonables, i que serà molt positiva per al monument, però que a mi m’ha generat alguns dubtes i desencisos que voldria compartir i debatre amb vosaltres a través d’aquest post.

Continua llegint

Anuncis

Exposant la col·lecció (2): l’aposta pedagògica del MNAC

Primer àmbit de 'El museu explora'

El Museu Nacional d’Art de Catalunya va inaugurar la temporada expositiva 2012-2013 amb una proposta singular que suposa una petita revolució dins la tradició d’exposicions temporals del MNAC. La mostra El museu explora. Obres d’art a examen volia explicar al visitant diversos secrets i detalls tècnics que s’amaguen darrere algunes obres mestres de la col·lecció i que són fonamentals per entendre i reconstruir la història de les peces. Els diferents casos presentats abastaven gairebé tots els aspectes que envolten l’obra d’art: el procés de concepció i realització, els materials i tècniques utilitzats, l’evolució i les modificacions sofertes al llarg dels segles, els problemes de conservació, etc. Són trets curiosos i significatius que l’equip d’especialistes del museu ha anat descobrint i estudiant en els últims anys i que es van voler posar a l’abast del públic en aquesta mostra, fent un gran esforç pedagògic i divulgatiu. Una proposta fresca i original que val la pena analitzar de manera més detallada, encara que ja hagin passat dos mesos des de la clausura de l’exposició. Espero fer honor a aquella màxima que diu: val més tard que mai!

Continua llegint

Exposant la col·lecció (1): les ceràmiques de Jacqueline

Entrada a l'exposició temporal del Museu PicassoLa crisi està portant els museus a focalitzar l’atenció sobre les seves pròpies col·leccions a l’hora de dissenyar les exposicions temporals. Ho comentàvem en l’entrada del mes passat sobre les exposicions en temps de crisi i es pot constatar fàcilment analitzant els programes d’aquesta temporada dels principals museus públics de Catalunya. Òbviament, en major o menor mesura els fons propis sempre han tingut presència en les mostres temporals, però mai com ara no havien assolit un protagonisme tan gran en les propostes expositives.

Muntar una exposició temporal formada fonamentalment per peces pròpies té moltes virtuts i avantatges, però el més important en els temps que vivim és que permet rebaixar dràsticament el cost de la mostra, ja que implica reduir al mínim les despeses en transport i assegurança de les obres prestades, que en la majoria dels casos constitueix la partida més onerosa. Tot i així, aquest model expositiu és també molt arriscat, ja que una part del públic pot considerar-lo poc atractiu. Així, l‘èxit o el fracàs d’aquest tipus de propostes queda totalment supeditat al difícil repte d’aconseguir fer interessants i atractives unes obres que no són noves i que, en molts casos, és possible que ja siguin àmpliament conegudes pels visitants potencials de l’exposició.

Per veure els diferents camins escollits pels museus catalans a l’hora de presentar els seus fons sota un prisma nou, encetem una sèrie de posts on analitzarem les propostes expositives dels grans museus públics d’art de Barcelona. Comencem pel Museu Picasso, on fins l’1 d’abril s’hi pot visitar la mostra Ceràmiques de Picasso. Un regal de Jacqueline a Barcelona.

Continua llegint

Hopper, la llum de Nova York i els misteris insondables de l’art

'Casa al capvespre' de Hopper

Foto: © Wikipaintings

Fins fa alguns mesos, l’obra pictòrica d’Edward Hopper no m’havia cridat especialment l’atenció. Coneixia l’artista i algunes dades bàsiques de la seva trajectòria, però no havia fet cap pas per conèixer millor la seva obra. Com a molt, havia aconseguit retenir en la memòria la imatge d’algunes de les seves pintures més cèlebres. Tot i així, aquest estiu, aprofitant una escapada a Madrid, no em vaig voler perdre la important retrospectiva que li va dedicar el Museu Thyssen-Bornemisza, una exposició que encara es pot veure al Grand Palais de París fins al 28 de gener. Contràriament al que podia esperar, Hopper em van entusiasmar. Em van agradar els seus colors, sempre intensos i contrastats però sense arribar a semblar mai irreals. Els enquadraments, d’una modernitat inqüestionable. També el malestar, el tedi i la incomunicació que transmeten les escenes íntimes dins d’estances sufocants. I sobretot les arquitectures, uns potents paisatges urbans, irònicament desèrtics i mancats de vida, que per mi constitueixen en una de les expressions plàstiques més genuïnes i sinceres de la identitat nord-americana.

Poques obres de la mostra em van deixar indiferent. La majoria em van agradar; algunes una mica, d’altres molt. Però n’hi va haver una, Casa al capvespre (House at dusk, 1935), que em va colpir profundament. Simplement, em va emocionar. La peça té, clarament, alguna cosa que la fa especial. Alguna cosa que, en el meu subconscient, la distingeix de la resta d’obres de la mostra.

Continua llegint