Els museus catalans i la crisi (2): màxim estalvi i molts sacrificis

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Des de l’inici de la crisi, paraules i conceptes com “austeritat”, “reducció de costos”, “dèficit de funcionament”, “desequilibri pressupostari” o les famoses “retallades” han entrat amb força en el vocabulari quotidià dels professionals dels museus catalans. Les rebaixes pressupostàries i la pèrdua de personal que explicàvem en la primera part d’aquesta sèrie han obligat la majoria de centres a impulsar mesures més o menys dràstiques per adaptar-se a les noves circumstàncies i poder quadrar els balanços. El primer que han fet totes les institucions ha estat implementar fórmules per intentar ser més eficients i reduir al mínim les despeses corrents. Són mesures imprescindibles, no només en temps de crisi, que es poden adoptar de manera ràpida i amb relativa facilitat perquè no acostumen a ser traumàtiques. La majoria de museus catalans mitjans i petits han introduït canvis en els sistemes d’il·luminació per consumir menys energia i han renegociat a la baixa els preus dels serveis amb els proveïdors. Alguns centres han reduït els costos de transport, neteja i seguretat. Altres han optat per mancomunar ofertes i concursos amb altres departaments i serveis municipals. Tots han reduït al mínim l’ús del paper imprès, suprimint o reduint les invitacions, els fullets o les trameses postals. Internet i les xarxes socials han estat un gran aliat en aquest sentit, i totes les institucions que encara no hi havien acabat d’entrar ara s’hi han hagut de familiaritzar i adaptar, de grat o per força.

Continua llegint

Anuncis

Sobre la relació entre museus i bloguers. La meva visió

Els blogs no es van inventar ahir. Tampoc en el camp de l’art, la història i el patrimoni: la tasca constant de pioners com El dado del arte o Altres Barcelones, per citar-ne només dos de perfils ben diferents, així ho acredita. Últimament, però, sembla que els bloguers vinculats al patrimoni cultural estan (o estem) “de moda”. Alguns museus i institucions culturals han començat a fer explícit el seu interès pel món bloguer organitzant convocatòries específiques per a aquest col·lectiu. I gràcies principalment a Santos M. Mateos, incansable agitador de les xarxes, també ha revifat l’etern i recurrent debat sobre la relació entre museus i bloguers.

Justament ara fa pocs dies, el Museu Episcopal de Vic organitzava una trobada de bloguers a la qual vaig tenir l’honor de ser convidat i que incidia en aquests dos aspectes. D’una banda, la jornada tenia l’objectiu de presentar als assistents l’exposició temporal Pintar fa mil anys. Els colors del ròmanic, una magnífica mostra que vam poder recórrer amb la comissària, Judit Verdaguer, i a la qual dedicaré una propera entrada. D’altra banda, la trobada també va servir per debatre i posar en comú les nostres inquietuds sobre la relació entre museus i bloguers en una sessió de treball coordinada per Santos M. Mateos. Els fruits i les conclusions d’aquest debat els exposarà i valorarà millor el coordinador, però per animar el debat vull compartir públicament la meva visó sobre l’assumpte. Som-hi doncs!

Continua llegint

Exposant la col·lecció (2): l’aposta pedagògica del MNAC

Primer àmbit de 'El museu explora'

El Museu Nacional d’Art de Catalunya va inaugurar la temporada expositiva 2012-2013 amb una proposta singular que suposa una petita revolució dins la tradició d’exposicions temporals del MNAC. La mostra El museu explora. Obres d’art a examen volia explicar al visitant diversos secrets i detalls tècnics que s’amaguen darrere algunes obres mestres de la col·lecció i que són fonamentals per entendre i reconstruir la història de les peces. Els diferents casos presentats abastaven gairebé tots els aspectes que envolten l’obra d’art: el procés de concepció i realització, els materials i tècniques utilitzats, l’evolució i les modificacions sofertes al llarg dels segles, els problemes de conservació, etc. Són trets curiosos i significatius que l’equip d’especialistes del museu ha anat descobrint i estudiant en els últims anys i que es van voler posar a l’abast del públic en aquesta mostra, fent un gran esforç pedagògic i divulgatiu. Una proposta fresca i original que val la pena analitzar de manera més detallada, encara que ja hagin passat dos mesos des de la clausura de l’exposició. Espero fer honor a aquella màxima que diu: val més tard que mai!

Continua llegint

Exposant la col·lecció (1): les ceràmiques de Jacqueline

Entrada a l'exposició temporal del Museu PicassoLa crisi està portant els museus a focalitzar l’atenció sobre les seves pròpies col·leccions a l’hora de dissenyar les exposicions temporals. Ho comentàvem en l’entrada del mes passat sobre les exposicions en temps de crisi i es pot constatar fàcilment analitzant els programes d’aquesta temporada dels principals museus públics de Catalunya. Òbviament, en major o menor mesura els fons propis sempre han tingut presència en les mostres temporals, però mai com ara no havien assolit un protagonisme tan gran en les propostes expositives.

Muntar una exposició temporal formada fonamentalment per peces pròpies té moltes virtuts i avantatges, però el més important en els temps que vivim és que permet rebaixar dràsticament el cost de la mostra, ja que implica reduir al mínim les despeses en transport i assegurança de les obres prestades, que en la majoria dels casos constitueix la partida més onerosa. Tot i així, aquest model expositiu és també molt arriscat, ja que una part del públic pot considerar-lo poc atractiu. Així, l‘èxit o el fracàs d’aquest tipus de propostes queda totalment supeditat al difícil repte d’aconseguir fer interessants i atractives unes obres que no són noves i que, en molts casos, és possible que ja siguin àmpliament conegudes pels visitants potencials de l’exposició.

Per veure els diferents camins escollits pels museus catalans a l’hora de presentar els seus fons sota un prisma nou, encetem una sèrie de posts on analitzarem les propostes expositives dels grans museus públics d’art de Barcelona. Comencem pel Museu Picasso, on fins l’1 d’abril s’hi pot visitar la mostra Ceràmiques de Picasso. Un regal de Jacqueline a Barcelona.

Continua llegint

Hopper, la llum de Nova York i els misteris insondables de l’art

'Casa al capvespre' de Hopper

Foto: © Wikipaintings

Fins fa alguns mesos, l’obra pictòrica d’Edward Hopper no m’havia cridat especialment l’atenció. Coneixia l’artista i algunes dades bàsiques de la seva trajectòria, però no havia fet cap pas per conèixer millor la seva obra. Com a molt, havia aconseguit retenir en la memòria la imatge d’algunes de les seves pintures més cèlebres. Tot i així, aquest estiu, aprofitant una escapada a Madrid, no em vaig voler perdre la important retrospectiva que li va dedicar el Museu Thyssen-Bornemisza, una exposició que encara es pot veure al Grand Palais de París fins al 28 de gener. Contràriament al que podia esperar, Hopper em van entusiasmar. Em van agradar els seus colors, sempre intensos i contrastats però sense arribar a semblar mai irreals. Els enquadraments, d’una modernitat inqüestionable. També el malestar, el tedi i la incomunicació que transmeten les escenes íntimes dins d’estances sufocants. I sobretot les arquitectures, uns potents paisatges urbans, irònicament desèrtics i mancats de vida, que per mi constitueixen en una de les expressions plàstiques més genuïnes i sinceres de la identitat nord-americana.

Poques obres de la mostra em van deixar indiferent. La majoria em van agradar; algunes una mica, d’altres molt. Però n’hi va haver una, Casa al capvespre (House at dusk, 1935), que em va colpir profundament. Simplement, em va emocionar. La peça té, clarament, alguna cosa que la fa especial. Alguna cosa que, en el meu subconscient, la distingeix de la resta d’obres de la mostra.

Continua llegint

Les exposicions temporals en temps de crisi

1-1

Foto original: © Guillem Carbonell

El 19 de febrer de 2009, el Museu Nacional d’Art de Catalunya inaugurava l’exposició Sorolla. Visió d’Espanya. Col·lecció de la Hispanic Society of America. La mostra estava patrocinada per Bancaixa, que va pagar la restauració de les obres del pintor valencià que decoraven la biblioteca de la institució de Nova York i les va portar de gira per l’Estat espanyol. La vetllada  inaugural, a la qual van assistir les principals autoritats catalanes, va ser impressionant. Tots els assistents van ser obsequiats amb el luxós catàleg de la mostra i van poder gaudir d’un càtering abundant i variat. Vista en perspectiva, la inauguració sembla desmesurada. L’exposició tenia un cert interès, i és veritat que va aconseguir xifres rècord de visitants. En aquest sentit, el MNAC va fer bé en acollir-la. El seu discurs, però, era simple i escàs. De fet, tampoc crec que pretengués aprofundir en res: estava pensada sobretot per enlluernar.  I tot i que l’exposició segurament no passarà a la història pel seu contingut, sí que ho farà per ostentar les lones publicitàries més grans que s’han vist mai a Barcelona per un esdeveniment cultural. Des de Montjuïc es podien llegir perfectament les grans lletres del cartell que hi havia penjat al Passeig de Gràcia. Quan penses qui finançava tot aquest excés (recordeu que l’entrada a la mostra era gratuïta, és a dir, la pagava Bancaixa), comences a entendre per què Bankia ha anat pel pedregar…

Ja fa uns quants anys que els professionals que treballen en museus d’art comenten que el model actual d’exposició temporal està esgotat i que cal renovar-lo. Ja es deia i es repetia abans que arribés la crisi més intensa, en l’època en què s’inaugurava la mostra de Sorolla, i es comenta amb més força en els últims mesos. Per bé o per mal, les retallades de fons que han patit les institucions obligaran a accelerar la redefinició o refundació del model. Però per saber què caldria canviar, potser és necessari definir primer quins són els requisits irrenunciables en una exposició temporal. Per mi, hi ha cinc components o objectius fonamentals, tots igualment importants i igualment imprescindibles. Tres són habitualment reconeguts i defensats públicament i dos més, tot i que també són bàsics, sovint s’intenten mig amagar. Són, en certa manera, ‘inconfessables’.

Continua llegint