Els museus catalans i la crisi (2): màxim estalvi i molts sacrificis

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Des de l’inici de la crisi, paraules i conceptes com “austeritat”, “reducció de costos”, “dèficit de funcionament”, “desequilibri pressupostari” o les famoses “retallades” han entrat amb força en el vocabulari quotidià dels professionals dels museus catalans. Les rebaixes pressupostàries i la pèrdua de personal que explicàvem en la primera part d’aquesta sèrie han obligat la majoria de centres a impulsar mesures més o menys dràstiques per adaptar-se a les noves circumstàncies i poder quadrar els balanços. El primer que han fet totes les institucions ha estat implementar fórmules per intentar ser més eficients i reduir al mínim les despeses corrents. Són mesures imprescindibles, no només en temps de crisi, que es poden adoptar de manera ràpida i amb relativa facilitat perquè no acostumen a ser traumàtiques. La majoria de museus catalans mitjans i petits han introduït canvis en els sistemes d’il·luminació per consumir menys energia i han renegociat a la baixa els preus dels serveis amb els proveïdors. Alguns centres han reduït els costos de transport, neteja i seguretat. Altres han optat per mancomunar ofertes i concursos amb altres departaments i serveis municipals. Tots han reduït al mínim l’ús del paper imprès, suprimint o reduint les invitacions, els fullets o les trameses postals. Internet i les xarxes socials han estat un gran aliat en aquest sentit, i totes les institucions que encara no hi havien acabat d’entrar ara s’hi han hagut de familiaritzar i adaptar, de grat o per força.

Continua llegint

Anuncis

La col·laboració entre museus i empreses: l’exemple del MNAC

Sala dedicada a la restauració de 'La conversió de sant Pau'Fins al 13 de gener el MNAC exposa en una de les seves sales el balanç de resultats d’una fita singular: la recuperació d’una pintura del fons del museu que, gràcies a un acurat estudi i una profunda restauració, s’ha revelat com una peça important de Juan Bautista Maíno (1581-1649), pintor espanyol del Segle d’Or que va contribuir a difondre l’estil naturalista de Caravaggio a la península Ibèrica. Més enllà del contingut expositiu i del feliç desenllaç que s’hi explica, l’operació és rellevant i singular, sobretot, per la manera com s’ha sufragat: la Fundació BNP Paribas ha patrocinat la restauració i n’ha assumit íntegrament el cost, de 30.000 euros. La xifra, força elevada, s’explica pel mal estat en què es trobava la pintura, que havia patit fins i tot els efectes d’un incendi. Sense aquesta ajuda decisiva, el procés de recuperació hauria estat molt més llarg o, fins i tot, podria haver quedat congelat a l’espera de disposar del finançament necessari. La conversió de sant Pau, títol de l’obra recuperada, esdevé, així, tot un model de bones pràctiques i un exemple a seguir en la relació entre museus i empresa, en la col·laboració necessària entre institucions públiques i món privat. Es tracta, però, d’un cas insòlit o aïllat? Fins on arriba la implicació de les empreses i particulars en el finançament i l’impuls de museus, centres artístics i béns patrimonials?

Continua llegint