Els museus catalans i la crisi (i 3): reptes de futur

La directora del Museu de #Lleida, Montse Macià, presenta la seva renúncia per motius personals. http://t.co/LteBObQDSM—
CatInfo Lleida (@Cati_Lleida) November 24, 2014

Què els queda i què en queda dels museus públics catalans després de tots els sacrificis que han hagut de fer en els darrers anys? Les retallades pressupostàries i les mesures d’estalvi que hem explicat en les dues primeres parts d’aquesta sèrie potser els han permès quadrar números i evitar d’endeutar-se, però ha deixat la majoria de centres sense múscul, sense esma i pràcticament sense marge de maniobra davant de qualsevol nova eventualitat. Enfront d’un panorama tan ombrívol, és normal que molts professionals d’aquests museus es preguntin: “I ara què?”. La majoria estan cansats i decebuts. La dimissió, ara fa uns mesos, de la directora del Museu de Lleida, Montserrat Macià, és una clara expressió d’aquest malestar. És possible (i realista) plantejar-se cap projecte a llarg termini mínimament ambiciós? O cal resignar-se a viure al dia? Podem fiar-ho tot a una futura i hipotètica millora econòmica? Vegem-ho.

Anuncis

Els museus catalans i la crisi (2): màxim estalvi i molts sacrificis

Des de l’inici de la crisi, paraules i conceptes com “austeritat”, “reducció de costos”, “dèficit de funcionament”, “desequilibri pressupostari” o les famoses “retallades” han entrat amb força en el vocabulari quotidià dels professionals dels museus catalans. Les rebaixes pressupostàries i la pèrdua de personal que explicàvem en la primera part d’aquesta sèrie han obligat la majoria de centres a impulsar mesures més o menys dràstiques per adaptar-se a les noves circumstàncies i poder quadrar els balanços. El primer que han fet totes les institucions ha estat implementar fórmules per intentar ser més eficients i reduir al mínim les despeses corrents. Són mesures imprescindibles, no només en temps de crisi, que es poden adoptar de manera ràpida i amb relativa facilitat perquè no acostumen a ser traumàtiques. La majoria de museus catalans mitjans i petits han introduït canvis en els sistemes d’il·luminació per consumir menys energia i han renegociat a la baixa els preus dels serveis amb els proveïdors. Alguns centres han reduït els costos de transport, neteja i seguretat. Altres han optat per mancomunar ofertes i concursos amb altres departaments i serveis municipals. Tots han reduït al mínim l’ús del paper imprès, suprimint o reduint les invitacions, els fullets o les trameses postals. Internet i les xarxes socials han estat un gran aliat en aquest sentit, i totes les institucions que encara no hi havien acabat d’entrar ara s’hi han hagut de familiaritzar i adaptar, de grat o per força.

Els museus catalans i la crisi (1): personal i partides sota mínims

© Museu de Lleida, Diocesà i Comarcal

“L’any 2010 els titulars dels diaris deien: «Els museus, asfixiats per la crisi». Hem arribat al 2013: de què hem de parlar ara? (…) La situació és molt kafkiana: que tot es resumeixi a dir que no tenim diners…, però si no n’hem tingut mai, de diners, els museus! No hi hem anat mai, de grassos.”

Amb aquestes paraules tan dures i contundents s’expressava la presidenta de l’Associació de Museòlegs de Catalunya, Carme Clusellas, en una entrevista que li va fer Maria Palau el març de 2013 al diari El Punt Avui. A més d’expressar la seva frustració pels problemes crònics de finançament que arrosseguen els museus públics catalans des de fa anys, amb crisi o sense, Clusellas també alertava sobre el moment crític en què es troben molts centres: “Jo crec que se’n tancaran, perquè ara mateix la situació és insostenible i anirà a pitjor“. Tot i que les dificultats són generalitzades i han arribat també a les grans institucions de referència de Barcelona (MNAC, MACBA, etc.), les circumstàncies són particularment dures per als museus mitjans i petits situats fora de la capital catalana, amb l’agreujant que les seves problemàtiques sovint no troben el ressò que es mereixen en els grans mitjans de comunicació. Per contrarestar aquesta mirada sovint massa centralista, amb aquesta entrada enceto una sèrie de tres posts que vol oferir una panoràmica sobre la situació dels museus públics arreu del territori a partir de les notícies aparegudes a la premsa local i comarcal i de les consultes efectuades a una desena d’institucions. En aquest primer lliurament s’analitzen els efectes de la difícil situació econòmica sobre els dos pilars fonamentals de qualsevol institució cultural: els pressupostos i el personal.