Els museus catalans i la crisi (i 3): reptes de futur

Què els queda i què en queda dels museus públics catalans després de tots els sacrificis que han hagut de fer en els darrers anys? Les retallades pressupostàries i les mesures d’estalvi que hem explicat en les dues primeres parts d’aquesta sèrie potser els han permès quadrar números i evitar d’endeutar-se, però ha deixat la majoria de centres sense múscul, sense esma i pràcticament sense marge de maniobra davant de qualsevol nova eventualitat. Enfront d’un panorama tan ombrívol, és normal que molts professionals d’aquests museus es preguntin: “I ara què?”. La majoria estan cansats i decebuts. La dimissió, ara fa uns mesos, de la directora del Museu de Lleida, Montserrat Macià, és una clara expressió d’aquest malestar. És possible (i realista) plantejar-se cap projecte a llarg termini mínimament ambiciós? O cal resignar-se a viure al dia? Podem fiar-ho tot a una futura i hipotètica millora econòmica? Vegem-ho.

Continua llegint

Anuncis

Els museus catalans i la crisi (2): màxim estalvi i molts sacrificis

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Des de l’inici de la crisi, paraules i conceptes com “austeritat”, “reducció de costos”, “dèficit de funcionament”, “desequilibri pressupostari” o les famoses “retallades” han entrat amb força en el vocabulari quotidià dels professionals dels museus catalans. Les rebaixes pressupostàries i la pèrdua de personal que explicàvem en la primera part d’aquesta sèrie han obligat la majoria de centres a impulsar mesures més o menys dràstiques per adaptar-se a les noves circumstàncies i poder quadrar els balanços. El primer que han fet totes les institucions ha estat implementar fórmules per intentar ser més eficients i reduir al mínim les despeses corrents. Són mesures imprescindibles, no només en temps de crisi, que es poden adoptar de manera ràpida i amb relativa facilitat perquè no acostumen a ser traumàtiques. La majoria de museus catalans mitjans i petits han introduït canvis en els sistemes d’il·luminació per consumir menys energia i han renegociat a la baixa els preus dels serveis amb els proveïdors. Alguns centres han reduït els costos de transport, neteja i seguretat. Altres han optat per mancomunar ofertes i concursos amb altres departaments i serveis municipals. Tots han reduït al mínim l’ús del paper imprès, suprimint o reduint les invitacions, els fullets o les trameses postals. Internet i les xarxes socials han estat un gran aliat en aquest sentit, i totes les institucions que encara no hi havien acabat d’entrar ara s’hi han hagut de familiaritzar i adaptar, de grat o per força.

Continua llegint

Els museus catalans i la crisi (1): personal i partides sota mínims

Museu de Lleida

© Museu de Lleida, Diocesà i Comarcal

L’any 2010 els titulars dels diaris deien: «Els museus, asfixiats per la crisi». Hem arribat al 2013: de què hem de parlar ara? (…) La situació és molt kafkiana: que tot es resumeixi a dir que no tenim diners…, però si no n’hem tingut mai, de diners, els museus! No hi hem anat mai, de grassos.”

Amb aquestes paraules tan dures i contundents s’expressava la presidenta de l’Associació de Museòlegs de Catalunya, Carme Clusellas, en una entrevista que li va fer Maria Palau el març de 2013 al diari El Punt Avui. A més d’expressar la seva frustració pels problemes crònics de finançament que arrosseguen els museus públics catalans des de fa anys, amb crisi o sense, Clusellas també alertava sobre el moment crític en què es troben molts centres: “Jo crec que se’n tancaran, perquè ara mateix la situació és insostenible i anirà a pitjor“. Tot i que les dificultats són generalitzades i han arribat també a les grans institucions de referència de Barcelona (MNAC, MACBA, etc.), les circumstàncies són particularment dures per als museus mitjans i petits situats fora de la capital catalana, amb l’agreujant que les seves problemàtiques sovint no troben el ressò que es mereixen en els grans mitjans de comunicació. Per contrarestar aquesta mirada sovint massa centralista, amb aquesta entrada enceto una sèrie de tres posts que vol oferir una panoràmica sobre la situació dels museus públics arreu del territori a partir de les notícies aparegudes a la premsa local i comarcal i de les consultes efectuades a una desena d’institucions. En aquest primer lliurament s’analitzen els efectes de la difícil situació econòmica sobre els dos pilars fonamentals de qualsevol institució cultural: els pressupostos i el personal.

Continua llegint

Les exposicions temporals en temps de crisi

1-1

Foto original: © Guillem Carbonell

El 19 de febrer de 2009, el Museu Nacional d’Art de Catalunya inaugurava l’exposició Sorolla. Visió d’Espanya. Col·lecció de la Hispanic Society of America. La mostra estava patrocinada per Bancaixa, que va pagar la restauració de les obres del pintor valencià que decoraven la biblioteca de la institució de Nova York i les va portar de gira per l’Estat espanyol. La vetllada  inaugural, a la qual van assistir les principals autoritats catalanes, va ser impressionant. Tots els assistents van ser obsequiats amb el luxós catàleg de la mostra i van poder gaudir d’un càtering abundant i variat. Vista en perspectiva, la inauguració sembla desmesurada. L’exposició tenia un cert interès, i és veritat que va aconseguir xifres rècord de visitants. En aquest sentit, el MNAC va fer bé en acollir-la. El seu discurs, però, era simple i escàs. De fet, tampoc crec que pretengués aprofundir en res: estava pensada sobretot per enlluernar.  I tot i que l’exposició segurament no passarà a la història pel seu contingut, sí que ho farà per ostentar les lones publicitàries més grans que s’han vist mai a Barcelona per un esdeveniment cultural. Des de Montjuïc es podien llegir perfectament les grans lletres del cartell que hi havia penjat al Passeig de Gràcia. Quan penses qui finançava tot aquest excés (recordeu que l’entrada a la mostra era gratuïta, és a dir, la pagava Bancaixa), comences a entendre per què Bankia ha anat pel pedregar…

Ja fa uns quants anys que els professionals que treballen en museus d’art comenten que el model actual d’exposició temporal està esgotat i que cal renovar-lo. Ja es deia i es repetia abans que arribés la crisi més intensa, en l’època en què s’inaugurava la mostra de Sorolla, i es comenta amb més força en els últims mesos. Per bé o per mal, les retallades de fons que han patit les institucions obligaran a accelerar la redefinició o refundació del model. Però per saber què caldria canviar, potser és necessari definir primer quins són els requisits irrenunciables en una exposició temporal. Per mi, hi ha cinc components o objectius fonamentals, tots igualment importants i igualment imprescindibles. Tres són habitualment reconeguts i defensats públicament i dos més, tot i que també són bàsics, sovint s’intenten mig amagar. Són, en certa manera, ‘inconfessables’.

Continua llegint

Museus que van i vénen (i 2): la franquícia de l’Ermitage

Edificis que podrien acollir la seu de l'Ermitage a BarcelonaLa crisi i la reducció dràstica d’inversions en el sector de la cultura i el patrimoni feia pensar que els nous projectes culturals que es plantejarien a partir d’ara serien sempre el resultat d’anàlisis rigoroses que avaluessin els pros i contres de cada proposta per garantir que fos útil, viable i, sobretot, que donés resposta a necessitats i problemàtiques reals. El debat obert a l’entorn del desembarcament a Barcelona d’una franquícia del museu Ermitage de Sant Petersburg, però, posa de manifest que encara hi ha lloc per a propostes confuses i precipitades, plenes de dubtes i ombres que ningú s’encarrega de dissipar. Més enllà de les formes i la manera com ha sorgit la idea, el més greu i preocupant d’aquest projecte és l’absoluta manca de debat i reflexió sobre les conseqüències que tindria l’arribada d’aquesta sucursal  en l’ecosistema museístic barceloní i català. A mi no em serveix de res que es cantin les excel·lències del projecte si no s’avaluen i debaten com cal les oportunitats però també els riscos i perjudicis que pot suposar. Perquè, en som prou conscients de fins a quin punt aquest nou equipament pot incidir en el nostre sistema de museus?

Continua llegint