Sobre la relació entre museus i bloguers. La meva visió

Els blogs no es van inventar ahir. Tampoc en el camp de l’art, la història i el patrimoni: la tasca constant de pioners com El dado del arte o Altres Barcelones, per citar-ne només dos de perfils ben diferents, així ho acredita. Últimament, però, sembla que els bloguers vinculats al patrimoni cultural estan (o estem) “de moda”. Alguns museus i institucions culturals han començat a fer explícit el seu interès pel món bloguer organitzant convocatòries específiques per a aquest col·lectiu. I gràcies principalment a Santos M. Mateos, incansable agitador de les xarxes, també ha revifat l’etern i recurrent debat sobre la relació entre museus i bloguers.

Justament ara fa pocs dies, el Museu Episcopal de Vic organitzava una trobada de bloguers a la qual vaig tenir l’honor de ser convidat i que incidia en aquests dos aspectes. D’una banda, la jornada tenia l’objectiu de presentar als assistents l’exposició temporal Pintar fa mil anys. Els colors del ròmanic, una magnífica mostra que vam poder recórrer amb la comissària, Judit Verdaguer, i a la qual dedicaré una propera entrada. D’altra banda, la trobada també va servir per debatre i posar en comú les nostres inquietuds sobre la relació entre museus i bloguers en una sessió de treball coordinada per Santos M. Mateos. Els fruits i les conclusions d’aquest debat els exposarà i valorarà millor el coordinador, però per animar el debat vull compartir públicament la meva visó sobre l’assumpte. Som-hi doncs!

Continua llegint

Encerts i desencisos del micromecenatge de Pedralbes

Capçalera del projecte Verkami de Pedralbes

Queda algú que no hagi sentit a parlar encara del crowdfunding o de Verkami? En molt poc temps, les plataformes de micromecenatge s’han revelat com una eina extraordinàriament útil per fer aflorar petits mecenes interessats en finançar projectes que difícilment podrien tirar endavant sense la seva ajuda. Diverses propostes culturals presentades en els darrers mesos (discos,  llibres, pel·lícules, etc.) han estat possibles gràcies a aquest sistema de recollida de fons. Unes propostes que no només han aconseguit reunir amb èxit els diners que demanaven. També han obtingut un notable ressò als mitjans de comunicació i, sobretot, a les xarxes socials, que constitueixen el principal canal de difusió i dinamització de les campanyes de crowdfunding.

Vistos els èxits i avantatges del micromecenatge, era només qüestió de temps que apareguessin els primers projectes vinculats als museus i al patrimoni. I si tenim en compte la difícil situació econòmica en què es troben moltes institucions patrimonials, està clar que el crowdfunding té molt d’espai per créixer en aquest àmbit. Fa uns mesos ja vam esmentar el projecte del Museu Abelló de Mollet, un dels primers sorgits del sector museístic. I fa només uns dies acabava amb èxit la campanya que ha impulsat el Museu-Monestir de Pedralbes per tal d’obtenir fons per restaurar les pintures gòtiques de la capella de Sant Miquel. Endegada pel Museu d’Història de Barcelona (MUHBA), de qui depèn la gestió del monestir, ha estat la proposta més ambiciosa que ha realitzat fins ara un museu català a través de les plataformes digitals de micromecenatge. Una iniciativa que té unes intencions molt lloables i raonables, i que serà molt positiva per al monument, però que a mi m’ha generat alguns dubtes i desencisos que voldria compartir i debatre amb vosaltres a través d’aquest post.

Continua llegint

Exposant la col·lecció (2): l’aposta pedagògica del MNAC

Primer àmbit de 'El museu explora'

El Museu Nacional d’Art de Catalunya va inaugurar la temporada expositiva 2012-2013 amb una proposta singular que suposa una petita revolució dins la tradició d’exposicions temporals del MNAC. La mostra El museu explora. Obres d’art a examen volia explicar al visitant diversos secrets i detalls tècnics que s’amaguen darrere algunes obres mestres de la col·lecció i que són fonamentals per entendre i reconstruir la història de les peces. Els diferents casos presentats abastaven gairebé tots els aspectes que envolten l’obra d’art: el procés de concepció i realització, els materials i tècniques utilitzats, l’evolució i les modificacions sofertes al llarg dels segles, els problemes de conservació, etc. Són trets curiosos i significatius que l’equip d’especialistes del museu ha anat descobrint i estudiant en els últims anys i que es van voler posar a l’abast del públic en aquesta mostra, fent un gran esforç pedagògic i divulgatiu. Una proposta fresca i original que val la pena analitzar de manera més detallada, encara que ja hagin passat dos mesos des de la clausura de l’exposició. Espero fer honor a aquella màxima que diu: val més tard que mai!

Continua llegint

Les exposicions temporals en temps de crisi

1-1

Foto original: © Guillem Carbonell

El 19 de febrer de 2009, el Museu Nacional d’Art de Catalunya inaugurava l’exposició Sorolla. Visió d’Espanya. Col·lecció de la Hispanic Society of America. La mostra estava patrocinada per Bancaixa, que va pagar la restauració de les obres del pintor valencià que decoraven la biblioteca de la institució de Nova York i les va portar de gira per l’Estat espanyol. La vetllada  inaugural, a la qual van assistir les principals autoritats catalanes, va ser impressionant. Tots els assistents van ser obsequiats amb el luxós catàleg de la mostra i van poder gaudir d’un càtering abundant i variat. Vista en perspectiva, la inauguració sembla desmesurada. L’exposició tenia un cert interès, i és veritat que va aconseguir xifres rècord de visitants. En aquest sentit, el MNAC va fer bé en acollir-la. El seu discurs, però, era simple i escàs. De fet, tampoc crec que pretengués aprofundir en res: estava pensada sobretot per enlluernar.  I tot i que l’exposició segurament no passarà a la història pel seu contingut, sí que ho farà per ostentar les lones publicitàries més grans que s’han vist mai a Barcelona per un esdeveniment cultural. Des de Montjuïc es podien llegir perfectament les grans lletres del cartell que hi havia penjat al Passeig de Gràcia. Quan penses qui finançava tot aquest excés (recordeu que l’entrada a la mostra era gratuïta, és a dir, la pagava Bancaixa), comences a entendre per què Bankia ha anat pel pedregar…

Ja fa uns quants anys que els professionals que treballen en museus d’art comenten que el model actual d’exposició temporal està esgotat i que cal renovar-lo. Ja es deia i es repetia abans que arribés la crisi més intensa, en l’època en què s’inaugurava la mostra de Sorolla, i es comenta amb més força en els últims mesos. Per bé o per mal, les retallades de fons que han patit les institucions obligaran a accelerar la redefinició o refundació del model. Però per saber què caldria canviar, potser és necessari definir primer quins són els requisits irrenunciables en una exposició temporal. Per mi, hi ha cinc components o objectius fonamentals, tots igualment importants i igualment imprescindibles. Tres són habitualment reconeguts i defensats públicament i dos més, tot i que també són bàsics, sovint s’intenten mig amagar. Són, en certa manera, ‘inconfessables’.

Continua llegint