Els museus catalans i la crisi (i 3): reptes de futur

Què els queda i què en queda dels museus públics catalans després de tots els sacrificis que han hagut de fer en els darrers anys? Les retallades pressupostàries i les mesures d’estalvi que hem explicat en les dues primeres parts d’aquesta sèrie potser els han permès quadrar números i evitar d’endeutar-se, però ha deixat la majoria de centres sense múscul, sense esma i pràcticament sense marge de maniobra davant de qualsevol nova eventualitat. Enfront d’un panorama tan ombrívol, és normal que molts professionals d’aquests museus es preguntin: “I ara què?”. La majoria estan cansats i decebuts. La dimissió, ara fa uns mesos, de la directora del Museu de Lleida, Montserrat Macià, és una clara expressió d’aquest malestar. És possible (i realista) plantejar-se cap projecte a llarg termini mínimament ambiciós? O cal resignar-se a viure al dia? Podem fiar-ho tot a una futura i hipotètica millora econòmica? Vegem-ho.

Continua llegint

Anuncis

Els museus catalans i la crisi (1): personal i partides sota mínims

Museu de Lleida

© Museu de Lleida, Diocesà i Comarcal

L’any 2010 els titulars dels diaris deien: «Els museus, asfixiats per la crisi». Hem arribat al 2013: de què hem de parlar ara? (…) La situació és molt kafkiana: que tot es resumeixi a dir que no tenim diners…, però si no n’hem tingut mai, de diners, els museus! No hi hem anat mai, de grassos.”

Amb aquestes paraules tan dures i contundents s’expressava la presidenta de l’Associació de Museòlegs de Catalunya, Carme Clusellas, en una entrevista que li va fer Maria Palau el març de 2013 al diari El Punt Avui. A més d’expressar la seva frustració pels problemes crònics de finançament que arrosseguen els museus públics catalans des de fa anys, amb crisi o sense, Clusellas també alertava sobre el moment crític en què es troben molts centres: “Jo crec que se’n tancaran, perquè ara mateix la situació és insostenible i anirà a pitjor“. Tot i que les dificultats són generalitzades i han arribat també a les grans institucions de referència de Barcelona (MNAC, MACBA, etc.), les circumstàncies són particularment dures per als museus mitjans i petits situats fora de la capital catalana, amb l’agreujant que les seves problemàtiques sovint no troben el ressò que es mereixen en els grans mitjans de comunicació. Per contrarestar aquesta mirada sovint massa centralista, amb aquesta entrada enceto una sèrie de tres posts que vol oferir una panoràmica sobre la situació dels museus públics arreu del territori a partir de les notícies aparegudes a la premsa local i comarcal i de les consultes efectuades a una desena d’institucions. En aquest primer lliurament s’analitzen els efectes de la difícil situació econòmica sobre els dos pilars fonamentals de qualsevol institució cultural: els pressupostos i el personal.

Continua llegint

La col·laboració entre museus i empreses: l’exemple del MNAC

Sala dedicada a la restauració de 'La conversió de sant Pau'Fins al 13 de gener el MNAC exposa en una de les seves sales el balanç de resultats d’una fita singular: la recuperació d’una pintura del fons del museu que, gràcies a un acurat estudi i una profunda restauració, s’ha revelat com una peça important de Juan Bautista Maíno (1581-1649), pintor espanyol del Segle d’Or que va contribuir a difondre l’estil naturalista de Caravaggio a la península Ibèrica. Més enllà del contingut expositiu i del feliç desenllaç que s’hi explica, l’operació és rellevant i singular, sobretot, per la manera com s’ha sufragat: la Fundació BNP Paribas ha patrocinat la restauració i n’ha assumit íntegrament el cost, de 30.000 euros. La xifra, força elevada, s’explica pel mal estat en què es trobava la pintura, que havia patit fins i tot els efectes d’un incendi. Sense aquesta ajuda decisiva, el procés de recuperació hauria estat molt més llarg o, fins i tot, podria haver quedat congelat a l’espera de disposar del finançament necessari. La conversió de sant Pau, títol de l’obra recuperada, esdevé, així, tot un model de bones pràctiques i un exemple a seguir en la relació entre museus i empresa, en la col·laboració necessària entre institucions públiques i món privat. Es tracta, però, d’un cas insòlit o aïllat? Fins on arriba la implicació de les empreses i particulars en el finançament i l’impuls de museus, centres artístics i béns patrimonials?

Continua llegint

Les exposicions temporals en temps de crisi

1-1

Foto original: © Guillem Carbonell

El 19 de febrer de 2009, el Museu Nacional d’Art de Catalunya inaugurava l’exposició Sorolla. Visió d’Espanya. Col·lecció de la Hispanic Society of America. La mostra estava patrocinada per Bancaixa, que va pagar la restauració de les obres del pintor valencià que decoraven la biblioteca de la institució de Nova York i les va portar de gira per l’Estat espanyol. La vetllada  inaugural, a la qual van assistir les principals autoritats catalanes, va ser impressionant. Tots els assistents van ser obsequiats amb el luxós catàleg de la mostra i van poder gaudir d’un càtering abundant i variat. Vista en perspectiva, la inauguració sembla desmesurada. L’exposició tenia un cert interès, i és veritat que va aconseguir xifres rècord de visitants. En aquest sentit, el MNAC va fer bé en acollir-la. El seu discurs, però, era simple i escàs. De fet, tampoc crec que pretengués aprofundir en res: estava pensada sobretot per enlluernar.  I tot i que l’exposició segurament no passarà a la història pel seu contingut, sí que ho farà per ostentar les lones publicitàries més grans que s’han vist mai a Barcelona per un esdeveniment cultural. Des de Montjuïc es podien llegir perfectament les grans lletres del cartell que hi havia penjat al Passeig de Gràcia. Quan penses qui finançava tot aquest excés (recordeu que l’entrada a la mostra era gratuïta, és a dir, la pagava Bancaixa), comences a entendre per què Bankia ha anat pel pedregar…

Ja fa uns quants anys que els professionals que treballen en museus d’art comenten que el model actual d’exposició temporal està esgotat i que cal renovar-lo. Ja es deia i es repetia abans que arribés la crisi més intensa, en l’època en què s’inaugurava la mostra de Sorolla, i es comenta amb més força en els últims mesos. Per bé o per mal, les retallades de fons que han patit les institucions obligaran a accelerar la redefinició o refundació del model. Però per saber què caldria canviar, potser és necessari definir primer quins són els requisits irrenunciables en una exposició temporal. Per mi, hi ha cinc components o objectius fonamentals, tots igualment importants i igualment imprescindibles. Tres són habitualment reconeguts i defensats públicament i dos més, tot i que també són bàsics, sovint s’intenten mig amagar. Són, en certa manera, ‘inconfessables’.

Continua llegint