Exposant la col·lecció (1): les ceràmiques de Jacqueline

Entrada a l'exposició temporal del Museu PicassoLa crisi està portant els museus a focalitzar l’atenció sobre les seves pròpies col·leccions a l’hora de dissenyar les exposicions temporals. Ho comentàvem en l’entrada del mes passat sobre les exposicions en temps de crisi i es pot constatar fàcilment analitzant els programes d’aquesta temporada dels principals museus públics de Catalunya. Òbviament, en major o menor mesura els fons propis sempre han tingut presència en les mostres temporals, però mai com ara no havien assolit un protagonisme tan gran en les propostes expositives.

Muntar una exposició temporal formada fonamentalment per peces pròpies té moltes virtuts i avantatges, però el més important en els temps que vivim és que permet rebaixar dràsticament el cost de la mostra, ja que implica reduir al mínim les despeses en transport i assegurança de les obres prestades, que en la majoria dels casos constitueix la partida més onerosa. Tot i així, aquest model expositiu és també molt arriscat, ja que una part del públic pot considerar-lo poc atractiu. Així, l‘èxit o el fracàs d’aquest tipus de propostes queda totalment supeditat al difícil repte d’aconseguir fer interessants i atractives unes obres que no són noves i que, en molts casos, és possible que ja siguin àmpliament conegudes pels visitants potencials de l’exposició.

Per veure els diferents camins escollits pels museus catalans a l’hora de presentar els seus fons sota un prisma nou, encetem una sèrie de posts on analitzarem les propostes expositives dels grans museus públics d’art de Barcelona. Comencem pel Museu Picasso, on fins l’1 d’abril s’hi pot visitar la mostra Ceràmiques de Picasso. Un regal de Jacqueline a Barcelona.

Continua llegint

Les exposicions temporals en temps de crisi

1-1

Foto original: © Guillem Carbonell

El 19 de febrer de 2009, el Museu Nacional d’Art de Catalunya inaugurava l’exposició Sorolla. Visió d’Espanya. Col·lecció de la Hispanic Society of America. La mostra estava patrocinada per Bancaixa, que va pagar la restauració de les obres del pintor valencià que decoraven la biblioteca de la institució de Nova York i les va portar de gira per l’Estat espanyol. La vetllada  inaugural, a la qual van assistir les principals autoritats catalanes, va ser impressionant. Tots els assistents van ser obsequiats amb el luxós catàleg de la mostra i van poder gaudir d’un càtering abundant i variat. Vista en perspectiva, la inauguració sembla desmesurada. L’exposició tenia un cert interès, i és veritat que va aconseguir xifres rècord de visitants. En aquest sentit, el MNAC va fer bé en acollir-la. El seu discurs, però, era simple i escàs. De fet, tampoc crec que pretengués aprofundir en res: estava pensada sobretot per enlluernar.  I tot i que l’exposició segurament no passarà a la història pel seu contingut, sí que ho farà per ostentar les lones publicitàries més grans que s’han vist mai a Barcelona per un esdeveniment cultural. Des de Montjuïc es podien llegir perfectament les grans lletres del cartell que hi havia penjat al Passeig de Gràcia. Quan penses qui finançava tot aquest excés (recordeu que l’entrada a la mostra era gratuïta, és a dir, la pagava Bancaixa), comences a entendre per què Bankia ha anat pel pedregar…

Ja fa uns quants anys que els professionals que treballen en museus d’art comenten que el model actual d’exposició temporal està esgotat i que cal renovar-lo. Ja es deia i es repetia abans que arribés la crisi més intensa, en l’època en què s’inaugurava la mostra de Sorolla, i es comenta amb més força en els últims mesos. Per bé o per mal, les retallades de fons que han patit les institucions obligaran a accelerar la redefinició o refundació del model. Però per saber què caldria canviar, potser és necessari definir primer quins són els requisits irrenunciables en una exposició temporal. Per mi, hi ha cinc components o objectius fonamentals, tots igualment importants i igualment imprescindibles. Tres són habitualment reconeguts i defensats públicament i dos més, tot i que també són bàsics, sovint s’intenten mig amagar. Són, en certa manera, ‘inconfessables’.

Continua llegint

Museus que van i vénen (i 2): la franquícia de l’Ermitage

Edificis que podrien acollir la seu de l'Ermitage a BarcelonaLa crisi i la reducció dràstica d’inversions en el sector de la cultura i el patrimoni feia pensar que els nous projectes culturals que es plantejarien a partir d’ara serien sempre el resultat d’anàlisis rigoroses que avaluessin els pros i contres de cada proposta per garantir que fos útil, viable i, sobretot, que donés resposta a necessitats i problemàtiques reals. El debat obert a l’entorn del desembarcament a Barcelona d’una franquícia del museu Ermitage de Sant Petersburg, però, posa de manifest que encara hi ha lloc per a propostes confuses i precipitades, plenes de dubtes i ombres que ningú s’encarrega de dissipar. Més enllà de les formes i la manera com ha sorgit la idea, el més greu i preocupant d’aquest projecte és l’absoluta manca de debat i reflexió sobre les conseqüències que tindria l’arribada d’aquesta sucursal  en l’ecosistema museístic barceloní i català. A mi no em serveix de res que es cantin les excel·lències del projecte si no s’avaluen i debaten com cal les oportunitats però també els riscos i perjudicis que pot suposar. Perquè, en som prou conscients de fins a quin punt aquest nou equipament pot incidir en el nostre sistema de museus?

Continua llegint