Els museus catalans i la crisi (i 3): reptes de futur

Què els queda i què en queda dels museus públics catalans després de tots els sacrificis que han hagut de fer en els darrers anys? Les retallades pressupostàries i les mesures d’estalvi que hem explicat en les dues primeres parts d’aquesta sèrie potser els han permès quadrar números i evitar d’endeutar-se, però ha deixat la majoria de centres sense múscul, sense esma i pràcticament sense marge de maniobra davant de qualsevol nova eventualitat. Enfront d’un panorama tan ombrívol, és normal que molts professionals d’aquests museus es preguntin: “I ara què?”. La majoria estan cansats i decebuts. La dimissió, ara fa uns mesos, de la directora del Museu de Lleida, Montserrat Macià, és una clara expressió d’aquest malestar. És possible (i realista) plantejar-se cap projecte a llarg termini mínimament ambiciós? O cal resignar-se a viure al dia? Podem fiar-ho tot a una futura i hipotètica millora econòmica? Vegem-ho.

Continua llegint

Les exposicions temporals en temps de crisi

1-1

Foto original: © Guillem Carbonell

El 19 de febrer de 2009, el Museu Nacional d’Art de Catalunya inaugurava l’exposició Sorolla. Visió d’Espanya. Col·lecció de la Hispanic Society of America. La mostra estava patrocinada per Bancaixa, que va pagar la restauració de les obres del pintor valencià que decoraven la biblioteca de la institució de Nova York i les va portar de gira per l’Estat espanyol. La vetllada  inaugural, a la qual van assistir les principals autoritats catalanes, va ser impressionant. Tots els assistents van ser obsequiats amb el luxós catàleg de la mostra i van poder gaudir d’un càtering abundant i variat. Vista en perspectiva, la inauguració sembla desmesurada. L’exposició tenia un cert interès, i és veritat que va aconseguir xifres rècord de visitants. En aquest sentit, el MNAC va fer bé en acollir-la. El seu discurs, però, era simple i escàs. De fet, tampoc crec que pretengués aprofundir en res: estava pensada sobretot per enlluernar.  I tot i que l’exposició segurament no passarà a la història pel seu contingut, sí que ho farà per ostentar les lones publicitàries més grans que s’han vist mai a Barcelona per un esdeveniment cultural. Des de Montjuïc es podien llegir perfectament les grans lletres del cartell que hi havia penjat al Passeig de Gràcia. Quan penses qui finançava tot aquest excés (recordeu que l’entrada a la mostra era gratuïta, és a dir, la pagava Bancaixa), comences a entendre per què Bankia ha anat pel pedregar…

Ja fa uns quants anys que els professionals que treballen en museus d’art comenten que el model actual d’exposició temporal està esgotat i que cal renovar-lo. Ja es deia i es repetia abans que arribés la crisi més intensa, en l’època en què s’inaugurava la mostra de Sorolla, i es comenta amb més força en els últims mesos. Per bé o per mal, les retallades de fons que han patit les institucions obligaran a accelerar la redefinició o refundació del model. Però per saber què caldria canviar, potser és necessari definir primer quins són els requisits irrenunciables en una exposició temporal. Per mi, hi ha cinc components o objectius fonamentals, tots igualment importants i igualment imprescindibles. Tres són habitualment reconeguts i defensats públicament i dos més, tot i que també són bàsics, sovint s’intenten mig amagar. Són, en certa manera, ‘inconfessables’.

Continua llegint