Hopper, la llum de Nova York i els misteris insondables de l’art

'Casa al capvespre' de Hopper

Foto: © Wikipaintings

Fins fa alguns mesos, l’obra pictòrica d’Edward Hopper no m’havia cridat especialment l’atenció. Coneixia l’artista i algunes dades bàsiques de la seva trajectòria, però no havia fet cap pas per conèixer millor la seva obra. Com a molt, havia aconseguit retenir en la memòria la imatge d’algunes de les seves pintures més cèlebres. Tot i així, aquest estiu, aprofitant una escapada a Madrid, no em vaig voler perdre la important retrospectiva que li va dedicar el Museu Thyssen-Bornemisza, una exposició que encara es pot veure al Grand Palais de París fins al 28 de gener. Contràriament al que podia esperar, Hopper em van entusiasmar. Em van agradar els seus colors, sempre intensos i contrastats però sense arribar a semblar mai irreals. Els enquadraments, d’una modernitat inqüestionable. També el malestar, el tedi i la incomunicació que transmeten les escenes íntimes dins d’estances sufocants. I sobretot les arquitectures, uns potents paisatges urbans, irònicament desèrtics i mancats de vida, que per mi constitueixen en una de les expressions plàstiques més genuïnes i sinceres de la identitat nord-americana.

Poques obres de la mostra em van deixar indiferent. La majoria em van agradar; algunes una mica, d’altres molt. Però n’hi va haver una, Casa al capvespre (House at dusk, 1935), que em va colpir profundament. Simplement, em va emocionar. La peça té, clarament, alguna cosa que la fa especial. Alguna cosa que, en el meu subconscient, la distingeix de la resta d’obres de la mostra.

Continua llegint

Les exposicions temporals en temps de crisi

1-1

Foto original: © Guillem Carbonell

El 19 de febrer de 2009, el Museu Nacional d’Art de Catalunya inaugurava l’exposició Sorolla. Visió d’Espanya. Col·lecció de la Hispanic Society of America. La mostra estava patrocinada per Bancaixa, que va pagar la restauració de les obres del pintor valencià que decoraven la biblioteca de la institució de Nova York i les va portar de gira per l’Estat espanyol. La vetllada  inaugural, a la qual van assistir les principals autoritats catalanes, va ser impressionant. Tots els assistents van ser obsequiats amb el luxós catàleg de la mostra i van poder gaudir d’un càtering abundant i variat. Vista en perspectiva, la inauguració sembla desmesurada. L’exposició tenia un cert interès, i és veritat que va aconseguir xifres rècord de visitants. En aquest sentit, el MNAC va fer bé en acollir-la. El seu discurs, però, era simple i escàs. De fet, tampoc crec que pretengués aprofundir en res: estava pensada sobretot per enlluernar.  I tot i que l’exposició segurament no passarà a la història pel seu contingut, sí que ho farà per ostentar les lones publicitàries més grans que s’han vist mai a Barcelona per un esdeveniment cultural. Des de Montjuïc es podien llegir perfectament les grans lletres del cartell que hi havia penjat al Passeig de Gràcia. Quan penses qui finançava tot aquest excés (recordeu que l’entrada a la mostra era gratuïta, és a dir, la pagava Bancaixa), comences a entendre per què Bankia ha anat pel pedregar…

Ja fa uns quants anys que els professionals que treballen en museus d’art comenten que el model actual d’exposició temporal està esgotat i que cal renovar-lo. Ja es deia i es repetia abans que arribés la crisi més intensa, en l’època en què s’inaugurava la mostra de Sorolla, i es comenta amb més força en els últims mesos. Per bé o per mal, les retallades de fons que han patit les institucions obligaran a accelerar la redefinició o refundació del model. Però per saber què caldria canviar, potser és necessari definir primer quins són els requisits irrenunciables en una exposició temporal. Per mi, hi ha cinc components o objectius fonamentals, tots igualment importants i igualment imprescindibles. Tres són habitualment reconeguts i defensats públicament i dos més, tot i que també són bàsics, sovint s’intenten mig amagar. Són, en certa manera, ‘inconfessables’.

Continua llegint