Encerts i desencisos del micromecenatge de Pedralbes

Capçalera del projecte Verkami de Pedralbes

Queda algú que no hagi sentit a parlar encara del crowdfunding o de Verkami? En molt poc temps, les plataformes de micromecenatge s’han revelat com una eina extraordinàriament útil per fer aflorar petits mecenes interessats en finançar projectes que difícilment podrien tirar endavant sense la seva ajuda. Diverses propostes culturals presentades en els darrers mesos (discos,  llibres, pel·lícules, etc.) han estat possibles gràcies a aquest sistema de recollida de fons. Unes propostes que no només han aconseguit reunir amb èxit els diners que demanaven. També han obtingut un notable ressò als mitjans de comunicació i, sobretot, a les xarxes socials, que constitueixen el principal canal de difusió i dinamització de les campanyes de crowdfunding.

Vistos els èxits i avantatges del micromecenatge, era només qüestió de temps que apareguessin els primers projectes vinculats als museus i al patrimoni. I si tenim en compte la difícil situació econòmica en què es troben moltes institucions patrimonials, està clar que el crowdfunding té molt d’espai per créixer en aquest àmbit. Fa uns mesos ja vam esmentar el projecte del Museu Abelló de Mollet, un dels primers sorgits del sector museístic. I fa només uns dies acabava amb èxit la campanya que ha impulsat el Museu-Monestir de Pedralbes per tal d’obtenir fons per restaurar les pintures gòtiques de la capella de Sant Miquel. Endegada pel Museu d’Història de Barcelona (MUHBA), de qui depèn la gestió del monestir, ha estat la proposta més ambiciosa que ha realitzat fins ara un museu català a través de les plataformes digitals de micromecenatge. Una iniciativa que té unes intencions molt lloables i raonables, i que serà molt positiva per al monument, però que a mi m’ha generat alguns dubtes i desencisos que voldria compartir i debatre amb vosaltres a través d’aquest post.

El monestir de Pedralbes és un dels monuments medievals més impressionants que trobem a Catalunya. La continuïtat en els seus usos monàstics ha permès conservar tant la seva magnífica estructura arquitectònica com bona part dels mobles i objectes que la comunitat ha anat acumulant al llarg dels segles. Amagades dins una petita estança del claustre, les pintures de la capella de Sant Miquel constitueixen una petita joia i un petit miracle. A part de ser un dels poquíssims testimonis de pintura mural gòtica que es conserven a Catalunya, és pràcticament l’únic que ens ha arribat de manera íntegra i en molt bon estat de conservació. Després de tants segles, però, a les pintures els cal una restauració que permeti recuperar les seves qualitats originals i en garanteixi la pervivència. Aquesta és la intervenció que s’ha volgut sufragar parcialment mitjançant la campanya que es tancava el 3 de maig.

La construcció d’una pintura from MUHBA on Vimeo.

El crowdfunding de Pedralbes s’ha vehiculat a través de Verkami, una plataforma de micromecenatge pionera a Catalunya i, segurament, la més popular i coneguda actualment. L’aspecte més rellevant del sistema establert per aquest portal és que es tracta d’un finançament a tot o res: els diners que s’han fixat com a objectiu s’han d’aconseguir en una campanya intensiva de només 40 dies. Si acabat aquest termini no s’arriba a la xifra desitjada s’entén que la proposta no ha obtingut prou suport i, per tant, queda desestimada. Això vol dir que no s’efectuarà cap cobrament els micromecenes que s’hi havien apuntat. Com en tots els projectes de Verkami, el museu-monestir de Pedralbes ha disposat d’una pàgina pròpia a la plataforma per presentar la iniciativa i detallar les recompenses que rebran els mecenes que hi hagin participat. La pàgina també inclou un petit vídeo de presentació protagonitzat per Enric Calpena.

Monestir verkami from verkami on Vimeo.

La iniciativa del crowdfunding de Pedralbes em va semblar d’entrada una molt bona idea. De fet, m’ho continua semblant ara. Sempre he pensat que el monestir, malgrat la seva enorme importància artística, no ha rebut encara l’atenció que es mereix, ni per part dels experts ni de la ciutadania. La campanya de Verkami haurà estat una bona manera de difondre les singularitats del monument i intentar que la gent prengui consciència del valor d’aquest patrimoni i se’l faci més seu. Aquests, de fet, són alguns dels arguments esgrimits per l’equip del museu-monestir durant la presentació del projecte davant dels mitjans de comunicació, segons s’explica en la notícia publicada pel diari Ara. Del conjunt de missatges llançats per la conservadora en cap, Anna Castellano, n’hi va haver dos que em van semblar especialment encertats:

  • Transparència en les xifres. Castellano va ser molt clara a l’hora d’exposar el cost total de la restauració i la part que suposaran els diners recollits: el conjunt de la intervenció, que es preveu que acabi el 2014, valdrà 150.000 euros. L’Ajuntament, a través de l’Institut de Cultura, finançarà directament la meitat d’aquest pressupost, és a dir 75.000 euros. Els més de 25.000 euros obtinguts a través de Verkami formen part de l’altra meitat de l’import, que es volia aconseguir a través de diverses operacions de patrocini, entre elles el micromecenatge. S’agraeix que l’equip del monestir sigui tan clar i tan franc a l’hora d’exposar les xifres. Transmet confiança i permet saber exactament on es troba i quina importància té la nostra aportació.
  • Sinceritat i claredat en els objectius: projecte més divulgatiu que recaptatori. Amb les xifres sobre la taula, i davant l’evidència que amb Verkami només es volia recaptar 1/6 part del cost total de la restauració, no hauria tingut sentit enfocar la campanya com una qüestió de vida o mort, com una contribució imprescindible i necessària per a la salvació de les pintures. Hauria estat una actitud clarament impostada, i, per tant, hauria semblat falsa i poc de fiar. Per contra, Anna Castellano va destacar i prioritzar en tot moment la vessant divulgativa i participativa de l’operació. Va restar importància a la xifra que es volia aconseguir, que va qualificar de “testimonial”, i va ressaltar que amb aquesta crida a la participació popular es volien aconseguir “uns altres beneficis intangibles, però molt valuosos, com ara que la ciutadania es retrobi amb aquesta joia del gòtic català”. No podria estar-hi més d’acord. De fet, aquest plantejament em sembla un dels punts més encertats de la campanya.

L’enfocament del projecte donat per Castellano també tenia la virtut de desactivar una de les principals crítiques que es podien fer a la iniciativa abans d’engegar-la: el fet que una institució pública, que a més és de les més solvents i sanejades, demani diners als ciutadans per pagar una obra d’interès públic. Destacar la participació i la difusió per davant de la xifra de recaptació podia ajudar a esvair uns prejudicis i unes reticències que, tot sigui dit, em semblen injustos i infundats. La restauració de la capella de Sant Miquel és una operació necessària. Assumint una part del cost de l’obra, els ciutadans que han participat al Verkami permeten a l’Ajuntament de Barcelona estalviar uns diners que l’equip de cultura del consistori podrà destinar a altres finalitats. La contribució dels mecenes, per tant, no només és beneficiosa per a la iniciativa que ajuda a finançar, sinó que també pot sufragar de manera indirecta altres projectes culturals. Tot dependrà, és clar, d’on decideixi destinar l’equip municipal la partida estalviada aquí.

Aspectes que grinyolen: la publicitat institucional

Captura Ara Pedralbes

Tot just presentada la campanya i iniciat el compte enrere, em vaig topar amb un primer aspecte que em va contrariar: al web de diversos mitjans de comunicació catalans hi va començar a aparèixer publicitat del micromecenatge de Pedralbes. En l’última setmana de la campanya encara vaig poder trobar bàners publicitaris en diaris digitals com l’Ara, Vilaweb i E-notícies, però em sona haver-ne vist a d’altres llocs. Es tracta, lògicament, d’una publicitat de pagament que s’ha allargat durant els 40 dies en què haurà estat obert el període de recollida de fons. Des del meu punt de vista, es tracta d’un error de coherència que voldria analitzar una mica més a fons.

El crowdfunding de Pedralbes, pel fet d’haver estat impulsat per un museu vinculat a l’Ajuntament de Barcelona, va gaudir d’una àmplia difusió als mitjans de comunicació catalans. La Vanguardia o l’Ara li van arribar a dedicar una doble pàgina, i tots els mitjans, qui més qui menys, en van parlar (vegeu també El País). D’aquesta manera, la iniciativa va disposar d’una potent presència mediàtica de la qual no disposen la majoria de projectes que es presenten a Verkami. Si aquells tenen èxit i se’n surten sense pagar publicitat, per què es va creure necessari recórrer-hi en aquest cas si ja es partia d’una posició de privilegi? I ara ve la pregunta del milió: quin sentit té que un museu públic engegui una campanya per demanar diners als ciutadans si després l’ajuntament de qui depèn gasta diners públics per fer publicitat d’aquesta iniciativa? Encara que s’hagi admès que la quantitat final recaptada serà testimonial, no resulta una mica absurd? I té sentit pagar per fer publicitat d’un projecte que s’havia definit com a altruista i participatiu? Quant ha costat la campanya publicitària? El seu cost prové d’una altra partida o es restarà dels diners recaptats amb Verkami? 

Les preguntes que estic plantejant no volen ser retòriques. M’agradaria que alguns d’aquests dubtes trobessin resposta. I, realment, no tinc del tot clar si aquesta combinació entre el Verkami i la publicitat és censurable o no. A mi la coincidència de tots dos em grinyola, però també conec gent a qui no li ha semblat malament. Al capdavall, totes dues accions tenen la mateixa finalitat: difondre un bé patrimonial. I vistes globalment, com una campanya conjunta de difusió, potser no semblen tan incoherents. O sí?

Captura Vilaweb Pedralbes

Independentment de si ens agrada o no, crec també que la publicitat de pagament no s’adiu gens amb la idiosincràsia que caracteritza les plataformes de micromecenatge. El crowdfunding va sorgir com una fórmula de finançament alternativa que volia trencar amb la lenta i pesada burocràcia de les ajudes oficials. El seu èxit es basa en l’establiment d’un vincle franc i directe entre creadors i mecenes. Amb aquest esperit, el seu espai de difusió per excel·lència són les xarxes socials, on els responsables dels projectes poden donar a conèixer les seves propostes mitjançant diferents fórmules que, si se saben utilitzar bé, els garanteixen una àmplia divulgació a un cost molt baix o pràcticament nul. En comparació amb aquest model de difusió àgil, ràpid, directe i, sobretot, gratuït, la publicitat de pagament, encara que sigui en mitjans digitals, se’ns presenta com un recurs inadequat, anacrònic, rígid, antipàtic i sense capacitat de resposta ni de feedback. Simplificant-ho, és voler publicitar un producte del segle XXI amb mitjans i recursos del segle XIX. Per tant, haver concebut i contractat aquest tipus de publicitat constitueix una decisió altament incoherent, que demostra una certa manca de coneixement o de comprensió dels registres en què es mou el crowdfunding. A més, el fet que els bàners siguin de pagament constitueix un important greuge comparatiu amb la majoria d’iniciatives presentades a Verkami, que lògicament no se’ls poden permetre. 

Bàner publicitari del projecte a E-Notícies

Tot i que no puc saber els motius que van portar a contractar aquesta publicitat de pagament, crec que l’origen d’aquesta decisió pot estar vinculat a una important mancança detectada. Com a principals impulsors del projecte, el Reial Monestir de Pedralbes i, sobretot, el MUHBA són les dues institucions a qui correspondia assumir i liderar tota la tasca de difusió i dinamització de la campanya de Verkami. Però, incomprensiblement, cap de les dues no disposa de perfil propi en les dues xarxes socials amb més usuaris actualment: Facebook i Twitter. Aquesta nul·la presència en les dues plataformes més dinàmiques d’Internet constitueix un handicap molt important que podia comprometre i dificultar enormement la divulgació del projecte. Potser conscients d’aquesta mancança, l’equip de comunicació del museu o el de l’Ajuntament van preferir optar per mètodes de difusió més tradicionals.

Malgrat les limitacions que implicava l’absència del MUHBA i el monestir a les xarxes socials, almenys a Twitter el paper de ‘cap de campanya’ el podria haver assumit de manera subsidiària l’Institut de Cultura a través del perfil @bcncultura, des d’on s’informa de les principals novetats culturals de la ciutat i que compta amb gairebé 50.000 seguidors. A la pràctica, però, no ha estat així. Durant el període de recollida de fons, les piulades des d’aquest perfil s’han limitat a anar informant dels dies que quedaven per fer les aportacions i poca cosa més. No s’ha pensat a crear cap hashtag específic per a l’ocasió, per tal de facilitar les cerques específiques sobre aquesta campanya, ni tampoc no s’aprecia que hi hagi feedback amb els usuaris ni que s’hagi buscat la implicació d’altres actors amb influència a la xarxa, més enllà de la difusió bàsica feta des d’altres perfils institucionals de l’Ajuntament, com el del districte de les Corts. En definitiva: la manca de perfils propis a les xarxes socials ha llastat la difusió del projecte en aquests àmbits, però els recursos disponibles tampoc s’han sabut o no s’han pogut utilitzar com caldria, ni s’hi han implicat de manera gaire entusiasta.

Captura tuits Barcelona Cultura

Un últim apunt en relació a la publicitat. Passejant per l’Eixample en els dies en què estava en marxa la campanya he descobert que el recurs als mètodes de difusió tradicional no s’ha limitat als bàners. Curiosament, just en aquestes setmanes, han aparegut en alguns carrers unes banderoles publicitàries on es fa promoció del  monestir. N’adjunto una fotografia que vaig fer la setmana passada a Pau Claris amb València. En el text de les banderoles no es fa cap referència al projecte de microfinançament de la capella de Sant Miquel, però no crec que la coincidència de dates amb el projecte de Verkami sigui simplement això, una coincidència.

Banderoles publicitàries de Pedralbes al carrer Pau Claris

Aspectes que grinyolen: un estrany ritme recaptatori

La contrarietat que em va provocar veure la publicitat institucional sobre la campanya va refredar el meu entusiasme inicial per la iniciativa. Això va fer que em repensés de col·laborar-hi de seguida. Tot i així, la proposta continuava interessant-me i per això vaig anar seguint periòdicament com evolucionava la recollida de fons. I aquí és quan el meu desconcert va augmentar en veure l’estranya evolució de la recaptació. Aleshores no se’m va ocórrer fer captures de pantalla i, per tant, el que pugui dir a partir d’ara es basarà més en percepcions que en dades del tot fefaents, però no crec que s’allunyin gaire de la realitat.

Després d’una arrencada força bona (la campanya va recollir en pocs dies uns quants milers d’euros), a partir de la segona setmana, més o menys, la xifra va anar augmentant de manera molt més lenta, més del què hauria esperat. He de dir que em va sorprendre que no tingués més acollida. Potser molta gent va tenir els mateixos recels que jo o potser no veien clar que un museu públic demanés diners als ciutadans. O potser és que, simplement, la conservació del patrimoni no es veu amb tant d’interès com ens podria semblar o no es considera una prioritat en els temps que vivim.

Sigui com sigui, una setmana abans que acabés el termini de la campanya, el divendres 26 d’abril, la xifra de diners recaptats no superava en cap cas els 18.000 euros. Ho sé perquè em va cridar l’atenció. De fet, en aquell moment vaig pensar que el projecte ho tenia molt just per assolir la xifra desitjada en el termini establert. Però sorprenentment, i contra tot pronòstic, en tornar del cap de setmana llegeixo al diari que la campanya del Verkami de Pedralbes ja havia assolit l’import que s’havia proposat. Un augment de 7.000 euros així de cop, en només dos dies?

Import definitiu recaptat amb la campanya

Els moviments dels mecenes són imprevisibles, és cert, però aquesta crescuda sobtada resulta especialment sospitosa. I crec que l’explicació més lògica és que l’Ajuntament o el MUHBA, en veure que hi havia el perill de no assolir la xifra desitjada, van decidir incorporar al projecte de Verkami els diners necessaris per garantir que se superava la recaptació mínima. Segurament tenien una aportació extra a la recambra que esperaven incorporar en cas que fos necessari. Aquesta possibilitat està contemplada i acceptada dins de la normativa de la plataforma Verkami. En aquest sentit, doncs, res a dir. De fet, em sembla bé que es garanteixi que les aportacions compromeses no es perdin, que és el què passaria si no s’arribés a mínim. En qualsevol cas, però, no deixa de ser un nou greuge comparatiu amb altres projectes que només compten amb els diners dels petits mecenes per poder tirar endavant.

Detall de la normativa sobre la recepció de diners fora del projecte

Si realment va anar així, el moment triat no devia ser casual. Segurament els responsables del projecte devien pensar que hauria quedat lleig assolir el repte a l’últim moment, i per això van preferir culminar la xifra uns dies abans que acabés el termini. Així es podia informar la premsa d’aquesta novetat i, de pas, es propiciava que la campanya tornés a sortir als mitjans, tot animant la participació a darrera hora, tal com sembla que va ser. Segurament alguns lectors pensaran que sóc un malpensat. Però hi ha alguns detalls que no acaben de quadrar. Com aquesta aportació de 6.000 euros “Especial Empreses” d’un apartat que d’entrada no existia, com posa de manifest el dossier de premsa de la campanya, i que està clar que s’hi ha acabat incorporant ad hoc. Potser el que resulta més estrany és que aquesta aportació es presenti com una “donació pura i simple al projecte”. Almenys a qui l’ha fet (sembla que l’empresa Hewlett Packard) el podien premiar amb el mateix que donaven per a l’aportació de 2.000 euros, no? No s’entén que una xifra tan elevada no obtingui recompensa, que es faci a canvi de res.

L'aportació extraordinària de 6.000 euros

Sóc conscient que m’ha sortit un text molt crític. No voldria que se’m malinterpretés. En cap cas vull esmenar el conjunt de la iniciativa, al contrari. Crec que propostes com aquestes són molt valuoses i que no haurien de ser una excepció. Ja hem comentat abans els aspectes positius que pot tenir. Però no he volgut obviar l’anàlisi dels detalls que no m’han agradat i que considero que entelen una mica la voluntat de transparència exposada inicialment. Tot i així, crec molt en el projecte i per això jo també puc dir, amb orgull, que sóc un dels 224 mecenes que han finançat la restauració de la capella de Sant Miquel. Ara bé, també puc entendre la postura d’aquells que no s’hi han volgut sumar perquè no ho han acabat de veure clar, o perquè pensen que hi ha altres projectes que necessiten molt més la col·laboració i l’aportació dels petits mecenes. Vosaltres cap a quin costat us decanteu?

Advertisements

19 pensaments sobre “Encerts i desencisos del micromecenatge de Pedralbes

  1. Hola, no tinc relació directe amb Verkami (excepte que conec el projecte i algunes de les persones que hi ha al darrere) ni l’Ajuntament (Déu me’n guardi!)… però crec que puc donar algunes respostes als dubtes que tens:

    1) Sobre la campanya de publicitat. Com bé indiques, la campanya de micromecenatge no tenia com a objectiu principal aconseguir fons per finançar el procés de restauració, sinó més aviat difondre el patrimoni entre la ciutadania a banda d’aconseguir una empatia per part de la gent que s’hi sentís més implicada. Si aquest objectiu et sembla lloable, té sentit que es realitzi una campanya institucional de publicitat, ja que al cap i a la fi és el principal mètode que hi ha actualment per arribar a un públic no especialitzat. Els articles sobre el projecte que es varen publicar als diaris en iniciar la campanya segurament només van ser llegits pels que ja tenien un interès en el tema i, segurament, ja coneixien l’existència i la importància de la capella de Sant Miquel.

    Si el problema es el cost de la campanya… bé, hi ha la possibilitat que la campanya no hagi costat “res”. No conec els detalls concrets de com s’ha contractat, però si estic al cas que les institucions públiques tenen dues formes de contractar publicitat:

    a) Una campanya específica separada de la publicitat institucional que contínuament ens bombardeja
    b) La publicitat institucional, que es contracta per períodes llargs i varia en funció de la moto que s’hagi de vendre en cada moment.

    La publicitat del tipus a) pràcticament només s’utilitza quan hi ha eleccions i l’ajuntament de torn ha de fer publicitat per al partit de l’alcalde pagada amb fons públics… allò de l’obra feta, que bons som i la Barcelona és bona si la bossa sona. La resta de publicitat és del tipus b). L’ajuntament contracta a començament d’any un nombre concret d’impressions i les va omplint amb les campanyes que correspongui.

    Si, com m’imagino, la publicitat de la campanya és del segon grup, aleshores no ha costat res. Han agafat unes quantes impressions de la bossa que tenen contractada i les han omplert amb els anuncis de Pedralbes. Si aquesta campanya no s’hagués fet, aleshores les impressions haurien estat d’una campanya d’esport de risc (caminar per les voreres de Ciutat Vella amb uns quants ciclistes fent eslàlom o coses per l’estil).

    2) Sobre l’increment de la campanya de cop… Una de les coses bones de Verkami és que les aportacions són públiques (les pots veure a http://www.verkami.com/projects/4904-restaurem-els-murals-de-la-capella-de-sant-miquel/backers). En aquest cas concret, cap al final de la campanya hi varen haver unes quantes aportacions institucionals: HP va donar 6.000 euros, Deloitte i la Fundació Abertis 1.000 euros…). Això explica l’increment de cop cap al final.

    Mirant la relació de mecenes, si que es veu com els Amics del Monestir han fet unes quantes aportacions per separat que, en total sumen 2.100 euros. Per l’experiència d’amics que han fet projectes aquesta mena d’aportacions generalment són de gent que “no es refia” de pagar per Internet i dóna els diners en mà… o bé aportacions que necessiten una factura (o altres situacions més o menys estrambòtiques).

    També hi ha una altra opció: si veus que el projecte està a punt d’arribar al final i falten pocs diners, el propi interessat pot creure convenient fer una aportació pel seu compte per tal de garantir assolir l’objectiu. Potser no és elegant, però tampoc no ho criticaria.

    En fi… perdona el rotllo que t’he deixat 😦

  2. Per cert, la donació de 6.000 euros si que té una recompensa: en ser una donació pura i simple amb finalitat cultural, l’empresa donant té una deducció del 40% de l’import (1.200 euros)

    • Moltes gràcies pels teus comentaris Xavier!! Realment, resulten molt aclaridors i m’agrada conèixer un punt de vista clarament oposat al meu en alguns aspectes, enriqueix molt el debat que és el què volia. Sobre el que comentes, voldria fer algunes reflexions. Anem a pams:

      Pel que fa a la publicitat. No és cert que no costi res, no fotem!! Ara, el que sí que és molt probable és que, com tu dius, formés part d’uns espais contractats per l’Ajuntament per difondre temes d’interès del consistori i, en aquesta ocasió, optessin per incloure-hi aquesta informació. Tot i així, la coincidència en el mateix temps de tants bàners publicitaris en tantes webs diferents fa que no me n’acabi de refiar. El que tinc clar és que els diners no provenen en cap cas de l’àrea de cultura, sinó de la partida que l’ajuntament reserva a la publicitat institucional. En qualsevol cas, jo només dic que aquesta publicitat em desconcerta i em sembla contradictòria, però ja admeto que, dins un pla global de difusió del monument, i hagi a qui li pugui semblar coherent. A mi em va xocar, i això és el que explico aquí.

      D’altra banda, no estic d’acord que els bàners publicitaris siguin el millor mètode per arribar a un públic ampli. Una campanya ben feta a internet, intensiva i des de diversos fronts, considero que podria haver obtingut potser fins i tot més bon resultat a nivell de difusió. En qualsevol cas, com explico els faltaven les eines, la planificació i, segurament, també el temps i el personal per fer-ho.

      Segon tema: mecenes. Moltíssimes gràcies per indicar-me com consultar els mecenes, no ho havia sabut trobar tot i que ho havia buscat molt. No ho havia pogut consultar abans perquè pel què veig la consulta està limitada als que tenen perfil dins de Verkami, no és oberta al públic en general. Em sembla perfecte que el llistat de mecenes sigui públic, perquè ho fa extremadament transparent. Felicitats a Verkami per aquesta transparència!

      En qualsevol cas, la ‘descoberta’ de les aportacions corporatives demostra el que jo apuntava: que les previsions de participació eren massa optimistes i s’ha hagut de recórrer a una part de les partides de patrocini amb què es volia arribar, en total, a 75.000 euros. Si els ciutadans haguessin respost amb més entusiasme, dubto que aquestes aportacions empresarials s’haguessin inclòs aquí. Que ho facin em sembla perfecte, jo no ho critico: ja dic que sabria greu que es perdessin les aportacions compromeses. Només dic que no totes les persones o entitats que aposten per Verkami estan en disposició de fer aquestes aportacions extra, i per això hi ha projectes que no finalitzem amb èxit.

      En fi, jo també m’he passat de llarg amb la resposta, igual que amb el post! Moltes gràcies per escriure. Si vols, ho podem seguir debatent!! 😉

  3. Molt bon post, Martí. Estic completament d’acord amb tot el que comentes, i també amb alguns dels arguments sobre la publicitat que comenta en Xavier. I penso que, si efectivament la campanya de banderoles no ha costat res (és un dir), el que sí té cost (al meu parer, elevat) és la imatge que Pedralbes/MUHBA/Ajuntament han projectat de cara a la galeria. Un projecte de micromecenatge ha de tirar endavant pel propi projecte, no per la publicitat que hi facis. I es pot difondre la iniciativa per canals a cost quasi zero, com bé comentes. A mi em va grinyolar per exemple el cas del Louvre, on van fer una súper microsite, que per l’aspecte deuria haver costat molts calers. Però clar, en aquell cas estàvem parlant d’un recapte de molts euros per poder comprar les figuretes, i el cost de la microsite en comparació deuria ser mínim. Però en tot cas, grinyolava (tot i que “gràcies” a això vam poder gaudir d’un projecte digital preciós, tot s’ha de dir). Salutacions i gràcies per la teva aportació!!

    • Yrene, m’imagino que parles de la darrera campanya del programa “Tous Mécènes” del Louvre.
      La magnífica ‘microsite’ (aquí: http://tousmecenes.fr/LesDeuxIvoires/acquisition_ivoires/#/home) i el magnífic ‘teaser’ (aquí: http://tousmecenes.fr/LesDeuxIvoires/acquisition_ivoires/#/bonus) és pot considerar comunicació low cost, ja que ocupa espais propis del museu (no comprats).
      Òbviament té un cost (una empresa externa l’ha desenvolupat, l’Studio Demarque: http://www.studiodemarque.com/#/portfolio/louvre), però és que, en aquest cas, el projecte s’adreçava de forma integral a grans (empreses i fundacions) i petits donants.
      Val molt la pena veure tot el programa de mecenatge del Louvre (http://www.louvremecenat.fr/#/cle) i el seu històric (http://www.louvremecenat.fr/#/projets).
      Cap museu d’aquí es pot equiparar amb un museu com aquest i un univers de potencials donants com el de França, però sempre serà un cas de bones pràctiques més proper que allò que es fa al món angloxasó.
      Salut!

      • Bé, abans que algú/alguna vingui amb el “Bic” vermell, sí, efectivament, la meva resposta anterior té un parell d’errades ortogràfiques.
        Una, deguda a la meva incapacitat neuronal (pensar i escriure alhora és difícil per a un home).
        L’altra, un recurs absolutament volgut, en sintonia amb les meves fílies i fòbies.

      • Moltes gràcies pels vostres comentaris, Yrene i Santos!!!

        Sobre aquest cas, cada vegada tendeixo a pensar més que el que grinyola no és tan la publicitat institucional en si, tot i que continuo pensant que no és la més adequada per un Verkami, sinó el fet que no s’hagi estat clar i transparent d’entrada respecte aquest assumpte. Si en la roda de premsa i en la nota on s’informava de l’inici de campanya haguessin explicat clarament com pensaven orientar la difusió del micromecenatge segurament no m’hagués despertat tantes suspicàcies. Hi podien haver dit, per exemple: “Coincidint amb la campanya de Verkami, l’àrea de comunicació de l’Ajuntament farà una campanya de difusió de la iniciativa a través de bàners en diaris digitals i de banderoles que assumeix el departament de difusió de l’Ajuntament i que suposen un cost mínim per al consistori”. Incloent-hi una frase així no contentaries a tothom, perquè hi hauria qui continuaria pensant que és inadequat, però hagués resultat més transparent i més honest.

        Gràcies!!! 😀

      • I sí, certament, Santos, microsites extraordinàries com aquestes deixen clar que no ens podem equiparar amb França ni amb el món anglosaxó. En el cas francès, tot i que hi ha moltes coses que podem criticar, crec que una de les coses que hauríem d’importar és el seu orgull i compromís amb la cultura. Potser a vegades es passen d’orgullosos i tendeixen a l’autocomplaença, però aquest orgull reforça el paper dels museus en la societat, fa que se sentin més legitimats.

  4. Hola nanit!
    (com promés l’he llegit, malgrat que és un post superkilomètric i ple de dades!)
    Hi estic d’acord en moltes coses però en d’altres discrepo, i ara les comentaré, també perquè la meva feina està molt relacionada i (acostumada) a aquests temes de campanyes publicitàries en l’àmbit d’administració pública local, a veure si puc aportar més llum al tema:

    1. El mite del micromecenatge: és una fórmula fantàstica, ok, però s’ha desvirtualitzat una mica i ara m’explico: en temps de crisi i per manca d’ingressos, es recorre al micromecenatge per ajudar a tirar endavant els projectes, d’acord. Primer aclarir que no s’ha inventat la sopa d’all (les quotes dels ateneus o per tirar endavant projectes com L’Avenç són exemples històrics del mateix, però en versió 1.0); segon, em sembla bo aquest recurs si és per apropar els ciutadans a fer una mica seves les creacions o a crear consciència del patrimoni comú com pot ser aquest cas; tercer, no em sembla encertat que una institució pública que ingressa impostos engegi una campanya d’aquest tipus, està demanant doble finançament als ciutadans o s’està apuntant a una ‘moda’ perquè queda modern, i en canvi sí m’hagués semblat be que aquesta campanya l’hagués liderat alguna institució de la societat civil vinculada amb el monestir (tipus amics del monestir, que no sé si existeix).

    2. Un museu públic pot perfectament engegar una campanya d’aquesta mena i combinar-la amb una campanya de difusió als mitjans, sí, no ho veig pas incompatible i sempre serà un reforç (si pots, i si tens els recursos econòmics -si hi calen- o humans), malgrat que ara el micromecenatge s’identifiqui més com a fòrmula gairebé online, que no és ben bé així, hi ha moltes altres maneres actuals que s’estil.len també fora de la xarxa. Després d’acord amb un dels companys que ho han comentat, no sempre una campanya de publi online i offline val diners: pots crear fórmules d’intercanvi d’espècies (tu m’ofereixes això i jo a canvi et cedeixo espai a la meva publi i/o programa), i molt sovint no val diners, jo estic cansada de fer-ho 🙂
    O com també deien, pots agafar com a institució grans packs de promo acordada amb el mitjà i repartir-la com vulguis al llarg de l’any… i seguramente et pot sortir molt més econòmic que invertir en cartellística! (i aquí sí parlariem de diners)

    3. Sí, segurament el Reial Monestir de Pedralbes i el MUHBA són les dues institucions a qui els corresponia assumir el lideratge de difusió però estan dins el paraigües d’una institució pública més gran -l’Ajuntament Bcn- que disposa d’un departament de Comunicació amb una segurament política d’estratègia comunicativa molt centralista que ‘capa’ l’excés (segons ells) de xarxes i altres mecanismes de difusió que serien de natural ús, i el control el porten ells (a excepció del Picasso i poc més). I malgrat tot, l’ICUB és una institució privilegiada perquè disposa dels seus propis equips de comunicació i premsa que alhora estan controlats per l’equip de comunicació institucional… I això és una petita sort per a ells malgrat els límits (que un Dept. de Cultura tingui els canals que te), perquè malauradament la majoria de Dept. de Cultura i museus locals municipals patim quotidianament aquest ‘corsé’ institucional corporatiu del qual ben poques vegades ens podem escapar….

    I si arribo a saber que això ‘s’allargava’ tant, en feia un post! ;D

    • Carme, tens tota la raó amb allò de la història prèvia en format 1.0 de bona part d’allò que fem ara. Hi ha tantes coses que alguns creuen invent recent i realment són més antigues que la roda (o la sopa d’all!).
      Però queda tan modern parlar de CM, content curators…

  5. No sé si la categoria de ‘remix’ inclou intentar passar per nou allò vell? Ara bé, si estic segur que perquè la cosa funcioni, el ‘remix’ ha d’utilitzar la llengua de Shakespeare.

    • Hola!

      Sí, és cert que no està res inventat i que les subscripcions populars tenen dècades d’existència. ‘La vicaria’ de Fortuny, per exemple, es va adquirir fa uns cent anys d’aquesta manera. Però precisament el que té d’innovador el micromecenatge de Verkami és aquesta possibilitat de difusió a través de les noves plataformes de comunicació que suposen les xarxes socials. És per això que trobo especialment flagrant i contradictori que s’impulsi aquesta campanya a Verkami però, alhora, s’usin els mètodes per difondre-la que serien propis de dues dècades enrere.

      Respecte al que dius de la centralització de l’ICUB i que és una institució privilegiada… doncs realment, queda encara més clar que han tingut molt poc interès en difondre aquesta iniciativa. Potser fer-ho va ser idea de l’equip del MUHBA o del Museu-Monestir i a ells no els semblava bé o no s’hi han sentit prou involucrats. En qualsevol cas, la difusió que n’han fet és realment molt justa i clarament millorable, tenint en compte que era l’únic canal que tenien els organitzadors de la campanya a Facebook i Twitter.

      Moltes gràcies pels vostres comentaris!!! 😀

  6. Hola a tots!
    A mi també m’agradaria opinar sobre aquest tema, que trobo molt interessant, i també expressar alguns dubtes o visions que no acabo de compartir. Com la Carme, i com a professional de la comunicació, dono per suposat que una campanya de comunicació sempre té costos (econòmics o humans, que en el fons també són econòmics, perquè bé que acabem pagant amb diners els treballadors). I que aquests costos no són en va, sinó que revertieixen en positiu, en forma de retorn, al resultat final de la campanya de Verkami (és a dir, fent-la arribar a més fent i fent que més persones s’interessin a col·laborar-hi, que és del que es tracta).
    M’ha sobtat en primer lloc aquesta diferenciació entre el que aquí anomeneu ‘publicitat’ (bànners, banderoles, etc), i la difuió en xarxes socials: per a mi tot junt forma part de l’estratègia comunicativa, i tot té uns costos: els bànners, banderoles o microsites (et cedeixen l’espai o no), i la difusió en xarxes socials: perquè recordem que, tot i que el Twitter sigui gratis d’utilitzar, les hores de la persona que pensa l’estratègia comunicativa i la porta a terme (fent la difusió, creant comunitat, etc) sí que són un cost, i molt ben invertit, diria jo. Tan ben invertit com el de l’anomenada aquí ‘publicitat’. En aquest cas concret que explica el Martí en el post, crec que justament per la manca de perfils propis en xarxes socials i també per ‘ho haver sabut aprofitar els recursos disponibles’, de les xarxes socials, s’ha fet més ènfasi en la vessant ‘publicitària’ de la comunicació. Jo no li veig cap problema ni em grinyola en absolut, només penso que és una pena que no s’hagi tret més partit de les xarxes socials, de les que sóc una gran defensora.
    Per no allargar-me més, no entraré en altres debats (també interessantíssims) que heu anat plantejant, però sí que faré un petit apunt sobre el tema de la novetat del crowdfunding. Aquest cop no com a professional de la comunicació, sinó com a llatinista: nihil novum sub sole, companys, ja ho deien fa dos mil anys! 😉

    • Hola Mariona!!! Gràcies pel teu comentari!!

      Crec que tens molta raó a l’hora de reivindicar que banderoles/bàners i la difusió a les xarxes socials formen part de la mateixa campanya de difusió i de comunicació, i és cert que, segons com llegeixes el post, pot semblar que les presento com si fossin dos canals incompatibles o oposats. Potser m’he equivocat en la terminologia. El que en certa manera contraposava era la forma de difusió “tradicional” de la 2.0. I és cert que totes tenen cost, tot i que crec que en el segon cas és molt menor.

      En qualsevol cas, tot i que a mi em va xocar veure els bàners, ja admeto al text que tampoc tinc clar que aquest recurs comunicatiu sigui inadequat. De fet, si realment ha estat concebut com una estratègia global (difusió tradicional + 2.0), es pot considerar com un projecte de comunicació coherent que busca arribar als possibles mecenes “atacant” des de tots els fronts.

      De totes maneres, crec que sí és censurable el nivell de la difusió a les xarxes socials, que realment és molt de mínims. En aquest àmbit, crec que la campanya, a més d’escassa, ha estat massa unidireccional. No s’hi aprecia una voluntat de comunicació, de feedback, ni massa interès per buscar la col·laboració i la implicació dels usuaris de Twitter que hi poden estar interessats. I això que hi ha un bon nombre de perfils vinculats al patrimoni!
      En fi, de cara a futures iniciatives similars m’atreviria a suggerir-los que tinguessin més en compte les xarxes socials i hi planifiquessin una campanya més ambiciosa i més intensa. 😛

  7. Retroenllaç: Encerts i desencisos del micromecenatge de Pedralbes | FÒRUM DE LES ARTS I DEL PATRIMONI

  8. Retroenllaç: Micromecenatge i inversió tradicional | Paisatges Culturals

  9. Retroenllaç: El paper del microfinançament en l’àmbit del patrimoni, per Vàngelis Villar | Cafès de patrimoni

  10. Retroenllaç: PATRIMONI EN TEMPS DE GUERRA AL REIAL MONESTIR DE PEDRALBES | CARMΣMIX l'estraperlista

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s