La col·laboració entre museus i empreses: l’exemple del MNAC

Sala dedicada a la restauració de 'La conversió de sant Pau'Fins al 13 de gener el MNAC exposa en una de les seves sales el balanç de resultats d’una fita singular: la recuperació d’una pintura del fons del museu que, gràcies a un acurat estudi i una profunda restauració, s’ha revelat com una peça important de Juan Bautista Maíno (1581-1649), pintor espanyol del Segle d’Or que va contribuir a difondre l’estil naturalista de Caravaggio a la península Ibèrica. Més enllà del contingut expositiu i del feliç desenllaç que s’hi explica, l’operació és rellevant i singular, sobretot, per la manera com s’ha sufragat: la Fundació BNP Paribas ha patrocinat la restauració i n’ha assumit íntegrament el cost, de 30.000 euros. La xifra, força elevada, s’explica pel mal estat en què es trobava la pintura, que havia patit fins i tot els efectes d’un incendi. Sense aquesta ajuda decisiva, el procés de recuperació hauria estat molt més llarg o, fins i tot, podria haver quedat congelat a l’espera de disposar del finançament necessari. La conversió de sant Pau, títol de l’obra recuperada, esdevé, així, tot un model de bones pràctiques i un exemple a seguir en la relació entre museus i empresa, en la col·laboració necessària entre institucions públiques i món privat. Es tracta, però, d’un cas insòlit o aïllat? Fins on arriba la implicació de les empreses i particulars en el finançament i l’impuls de museus, centres artístics i béns patrimonials?

Quan es parla de les mancances i handicaps del sistema català de museus, gairebé sempre sorgeixen queixes per l’escassa participació del món empresarial en el sosteniment econòmic dels centres públics i per les reticències o la poca predisposició que sovint mostren davant les peticions d’ajuda per a iniciatives concretes. Davant d’aquest panorama, gairebé sempre s’apunta l’esperada reforma de la llei de mecenatge com la solució definitiva que ha d’ajudar a dissoldre les resistències de les empreses. Una reforma, però, que no acaba d’arribar mai, perquè es debat en una eterna pugna entre el ministeri de Cultura i el d’Hisenda que sempre acaba guanyant qui té la clau de la caixa i la paella pel mànec. El retrat de la situació actual, però, és realment tan simple i la solució tan fàcil i evident?

Que el sistema català de museus, malgrat algunes excepcions, té una dependència estructural excessiva dels pressupostos públics és una realitat demolidora i indiscutible. També ho és que el percentatge de participació privada en el finançament de la majoria d’institucions no arriba en moltes, ni de lluny, al que s’hauria de considerar mínimament acceptable o desitjable. Però, és realment aquest panorama gaire diferent del que ofereixen la majoria de països europeus del nostre entorn? I amb això no pretenc treure ferro a la situació recordant que el problema és àmpliament compartit (el clàssic mal de muchos, consuelo de tontos). El que vull apuntar és que les mancances de la nostra situació no són conjunturals, sinó un problema de model i de fons.

Vestíbul del MoMA

És indubtable que la reforma de la llei de mecenatge és del tot imprescindible per intentar que la participació privada en els museus públics assoleixi uns percentatges una mica dignes, però no tinc tanta fe amb què aquest canvi aconsegueixi fer miracles. No perquè tinguem una llei més favorable la participació privada pujarà de cop als nivells tan envejables que té en els països anglosaxons i, molt especialment, als Estats Units. Perquè això pugui arribar a assolir-se algun dia caldria aplicar abans canvis importants al nostre model cultural i aconseguir que s’afiancessin amb èxit. La tradició filantròpica que tenen les empreses als EUA no ha sorgit d’un dia per l’altre. Per tant, encara que una reforma adequada de la llei pugui fer augmentar de manera significativa les donacions, les institucions públiques hauran de continuar buscant fórmules més o menys imaginatives per obtenir nous recursos. I davant de la greu crisi d’ingressos actual, és molt probable que aquestes fórmules siguin cada vegada més heterodoxes i puguin arribar a superar, més d’una vegada, les línies vermelles d’allò que avui considerem admissible en un museu. Espereu i veureu.

D’altra banda, el relat que hem anat perfilant fins ara no té en compte els canvis revolucionaris que poden aportar en aquest panorama la nova societat digital i les xarxes socials. I com alerta Xavier Fina en aquesta entrevista al diari Ara, perquè la reforma de la llei de mecenatge sigui realment útil hauria de contemplar les noves formes de finançament que han sorgit darrerament, com el micromecenatge o crowdfunding, una manera molt efectiva de sufragar projectes culturals al marge dels sistemes de finançament tradicionals a la qual ja s’han apuntat alguns museus petits, com és el cas del Museu Abelló de Mollet.

Malgrat tots els peròs, i tant si és amb llei de mecenatge com sense, si volem ser justos hem de reconèixer que la participació privada en el finançament dels nostres museus i el nostre patrimoni, tot i que potser no mostra una vitalitat tan gran com en altres països, té una llarga tradició a Catalunya i ha donat alguns resultats especialment brillants en els últims anys. Des d’un punt de vista històric, sovint oblidem que, a part de l’importantíssim llegat de Francesc Cambó al MNAC o el de Pablo Picasso a Barcelona, dues de les col·leccions més destacades del nostre país, una de les quals té la categoria de Nacional (el Museu de Montserrat i la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer), són fruit gairebé exclusivament de la iniciativa privada, encara que estigui inspirada per la devoció a un amic, en el cas del museu de Vilanova, o per la caritat cristiana, en el cas de Montserrat. Això pel que fa als llegats històrics. Però és que des del punt de vista actual el balanç tampoc no és gens dolent. Tot i que potser és cert que els museus nacionals no han rebut tota l’atenció que mereixien de part d’empreses i particulars, de la iniciativa privada han sorgit tota una sèrie d’institucions que avui ja són fonamentals per entendre i valorar l’actual panorama artístic i museístic català: Fundació Miró, Fundació Antoni Tàpies, Museu Egipci, Fundació Godia, Fundació Suñol, Fundació Vila Casas, etc.

D’altra banda, també seria molt injust no reconèixer que, malgrat les limitacions i els escassos beneficis fiscals, des dels museus públics també s’han aconseguit èxits rellevants en col·laboració amb l’empresa privada. Al MACBA, el treball silenciós i pausat de la Fundació MACBA ha assolit fites molt importants. L’últim èxit: l’acord amb la Fundació Han Nefkens per instaurar un nou premi internacional d’art contemporani que s’ha fallat justament aquesta setmana. Al mateix MNAC, l’operació de restauració de La conversió de sant Pau que ara s’explica a les sales no és un fet aïllat, sinó la culminació d’una sòlida trajectòria de col·laboració amb el món empresarial i els col·leccionistes privats que ha donat fruits molt substanciosos en els últims anys. Uns resultats que segurament no són del tot aliens al bon rendiment del servei de lloguer d’espais, amb la cobejada Sala Oval, que ha permès mantenir relacions estables i intenses amb moltes empreses.

'Disputa i arrest de santa Caterina'

© Museu Nacional d’Art de Catalunya

Coincidint amb l’arribada a la presidència de Narcís Serra, el MNAC va anar consolidant una xarxa de complicitats que ha permès al museu anar incorporant als seus fons un conjunt d’obres d’altíssima qualitat. La llista de les que hi han arribat a través de la dació en pagament d’impostos, la fórmula més utilitzada, és notable i inclou peces de tots els estils i períodes, des d’obres medievals com la pintura mural Disputa i arrest de Santa Caterina o una pradel·la atribuïda a l’escultor Pere Oller, fins a pintures modernistes de Ramon Casas com Interior del Moulin de la Galette o la famosa Ramon Casas i Pere Romeu en un automòbil, la dació de la qual no va estar exempta de polèmica per disputes familiars entre els donants. El museu, però, també ha utilitzat altres fórmules no definitives, com les cessions i dipòsits temporals, que no qüestionen ni canvien la propietat de les obres i, en canvi, permeten que tothom pugui gaudir-ne. El cas més paradigmàtic en aquest sentit ha estat el del Retrat de Thor Lütken, d’Edward Munch, prestat al museu pels descendents del retratat.

'Ramon Casas i Pere Romeu en un automòbil'

© Museu Nacional d’Art de Catalunya

En qualsevol cas, l’operació de col·laboració publicoprivada segurament més ambiciosa i profitosa que s’ha tancat fins ara al MNAC va ser el patrocini de la renovació de les sales de la col·lecció d’art romànic per part de la Fundación Mapfre. L’asseguradora va sufragar el cost total de la reforma, de l’entorn de 900.000 euros, a canvi que el museu li cedís una selecció de 60 peces d’altíssima qualitat per a una exposició insòlita sobre el romànic català a Madrid, on feia anys que no s’hi podia veure una mostra tan completa d’aquestes característiques. La restauració de La Conversió de sant Pau és, doncs, una aportació més dins d’una estratègia amb una trajectòria plenament consolidada.

El final feliç que suposa la recuperació de la pintura de Juan Bautista Maíno és, més enllà del seu finançament, el fruit d’un cúmul de cops de fortuna. La sort que va impedir que la peça no quedés completament destruïda en l’incendi que va patir el 1985. El pressentiment que Francesc Quílez, conservador en cap del Gabinet de Dibuixos i Gravats, va tenir en veure la pintura i intuir, malgrat l’estat de degradació que presentava, que es podia tractar d’una obra rellevant. I la sort també que el Museo del Prado dediqués una exposició monogràfica a Maíno l’any 2009, que incloïa justament un petit quadret de propietat privada que s’ha revelat com l’esbós preparatori per a la peça que ara s’exhibeix restaurada al MNAC. En veure aquest quadret, Quílez va lligar caps. Arran de l’exposició, a més, es van analitzar a fons els pigments utilitzats per Maíno, i gràcies als resultats aflorats per aquest estudi s’ha pogut confirmar l’autoria del pintor sobre La conversió de sant Pau. Aquesta peça constitueix, així, un bon exemple de com les exposicions fan avançar el coneixement sobre les obres i els períodes que analitzen.

Una altra imatge de l'espai sobre 'La conversió de sant Pau'Finalment, no voldria tancar aquesta entrada al bloc sense destacar el que per mi és el principal encert de la petita mostra sobre la pintura de Maíno que encara es pot veure al MNAC: el vídeo on s’explica el procés de recuperació de la peça. En poc més de quatre minuts, l’audiovisual resumeix les diverses vicissituds viscudes pel quadre i detalla, de manera molt amena i amb un ampli desplegament de recursos gràfics i visuals, els diferents passos seguits en el complex procés d’atribució i restauració de la peça. El gran mèrit del vídeo, que adjunto aquí per si no teniu ocasió de veure’l en el muntatge expositiu, és aconseguir fer clars i entenedors uns processos de treball que cada vegada són científicament més complexos i difícils d’explicar. De fet, no és casualitat que en molts centres de restauraició altament tecnificats hi treballin ja més químics que no pas historiadors de l’art. Amb aquest vídeo, l’Àrea de Restauració i Conservació Preventiva del MNAC enceta una interessant tasca pedagògica que ha tingut la seva continuïtat i culminació en l’exposició El Museu explora. Obres d’art a examen, que es pot veure actualment al museu i de la qual parlaré segur en aquest bloc més endavant.

Anuncis

Un pensament sobre “La col·laboració entre museus i empreses: l’exemple del MNAC

  1. Retroenllaç: Exposant la col·lecció (2): l’aposta pedagògica del MNAC | embadalits

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s