Exposant la col·lecció (1): les ceràmiques de Jacqueline

Entrada a l'exposició temporal del Museu PicassoLa crisi està portant els museus a focalitzar l’atenció sobre les seves pròpies col·leccions a l’hora de dissenyar les exposicions temporals. Ho comentàvem en l’entrada del mes passat sobre les exposicions en temps de crisi i es pot constatar fàcilment analitzant els programes d’aquesta temporada dels principals museus públics de Catalunya. Òbviament, en major o menor mesura els fons propis sempre han tingut presència en les mostres temporals, però mai com ara no havien assolit un protagonisme tan gran en les propostes expositives.

Muntar una exposició temporal formada fonamentalment per peces pròpies té moltes virtuts i avantatges, però el més important en els temps que vivim és que permet rebaixar dràsticament el cost de la mostra, ja que implica reduir al mínim les despeses en transport i assegurança de les obres prestades, que en la majoria dels casos constitueix la partida més onerosa. Tot i així, aquest model expositiu és també molt arriscat, ja que una part del públic pot considerar-lo poc atractiu. Així, l‘èxit o el fracàs d’aquest tipus de propostes queda totalment supeditat al difícil repte d’aconseguir fer interessants i atractives unes obres que no són noves i que, en molts casos, és possible que ja siguin àmpliament conegudes pels visitants potencials de l’exposició.

Per veure els diferents camins escollits pels museus catalans a l’hora de presentar els seus fons sota un prisma nou, encetem una sèrie de posts on analitzarem les propostes expositives dels grans museus públics d’art de Barcelona. Comencem pel Museu Picasso, on fins l’1 d’abril s’hi pot visitar la mostra Ceràmiques de Picasso. Un regal de Jacqueline a Barcelona.

Vitrina amb tres de les ceràmiques

Foto: Caterina Barjau Dachs. © Museu Picasso Barcelona

El 2 juny de 2012 va fer 30 anys que Jacqueline Roque, la segona esposa i última companya de Pablo Picasso, va donar 41 peces de ceràmica fetes per l’artista a la ciutat de Barcelona. Una part significativa d’aquestes obres s’ha exposat sempre a les sales de la col·lecció permanent, però feia vint anys que no s’exhibien totes de manera conjunta. El museu, per tal de commemorar l’aniversari de la donació, ha decidit tornar a exposar íntegrament les ceràmiques de Jacqueline en un nou muntatge expositiu de caràcter temporal comissariat per Marilyn McCully i Michael Raeburn. A més de dissenyar la mostra, aquests dos reconeguts experts en Picasso també han actualitzat el catàleg de ceràmica del centre. L’exposició, a més, vol ser la primera d’una sèrie que homenatjarà totes aquelles persones que han participat en la creació i enriquiment del Museu Picasso, aprofitant que la institució celebra enguany els seus 50 anys.

No és la primera vegada que el Museu Picasso de Barcelona dedica una exposició a obres de la seva col·lecció on aquestes hi esdevenen les principals protagonistes. De fet, un dels principals objectius de l’equip del museu en els darrers anys ha estat impulsar la relectura dels fons i l’estudi en profunditat de les peces més destacades. Fins ara, el principal fruit d’aquesta línia d’actuació ha estat el display Ciència i Caritat al descobert, una exposició de petit format instal·lada dins les sales de la col·lecció permanent on es presentaven els resultats de les darreres recerques sobre una de les obres emblemàtiques de la col·lecció, Ciència i Caritat. La pintura apareixia acompanyada de llenços d’altres autors de temàtica similar, fet que permetia a l’espectador entendre molt millor el context creatiu de l’obra. Aquesta voluntat de contextualització també era present a Vinyetes al front, una mostra més ambiciosa que es va poder veure a les sales d’exposició temporal i que girava a l’entorn de dos aiguaforts titulats Somni i mentida de Franco, també pertanyents als fons del museu.

Ceràmiques de Picasso va un pas més enllà respecte dels precedents esmentats, ja que és la primera vegada en els darrers anys que una exposició constituïda gairebé exclusivament per obres de la col·lecció s’exhibeix a les sales reservades per a les mostres temporals. Partint de l’efemèride de la donació, l’equip del museu ha sabut treure profit d’un dels principals handicaps que pateixen totes les grans institucions: la impossibilitat d’exposar totes les obres de qualitat de la col·lecció, ja sigui per la manca d’espai físic a les sales o per la voluntat de no saturar visualment els visitants. L’ocasió s’hi prestava i aquest era, sens dubte, el moment més oportú per tornar a exhibir íntegrament les ceràmiques de Jacqueline.

Sala de la permanent on es troben habitualment les ceràmiques

Foto: Cristina Martín. © Museu Picasso Barcelona

L’exposició també té també la gran virtut de focalitzar l’atenció sobre unes peces que no acaben de lluir del tot en el discurs expositiu de la col·lecció permanent. Tot i estar situades en una de les sales més boniques del museu, amb llum natural i vistes a la galeria d’arcs gòtics del Palau Aguilar, el fet de trobar-se al final del recorregut i en una zona que no és de pas obligat per accedir a la sortida fa que molts visitants no s’hi entretinguin o passin de llarg. En aquest sentit, doncs, és un gran encert que aquesta exposició hagi tret la pols als fons d’obres del centre per atorgar el protagonisme que mereix a un conjunt ceràmic certament excepcional. I encara ho és més que aprofitant l’ocasió s’hagi aprofundit en l’estudi de les peces i en el coneixement de la història del museu, gràcies a la detallada reconstrucció que ha fet Margarida Cortadella sobre com va anar el procés de la donació.

El contigut i el disseny expositiu

El muntatge de Ceràmiques de Picasso crida l’atenció per la seva extraordinària simplicitat, tant des d’un punt de vista conceptual com en l’aspecte museogràfic. En accedir a la gran sala on s’ubiquen totes les obres, el visitant pot veure d’entrada un petit àmbit introductori on s’exposen les úniques peces que no formen part dels fons del museu. Aquest espai de preàmbul introdueix visualment la figura de Jacqueline en la mostra i ens explica l’íntima vinculació de Picasso i la seva última musa amb l’art i l’ofici de la ceràmica.

Jacqueline asseguda en una butaca

Foto: Artmagazine © Successió Pablo Picasso, VEGAP, Madrid 2012

Una peça excepcional presideix la zona introductòria i també el conjunt de la sala: la pintura Jacqueline asseguda en una butaca. No conec tots els retrats que Picasso va fer de la seva última companya, però la presència i la força extraordinàries d’aquesta obra permeten assegurar que els comissaris no podrien haver trobat una imatge millor per evocar el record de Jacqueline. Asseguda en una butaca que més aviat sembla un tron, amb un posat seriós i alhora solemne, la segona esposa de Picasso observa amb atenció alguna cosa que es troba a la seva dreta. L’enginyosa disposició d’aquesta peça en el muntatge expositiu fa que la mirada penetrant de la retratada es retrobi amb les vitrines on s’exposen les ceràmiques que ella va regalar a la ciutat. La Jacqueline del quadre sembla supervisar la instal·lació de les seves obres mentre convida els visitants a seguir la direcció que ens indiquen els seus ulls.

Sala on s'exposen les ceràmiques de Jacqueline

Foto: Caterina Barjau Dachs. © Museu Picasso Barcelona

El nucli central de la mostra està constituït exclusivament per les 41 peces de ceràmica donades per Jacqueline. Les obres s’exposen dins de quatre potents estructures arquitectòniques que omplen totalment la sala. Cada caixa conté quatre vitrines independents on les ceràmiques es disposen agrupades segons les seves afinitats tècniques, temàtiques o tipològiques. Es percep que l’equip de muntatge ha procurat no descuidar cap detall, i s’ha esforçat per garantir una visió òptima de les peces que destaqui i faci lluir totes les seves qualitats plàstiques i formals. Vegem algunes virtuts de la instal·lació:

  • L’ús de vitrines independents evita que l’exposició es converteixi en una successió monòtona de peces, i el fet d’agrupar les ceràmiques per afinitats ajuda a comprendre una mica millor la diversitat i la singularitat del conjunt d’obres que conformen la donació.
  • Curiosament, aquestes grans caixes tancades aproximen molt l’obra al visitant, que pot contemplar les ceràmiques a l’alçada dels ulls i des d’una distància molt curta sense que les peces perillin en cap moment. L’únic inconvenient que hi trobem és que algunes de les obres més volumètriques no es poden contemplar en la seva totalitat, ja que no es poden rodejar i el fons de les vitrines és opac. Això impedeix veure bé alguns dels detalls decoratius. Per tant, el muntatge expositiu funciona millor amb les obres planes, com els plats i les safates, que amb les de volum rodó, com les olles.
  • La il·luminació, en general, està molt aconseguida. El fet de situar les obres en vitrines autònomes permet tractar cada grup de peces de manera individualitzada i ajuda a controlar millor els reflexos. Els petits focus fan lluir les ceràmiques: en ressalten les textures i els vernissos, els ressalts i els solcs, sense enlluernar ni les obres ni els visitants, tot i que no poden evitar la presència d’algunes ombres.

El bon disseny expositiu, impactant, atractiu i eficient, garanteix que els visitants  gaudeixin i s’entretinguin observant les ceràmiques exposades, tant les que el públic segurament ja coneixia i ara redescobreix (com les magnífiques Cursa de braus i peix o Mussol), com d’altres que encara no havia tingut ocasió de veure i que li sorprendran per la seva bellesa, qualitat i originalitat (a mi em van atraure poderosament l’Eriçó de mar sobre fons blau i els rostres pertorbadors dels plats dels anys 60).

Detall d'una de les peces que s'exposen

Foto: Caterina Barjau Dachs. © Museu Picasso Barcelona

L’espectacularitat de la instal·lació arquitectònica, però, no impedeix que un part dels visitants es puguin quedar amb ganes de veure més i/o, sobretot, amb ganes de saber més. La contemplació de les ceràmiques genera preguntes, interrogants sobre el seu procés creatiu, per a les quals no trobarem cap resposta en el muntatge expositiu: per què Picasso escull aquests formats ceràmics? Per què cultiva aquestes temàtiques i no unes altres? I, sobretot, quin és el procés de treball? Com s’executen les diferents peces? És cert que al vestíbul d’entrada hi trobem un petit text introductori que ens proporciona algunes nocions bàsiques sobre el contingut de la mostra, però el que s’hi diu és insuficient perquè el públic entengui l’evolució de les ceràmiques de Picasso o pugui diferenciar bé les diferents tipologies i períodes creatius. Alguns aspectes apareixen explicats d’una manera tan sintètica que és impossible d’entendre. Què és una empreinte originale? Jo no ho vaig aclarir fins que vaig llegir el que se’n deia al web de l’exposició i al catàleg. És evident que qui vulgui resoldre dubtes com aquest pot accedir fàcilment a la informació un cop fora de la mostra, però això no ens estalvia una certa desorientació informativa mentre som dins.

L’element més important d’una exposició són les peces que s’hi exhibeixen. Això ningú no ho posa en dubte. Però una mostra tampoc no hauria de ser simplement un aparador d’obres, ha de proporcionar una mínima informació perquè el visitant pugui comprendre què està veient i quins significats i lectures té. Què costava, a Ceràmiques de Picasso, incloure d’alguna manera els textos també breus però molt més entenedors que trobem al web de l’exposició? Si no es volia alterar l’enlluernadora imatge arquitectònica de la sala, totalment blanca, es podien haver inclòs codis QR al costat de cada vitrina que ens portessin a l’explicació en línia de cada grup de peces, com ja s’ha fet ja alguna vegada en exposicions d’art a Barcelona. Així, qui vol saber-ne més obté una resposta fàcil i ràpida, i qui només vol gaudir de les obres simplement passa de llarg.

Una agradable sorpresa final

Jacqueline llegint (MPB-70.275)

Foto: Museu Picasso Barcelona.
© Successió Pablo Picasso, VEGAP, Madrid 2012

Just quan surts de la sala, molt satisfet del que has pogut veure però pensant que la teva capacitat d’observació encara no està esgotada, et topes amb una magnífica sorpresa: una espècie d’epíleg o segona part de l’exposició on s’exhibeixen un conjunt de litografies i linogravats on Picasso ha retratat Jacqueline. Aquesta mostra, gairebé “clandestina” perquè no se’n diu res a l’entrada de l’exposició de ceràmiques i no té fullet propi (només se’n parla en una entrada al bloc del museu), reuneix un conjunt molt interessant d’obra gràfica dels fons del centre, procedent de la donació de Jaume Sabartés.

Potser per inesperada, aquesta segona exposició es descobreix i es gaudeix com si fos una joia oculta. La impressionant successió de retrats,  semblants però alhora molt diferents, ens va revelant nous matisos sobre el caràcter i el tarannà de l’última companya de Picasso. També ens proporciona molts indicis sobre la relació entre l’artista i la seva musa. Una relació que s’intueix intensa i tempestuosa, com realment va ser, tant en la mirada gèlida i severa de Jacqueline en els retrats de perfil en blanc i negre com en l’expressió buida i emmascarada, la deformació esperèntica dels rostres i els colors estridents i irreals dels retrats dels linogravats.

Cap de dona amb barret amb borles (MPB-70.269)

Foto: Museu Picasso Barcelona.
© Successió Pablo Picasso, VEGAP, Madrid 2012

Com a homenatge a Jacqueline, la galeria d’obra gràfica és un perfecte colofó de l’exposició de ceràmiques, ja que amplia la presència i el protagonisme que aquella mostra atorga a la seva donant. També posa en evidència, amb tanta o més força que l’exposició “oficial”, l’enorme potencial de les col·leccions que el museu conserva a les reserves. Segur que molts d’aquests gravats ja els havíem vist abans en altres exposicions, però agrupats aquí sota un mateix nexe temàtic adquireixen molta més força. Reunir-los i presentar-los conjuntament amb Ceràmiques de Picasso ha estat, doncs, un gran encert. Llàstima que, un cop més, el text introductori de la mostra ens doni tan poques dades artístiques i tècniques de les peces que s’hi reuneixen (Quina és l’aportació de Picasso al linogravat? Jo encara no ho he entès). I aquí no hi ha cap publicació que ens resolgui els dubtes. També és una llàstima que aquesta segona exposició de gravats no acompanyi la de ceràmiques fins al final. A diferència d’aquesta, només es podrà veure fins al febrer. Per això us recomano que aneu a veure-les totes dues com més aviat millor. Us queden quinze dies.

Notícies relacionades amb l’exposició

– La Vanguardia

– El Periódico

– Ara

– El País

Advertisements

6 pensaments sobre “Exposant la col·lecció (1): les ceràmiques de Jacqueline

  1. Bufa, una anàlisi ben completa! Em sembla que m’hi hauré de passar, per l’expo. El que no acabo de saber és si la segona expo sobre els retrats l’han “amagat” de forma expressa o bé no…

  2. Moltes gràcies Dani! Per llegir-lo i per arribar fins al final! Sí, aquest m’ha sortit un pèl massa llarg 😦

    Potser no s’ha publicitat la segona exposició per facilitar la difusió de la mostra principal: així pots dir que és una exposició de ceràmica i ja està. Però quan te la trobes així de sobte, sense saber-ho, pot donar la impressió de que és una cosa improvisada, no prevista.

    Sobretot, ves-hi abans d’acabar el mes! Així les veus totes dues! 😀

  3. Tot i que segurament he passat més temps per a llegir el post del que m’estaré per veure l’exposició (és broma) t’he de dir que m’has fet venir ganes d’anar-la a veure.
    Respecte al comentari que fa en Daniel sobre “l’altra exposició”, jo penso que no es tracta d’una altra exposició sinó que els comissaris deuen haver cregut convenient afegir a l’exposició principal un àmbit dedicat a la figura de la donant, per això no es promociona com una mostra a part.
    Pel que fa a la qüestió central del post, la idea de fer servir fons de la pròpia col·lecció per a fer mostres temporals, és una estratègia que fan servir des de fa temps alguns museus i entre ells, de manera especial, el Museu Etnogràfic de Neuchatel (MEN). L’impulsor d’aquesta idea va ser el famós museòleg suïs Jacques Hainard (http://www.antropologia.cat/files/Quaderns-e16(1-2)_ressenya2.pdf).
    Segons m’explicava el meu mestre Christian Carrier que era bon amic de l’Hainard, la decisió de fer exposicions temporals de llarga durada amb fons propis va ser el resultat de canviar radicalment la “ideologia” del MEN, passant de ser un museu etnogràfic convencional on s’exposaven “els tresors” recol·lectats pel colonialisme suïs arreu del mon o comprats per l’afany col·leccionista, a ser un museu etnogràfic “provocador” on la col·lecció es feia servir per a exposicions de llarga durada que tenien com a objectiu principal sacsejar les consciències i fer reflexionar als visitants sobre qüestions controvertides de la societat actual.
    Recordo com especialment colpidores dues exposicions, una titulada “El forat” (http://www.men.ch/expositions_detail.asp/3-0-21122-99-5-4-1/2-11-21122-21122-99-15-3-1-3-0/) i una altra que duia el nom de “El Museu Caníbal on l’Hainard s’interrogava sobre el procés de cóm es creen les col·leccions etnogràfiques (http://www.men.ch/expositions_detail.asp/3-0-21110-99-5-4-1/2-11-21110-21110-99-15-3-1-3-0/).

  4. Moltes gràcies pel comentari, Manel!! I perdona que hagi trigat tant a respondre’t.
    Celebro que t’hagi fet venir ganes de veure l’exposició, especialment si no hi tenies gaire interès d’entrada. És un bon senyal i demostra que el post, encara que sigui molt llarg, ha complert un dels seus objectius 😛
    Coneixo bé el cas del Museu Etnològic de Neuchâtel perquè en vam parlar molt al Màster de Gestió del Patrimoni Cultural. L’estratègia d’Hainard és molt interessant perquè ajuda a desmitificar les col·leccions, a treure les peces del pedestal i acostar-les al visitant. També està molt bé que plantegi sense embuts l’origen conflictiu o moralment reprovable (per colonialista, per la visió racialment superior del món occidental) de moltes col·leccions etnològiques. De fet, és tot el contrari del que han fet molts grans museus etnològics, com el del Quai Branly de París. Tot i que el muntatge expositiu d’aquest últim pugui ser més atractiu i enlluernador, gairebé que prefereixo el plantejament de Hainard, encara que siguin considerats per molts extravagants i irreverents!

    Moltes gràcies per llegir-lo sencer i pels teus comentaris, Manel!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s